-
-
2.777 m
2.094 m
0
2,3
4,7
9,36 km

Vista 102 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Fillols, Languedoc-Roussillon-Midi-Pyrénées (France)

Caminants: Miquel Colomer, Lluís Busquets, Josep Rius i Toni Bach

Dubto que hi hagi cap massís que atregui tants excursionistes i que inspiri tants escriptors i tants pintors com el Canigó. L’atractiu li ve donat per la situació geogràfica tan propera al mar i pel simbolisme que les terres de parla catalana li han atorgat, sobretot a partir de l’obra de Jacint Verdaguer que porta el seu nom. I és que, sobretot a l’hivern, quan és cobert de neu i bufa la tramuntana, la seva bellesa és excepcional, tant si es contempla des de l’Empordà com des del Rosselló.

Hi ha unes paraules de Josep Pla que ho expressen magistralment:

Al matí, quan obro la finestra de l’habitació de l’hotel on solc parar, a Perpinyà, se m’apareix el Canigó amb tota la seva enorme i fascinadora bellesa. Les muntanyes no m’han agradat mai gaire. Les trobo massa altes. Amb la meitat podríem perfectament passar. Però, quan a Perpinyà se m’apareix, si el dia és clar, el Canigó, quedo sorprès i fascinat i em fa venir ganes de viure.

Quan travessem l’Empordà, a quarts de set del matí, un sol acabat d’estrenar, i ja d’un roig roent, ens dóna el bon dia. Hom pronostica a la plana un d’aquells dies de calor canicular, que conviden més que res a estar-se quiet sota d’una figuera, amb un càntir d’aigua fresca i un ventall.

Però nosaltres no som d’aquests i, després de tres hores de viatge, enfilem la cresta de Barbet, camí del Canigó. L’itinerari és molt obert i, per al meu gust, el més bonic i plaent. Estem fent la pujada tres grups diferents, deu persones en total, amb un ritme força semblant. Encara no hem arribat a la festa nacional de França i l’afluència d’excursionistes al pic és suportable. D’aquí a una setmana la massificació serà absoluta i valdrà més fugir-ne.

Ara avancem, ara ens avancen, un parell de bessones de Gandesa que, il•lusionades, ascendeixen al pic per primera vegada. Tindrem temps de parlar de la Garrotxa i de la Terra Alta, dues comarques dels extrems de Catalunya unides per la llengua i la cultura. Això fa que de seguida sintonitzem.

A mesura que anem guanyant alçada, ens ateny un oratge fresc, primer de ponent i després de tramuntana, molt agradable per caminar. Arribem al petit collet del Barbet - 2711m-, i veiem la pica, ja plena de gent. La tenim a un cop de roc, però a nosaltres encara ens cal baixar cap a la portella de Balmanya -2591m-, i anar a trobar el camí que puja de Merialles.

En pocs minuts estem fent la grimpada de la Xemeneia, que ens deixa al mateix cim del Canigó -2784-. Hi ha força gent, però hi destaca per sobre de tots un xicot que hi ha pujat una bicicleta. Potser s’ha despistat i ha perdut la colla que aquests dies corre el Tour..
.
Després d’una estona de fer petar la xerrada amb uns i altres i de fer-nos les fotos de rigor, baixem cap al refugi de Cortalets per la ruta clàssica, la més transitada, la del pic Jofre i la font de la Perdiu. El vessant est de la muntanya és cobert de dalt a baix per mates de neret al punt òptim de florida. Llàstima que el bàlec ja està passat, perquè el contrast entre el groc de l’un i el rosa de l’altre hauria estat magnífic. Anem quinze dies tard.

Passem de llarg del refugi, des d’on ens saluden les dues noies gandesanes, que ens han passat com una fletxa a la baixada i que estan prenent a la terrassa una cervesa ben fresca i merescuda. Nosaltres anem a dinar a la font del refugi de la Molina, en un racó molt acollidor que ja coneixem d’altres vegades.

Quan ja gairebé acabem l’àpat, les dues bessones, l’Eulàlia i la Cristina, baixen per la pista amb un Opel negre d’origen, ara cobert d’una espessa capa de pols. Són molt atrevides d’enfilar-se amb aquest cotxe fins a dos mil metres per una pista tan plena de rocs i de forats. Les convidem a una mica de coca i a una mica més de conversa. Resulta que són ensenyants, com en Toni i jo, només que nosaltres ja estem a l’etapa de la jubilació i elles tot just comencen. Tota una vida per davant!

A quarts de sis de la tarda el poble de Borrassà, voltat de rostolls rossos i eixarreïts, roman cobert per una boirina de calor. Sembla que bulli. El cotxe marca trenta-cinc graus i la solidesa de l’aire és el d’una pizza acabada de sortir del forn. Tan bé que estàvem allà dalt i ara ens tocarà una altra nit de xafogor i de donar voltes al llit. És l’estiu!

Voldria acabar remarcant que, quan l’agost de l’any passat vam fer aquest mateix itinerari en sentit invers ( excursió num. 15 de 2015), ens queixàvem de la gentada que envaïa la muntanya. Fa pocs dies, el Diari de Girona comunicava que, de manera imminent i a semblança del que han fet al Carlit, les autoritats franceses prohibiran la circulació rodada al Canigó per sobre dels 1500m. Tot i que ens tocarà caminar més o rascar-nos la butxaca, penso que aquesta és una bona solució per mantenir un cert equilibri de trànsit de cotxes i de persones pel massís. Tot sigui a fi de bé.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.