Temps  una hora 55 minuts

Coordenades 523

Data de pujada 6 / de novembre / 2018

Data de realització de juliol 2018

-
-
326 m
207 m
0
1,6
3,2
6,32 km

Vista 71 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Bigues i Riells, Catalunya (España)

El 25 de novembre de 2018, conjuntament amb l'Ajuntament de Bigues i Riells i altres entitats del municipi, organitzem una caminada popular en motiu de la diada per l'eliminació de la violència envers les dones.

Aquest és l'itinerari curt que proposem, apte per a tothom.

Índex IBP: 26.

Veure més external

El Tenes neix als altiplans del Moianès, a la serra de la Sauva Negra, rebent en els seus orígens el nom de riera de Castellcir, ja que passa just per davant de l'església romànica de Sant Andreu de Castellcir. Per la pròpia natura del terreny (roques calcàries fàcilment erosionables), s'encaixa molt ràpidament, formant pintorescs gorgs i saltants d'aigua, els més destacats dels quals es troben entre Sant Quirze Safaja i Riells del Fai, destacant els de l'entorn de Sant Miquel del Fai, on rep, per l'esquerra, després de tres espectaculars saltants d'uns centenar de metres d'alçada en el seu conjunt, el Rossinyol. A partir d'aquest punt s'obre a la depressió del Vallès, a través de la vall de Sant Miquel, per unir-se per la dreta al Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès, destacant el torrent de Vallderròs, tributari per l'esquerra a l'alçada de Riells, després de la unió de diversos torrents que baixen del Bertí i zones properes en el Gorg de Vallderròs, lloc d'una singularitat especial i font de moltes de les llegendes del lloc, com la típica de les dones d'aigua.
Can Maspons és una de les masies històriques del poble de Bigues. L'edifici actual està conformat per diverses construccions adossades. Destaca l'edifici central, de planta baixa i dos pisos, de tres cossos perpendiculars a façana i la coberta de teula a quatre aigües. L'accés es fa per un portal adovellat amb un arc de mig punt, i la resta d'obertures, emmarcades en pedra, tenen carreus rectangulars, sense ornamentació en les llindes planes. En la porta d'accés s'hi pot llegir la data de 1682. En el segle XVII moltes grans masies van veure incrementat el seu poder en terres i beneficis, i va ser una època de reformes i ampliacions dels edificis familiars. Annexa al costat meridional la capella de la Mare de Déu del Pilar. Al costat sud de l'era hi ha un safareig, en vies de restauració, i a sobre la masia, al costat esquerre, la bassa, parcialment enrunada. També, prop del safareig, es conserva l'arcada del rec que hi portava l'aigua. Can Maspons és la casa pairal dels Maspons, família vinculada al moviment de la Renaixença: Francesc, Marià i Maria del Pilar Maspons i Labrós, la darrera coneguda com Maria de Bell-lloc, que destacaren en les facetes d'escriptors i folkloristes en el seu moment, a més de Marià, que fou un destacat polític (fou diputat del Partit Liberal Conservador a les Corts de Madrid). Francesc de Paula Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 - Bigues, Vallès Oriental, 1966) fou un jurista català, fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona i el 1897 obtingué la càtedra de dret civil a la Universitat d'Oñati, a Guipúscoa. S'especialitzà en dret català, del 1918 al 1920 fou escollit president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i treballà com en l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, des d'on defensà el dret català. Del 1925 al 1931 també fou president del Centre Excursionista de Catalunya i el 1930 el primer president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.
La font de can Granada es troba a la capçalera del torrent de can Maspons, nissaga a la qual es troba molt relacionada, a la que pertanyien tant Francesc Maspons i Labrós com Maria de Bell-lloc, pseudònim de la germana d'en Francesc, Pilar, i el jurista Francesc Maspons i Anglesell. Tot i aquesta relació, l'aprofitament directe de la font el feien, per proximitat, els habitants de can Granada, i d'aquí el nom.
L'alzina surera (Quercus suber L.), també anomenada surera o suro, és un arbre perennifoli de la família de les fagàcies d'aspecte molt semblant a l'alzina, és de mida mitjana, i originari de la Mediterrània occidental. La seva característica més identificativa és l'escorça grisenca, gruixuda i rugosa de la que s'extreu el suro. A causa de la seva escorça, el suro ha estat explotat forestalment, afavorint les terres on pot créixer la seva expansió. Normalment té entre 5 i 15 metres d'alçada però es poden trobar exemplars molt vells de fins a 20 metres. Les fulles de la surera tenen de 4 a 7 centímetres de llargada, lleugerament lobulades o dentades, verd fosc a l'anvers i més clares al revers. El seu fruït és una gla de 2-3 centímetres de llargada. La vida de les sureres pot allargar-se durant 150-250 anys. Forma boscos clars, anomenats suredes, a les terres baixes sobretot del litoral sobre terrenys silicis. Es pot trobar barrejat amb la pi blanc o amb el pi pinyer però l'explotació humana afavoreix el creixement de la surera en detriments dels altres arbres. A tocar de la urbanització de Font Granada de Bigues hi ha tres exemplars d'aquesta espècie catalogats per la seva mida.
El projecte Vinyes del Bruguer neix l'any 1998 per iniciativa d'Enric Blajé i Verdaguer i el seu nebot Enric Blajé i Ribas, quan compraren la finca del Bruguer Vell per iniciar una trajectòria de recuperació del cultiu de la vinya en aquestes terres produint un raïm apte per elaborar uns vins d'alta qualitat utilitzant la tecnologia més moderna i alhora més tradicional. El Bruguer Vell, dins el terme de Santa Eulàlia de Ronçana, és una masia del segle XVII que també funciona com a turisme rural.
Can Martí és una masia construïda durant el primer terç del segle XX. És un edifici de planta quadrangular que s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es composa segons tres eixos simètrics, definits per obertures d'arc pla arrebossat, excepte el portal d'arc escarser. El finestral central té sortida a un balcó de baranes forjades. A la façana principal i posterior les golfes s'obren amb dues petites obertures rectangulars. La resta d'obertures de l'edifici també són d'arc pla arrebossat. El tractament dels murs és arrebossat amb morter de calç. Al voltant de la casa hi ha diverses naus agrícoles de construcció moderna.
Can Ribas de Montbui és una casa pairal del segle XV, propietat de la família Oliver Parellada, restaurada i convertida en casa de colònies i escola de natura des de 1982 amb 23 hectàrees d'espai natural. També es dedica a la restauració per a esdeveniments. És fruit de la unió de diverses edificacions durant el temps. Sembla que la torre i l'edifici principal són les construccions més antigues, i conserven les obertures emmarcades amb pedra treballada d'estil renaixentista. La torre és de planta quadrada, de planta baixa i tres pisos d'alçada, i actualment està coberta amb una teulada a quatre aigües de teula àrab. L'edifici adossat a la torre té la composició d'una masia de dos cossos, de planta baixa, pis i golfes. En el fogatge de 1533 apareix Elionor Riba Fort, però ja durant aquest segle deixen de ser-ne propietaris. Les reformes més importants es van fer abans de l'any 1936, per la família Vila.
Masia de tres cossos perpendiculars a façana, de planta baixa i dos pisos. En la última planta de la façana principal es poden distingir tres arcades, que poden indicar una galeria o unes golfes obertes, segurament de mitjans del segle XIX. Tant la porta principal com el balcó estan emmarcats per carreus de pedra escairada. En aquesta façana també hi podem veure un rellotge de sol. L'edifici i l'era estan protegides per un mur de tancament i una barri i en la llinda de la porta d'accés s'hi pot llegir la data de 1845. Apareix documentat en l'acta de consagració de l'església de Sant Pere de Bigues l'any 1156, i en el fogatge de 1553, habitat per Francesch Viver. Les últimes reformes importants es van realitzar el segle XVIII, pel que es pot deduir de les decoracions renaixentistes de les obertures de les façanes.
L'alzina de can Carreras és una alzina (Quercus ilex ssp ilex) situada al carrer can Carreras, prop de la casa del mateix nom. L'asfaltat del carrer l'envolta completament, de tal manera que surt del bell mig de l'asfalt del carrer. A uns 2 metres d'alçada, el tronc de l'arbre es ramifica en tres branques principals, que a la vagada, a uns 4 metres de la base, totes tres es ramifiquen en dues branques més per posteriorment formar una gran capçada. Té un perímetre de 3'17 metres i diàmetre a l'alçada de l'home (DBH) de 1'01 metres. Can Carreras és un edifici format per diverses construccions, entre elles una torre de planta quadrada, de tres plantes d'alçada. El cos principal és rectangular, seguint la configuració de masia clàssica, de tres cossos perpendiculars a façana. Conserva les obertures de l'edifici original en la planta baixa, emmarcades amb pedra arenisca treballada, amb un portal principal de llinda plana. La resta d'obertures estan emmarcades per maó massís, de la reforma de 1848. El remat d'aquesta façana es realitza amb un acroteri d'estil modernista, rematat per dalt amb una sanefa i boles de pedra en les cantonades. A l'acta de consagració de l'any 1156 de l'església parroquial de sant Pere de Bigues apareix documentat per primer cop el mas Carreria. La casa actual és probablement un edifici del segle XVII, renovada el 1848 per Pera Boget Carreras. La família Carreras va cedir les terres per a construir l'església que substitueix l'església del Castell de Montbui.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.