-
-
1.117 m
363 m
0
2,3
4,5
9,04 km

Vista 545 vegades, descarregada 5 vegades

a prop de Beuda, Catalunya (España)

27 de novembre de 2014

L'inici de la ruta te lloc en un punt de la pista que comunica el nucli de Beuda, amb el veïnat de Segueró. Aparquem els cotxes a la confluència d'aquesta pista amb el camí que condueix fins a la masia de Ca l'Oliveres. Seguim la pista fins que trobem l'inici del caminet que ja no deixarem. Aquest queda al costat esquerra de camí. Mentre anem pujant, creuarem la Riera de Capellada, el camí ens portarà als peus del Castellot o Castell dels Moros. Aprofitem per a fer-hi una visita, contemplar les vistes des d'aquest mirador i esmorzar una mica. Tornem a baixar al pla i reenganxarem la pujada passant pel turó de Les Grives. A partir d'aquí el camí es torna més costerut, sobretot al pujar pel Pujant del Grau, on assolirem el màxim pendent. Passat el Grau, hem d'estar atents a no passar-nos la bifurcació a Sous. Un corriol a la dreta ens portarà directament al Monestir, mentre que si ens despistem i agafem el de l'esquerra, arribarem a una Balma, on haurem de traçar bosc a través uns dos o tres minuts per arribar a Sous i no haver de desfer el corriol fins a la bifurcació esmentada. Una vegada al Monestir de Sant Llorenç de Sous, parem a fer-hi una visita, i recuperar forces. Seguirem per la carretera asfaltada, la creuarem, i als pocs metres agafarem ja un altre corriol que ens portarà al collet de Les Sorreres on novament creuarem la carretera. Just en una corba tancada, i obrint una portella de fusta i un filat metàl·lic, enllaçarem ja amb l'últim corriol de pujada. Aquest ens portarà directe al cim. Hem arribat al Santuari de la Mare de Déu del Mont, magnífica atalaia de 360º amb unes vistes magnífiques!

La tornada la realitzarem pel mateix camí fins al Monestir de Sous, llavors seguirem per la carretera asfaltada, passant pel costat de la Font de Roca Pastora, i finalment a la nostra dreta trobarem el corriol de baixada. Passem per la zona coneguda com Salve Regina i finalment enllacem amb la pista de Ca l'Oliveres on en uns 5 minuts més tancarem la ruta.

* Finalitzada l'excursió matinal, i desprès d'aquesta dura pujada, decidim fer una parada a Palera per a dinar-hi i completar la jornada amb una visita al conjunt escultòric recentment restaurat.

Ruta Circular:

ANADA: Distància 4km, Temps 2 hores i 45 minuts (amb esmorzar i visita a Sous)

- El Castellot
- "Balma"
- Monestir de Sant Llorenç de Sous
- Santuari de la Mare de Déu del Mont

TORNADA: Distància 4,9km, Temps 1 hora i 45 minuts (sense parades)

- Monestir de Sant Llorenç de Sous
- Font de la Roca Pastora
- Salve Regina

Veure més external

La Mare de Déu del Mont és un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà (Alt Empordà). La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà. La construcció del Santuari va tenir una especial significació en el món religiós del segle XIV. Els estudiosos assenyalen que va tenir un pes específic enmig de construccions d'esglésies, ermites o santuaris d'aquella època. La seva posició al capdamunt d'una esquerpa muntanya hi devia contribuir, per via al•legòrica, d'una proximitat celestial. També el fet que pocs anys després, el 1333, va començar un inacabable cicle d'epidèmies de pesta que va durar desenes d'anys. Sigui com fos que va ser, és notable l'escrit de Guillem de Vilamarí, bisbe de Girona: S'hi ha construït una capella, i en ella un altar a honor de la Mare de Déu; s'hi han celebrat misses i altres oficis divins, de manera que, amb l'ajut dels mèrits de la gloriosa Verge, la capella ha aconseguit molta anomenada, i de tal manera resplendeix amb freqüents miracles, que no sols hi acudeixen els de casa i els veïns, sinó també pobles llunyans. Aquella florida devocional va comportar un flux important de donacions i almoines, de manera que el Santuari va poder invertir en la millora del temple i en garantir el culte. L'augment de recursos econòmics va desembocar en un conflicte amb el bisbe de Girona pel seu control, que va acabar amb un conveni subscrit pel successor del bisbe i l'abat del monestir de sant Llorenç. A banda de les obligacions pactades, en el conveni s'hi inclou la de donar al bisbat de Girona 10 lliures anyals de cera. Queda clar que una de les activitats dels religiosos monàstics era l'apícola. Els terratrèmols de 1427 i 1428 malmeten molt el Monestir, però no el Santuari. A causa de l'esfondrament de la volta de l'església del monestir. Aquesta situació de crisi va fer que, a mitjans del segle XVI, l'abat encarregués l'administració del santuari a l'antiga Confraria de sant Joan, que tenia, entre altres comeses, la de procurar l'augment de donacions i almoines. El 1539 el papa Climent VII concedia 100 dies de perdó als romeus que visitessin la Mare de Déu del Mont els dies de Nadal, Anunciació, Ascensió, Pasqua Granada i sant Joan. Una anotació de 1700 denota una gran vitalitat devocional, ja que el visitador mana: adobar o muntar la paret del campanar, i fer que aquell estiga tancat per a que no puguin en dies de concurs enquietar i molestar los sacerdots que diran missa o confessaran en dita capella, tocant les campanes. De 1792 a 1796 mossèn Salvi Teixidor va donar una gran empenta al Santuari en emprendre la reforma de l'hostatgeria, El 1854 es fa una romeria dels pobles de Pincaró, Albanyà, Llorona, Bassegoda i Corsavell per implorar la protecció de la Mare de Déu: Pujaren en processó les imatges dels sants cristos i de Nostra Senyora dels Dolors, banderes i gonfanons, capes i veracreus a invocar l'auxili de la pluja, los lliuràs de la calamitat de la pesta anomenada "colerae morbo". Los rebé el capellà de la casa amb capa pluvial. S'encontraren al camí de les Agulles, entonant el "Monstra me Matrem" i cantant les lletanies es dirigiren a la capella. Un dels elements infrastructurals importants del Santuari de l'època, era el relacionat amb l'emmagatzematge d'aigua. Es van construir dues cisternes. Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi. La crònica de l'època ho narra així: A la nit del 31 de desembre de 1921, o siga, el dia de sant Silvestre, se va cremar l'edifici de davant de l'església anomenat "Hostalets". La crema fou deguda a que, fent carbó a la part d'Espinau, i fent una forta tramuntana, que escampà guspires de foc per la llenya dels pins tallats en dita finca; s'escampà el foc per tot el redol del santuari i, degut al vent fort que feia, llançava els pins encesos per damunt el santuari, anant a parar sobre l'edifici. A l'inici de la Guerra Civil (1936-1939) el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril.El 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari. 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns de Llorona retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure; el panegíric el féu el dr. Damià Estela.
Castell esmentat en documents de l’any 1000 amb el nom de “Castrum Bobeta”. Va pertànyer a Ermessinda, esposa d’Udalard de Bas, i als seus descendents. Durant els anys va anar passant de mans fins que el 1469, el rei Joan II va ordenar el seu enderrocament degut a les seves precàries condicions.
Els orígens d'un cenobi La primera referència documental que tenim de sant Llorenç de Sous, de l'any 871, es troba en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823-877), en el qual es fa referència que existeix una petita cel•la a la muntanya del Mont que depèn del monestir de sant Aniol d'Aguja. Una cel•la monàstica que deuria consistir en una esglesiola o ermita i una habitació on viuria el monjo encarregat del seu manteniment. Aquesta dependència es va mantenir fins l'any 922 quan el monestir de sant Aniol és abandonat per la seva comunitat, la qual semblaria que es va instal•lar a Sous. De fet les intervencions arqueològiques han permès constatar l'existència d'una petita esglesiola just sota l'actual absidiola sud, que cal relacionar amb aquesta etapa. La consolidació del monestir Després d'un període en què estigué vinculat a la seu episcopal gironina, el monestir es constituí com a comunitat independent a partir de l'any 1003, sota la regla de sant Benet. Durant aquesta nova etapa va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal de Barcelona després, que li feren nombroses donacions. Gràcies a això la comunitat va ssolir una bona situació econòmica, que li va permetre engegar una primera ampliació de les seevs dependències, que cal datar a la primera meitat del segle XI. En una primer fase es va construir una gran església d'estil romànic i planta basilical, amb tres naus coronades amb absis semicirculars i cobertes amb voltes de pedra. Poc temps després també es va bastir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s'hi accedia per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època és una dependència rectangular de 80 metres quadrats, que deuria servir com a habitació dels monjos. Ja entrat el segle XIII es va iniciar una segona ampliació, que va acabar donant al conjunt monàstic la seva actual fesomia. Aquesta obra va suposar la construcció d'un caustre de planta quadrangular en l'espai abans ocupat per un pati que separava l'habitació dels monjos de l'església. Alhora es van amplair les estructures que envoltaven en nou claustre, amb noves edificacions al costats de llevant i de ponent. Així és que entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de sant Llorenç va assolir el seu moment de màxima expansió i prosperitat. Una llarga decadència El segle XIV marca un punt d'inflexió en la història del monestir, atès que és quan comença la seva decadència. La comunitat, que mai havia estat massa nombrosa, va passar de set membres el 1332 a tres el 1432, i a dos el 1438. Les causes d'aquesta decadència cal emmarcar-les en la profunda crisi que va patir Catalunya a l'època baix-medieval, a causa d'inacabables guerres, de la epidèmia de la pesta i, finalment, dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, que van afectar molt el monestir, tant que el 1432 es va esfondrar la volta de l'església. La reduïda comunitat monàstica es va veure incapaç de reconstruir el conjunt, i es va veure limitada a adequar una part de l'església per celebrar-hi els oficis religiosos i la seva pròpia habitació. El 1580 només hi vivia un sacerdot i no hi havia culte. Durant el segle següent es va restablir el culte per als habitants de la contrada, però el conjunt seguia abandonat. La desamortització i la creació de la parròquia de Sous La desamortització de Mendizábal de 1835 va provocar que les dependències del sud-est del conjunt fossin reconvertides en església parroquial i en rectoria. Un altre espai va ser desenrunat i va ser utilitzat com a cementiri municipal. El pati del claustre va acabar sent un hort. Aquesta situació es va mantenir fins a l'inici de la Guerra Civil el 1936, quan tot va ser abandonat. La restauració L'any 1984 va ser el de l'inici de les obres de restauració de tot el conjunt de sant Llorenç de Sous. Es va començar amb camps de treball puntuals, amb feines de desbrossament, i es va començar la restauració la coberta de l'antiga parròquia de Sous. Posteriorment es van iniciar treballs de desenrunament i restauració de les restes arquitectòniques que els esmentats camps de treball posaven al descobert. A partir del 2007, mitjançant un conveni entre el Bisbat de Girona i la Diputació es van reemprendre les tasques de restauració i consolidació, amb la clara voluntat d'adequar el conjunt i fer-lo accessible al púbic. L'any 2002 es va finalitzar la intervenció a la zona de l'església romànica. Posteriorment es va intervenir al claustre per assegurar-ne el teular i permetre'n la visita. El darrer projecte realitzat ha estat la intervenció de l'antiga rectoria amb la finalitat de recuperar l'antic dormitori dels monjos. De fet, tota aquesta àrea s'ha restaurat conservant l'antiga església parroquial i transformant l'antic dormitori comunitari en un espai polivalent. Finalment l’acte de d'inauguració i celebració de la finalització de les obres de restauració van tenir lloc el dia 20 de juny de 2014. A l’acte hi varen assistit Joan Giraut, president de la Diputació de Girona; Francesc Pardo, bisbe de Girona; Joan Fàbregas, alcalde d'Albanyà; Xavier Soy, vicepresident de la Diputació i diputat de Cooperació Local, Cultural i d´Acció Social; Albert Piñeira, diputat de Monuments de la Diputació, i Lluís Bayona, cap del Servei de Restauració de Monuments de la Diputació.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.