-
-
1.123 m
502 m
0
2,9
5,9
11,71 km

Vista 56 vegades, descarregada 3 vegades

a prop de els Hostalets d'en Bas, Catalunya (España)

Components de la sortida: Lluís Bardají, Lluís Busquets, Toni Bach, Xevi Muñoz, Miquel Colomer, Kim Agustí, Pilar Font, Miquel Vila, Josep Darnaculleta, Maria Mosquera, Josep Genoher, Ton Prat, Enric Serra , Joan Bastian, Amat las Heras, Enric Plantalech

A la LLetissonada d’enguany, cridava l’atenció per sobre de la resta de topònims el nom de Carretera del Rei, donat a un camí que surt a tocar de la masia del Solans, als Hostalets d’en Bas. I és cap aquí on aquest dissabte ens dirigim.

Per no molestar els estadants, aparquem el cotxe a un centenar de metres de la casa, avui rebatejada com l’Esquirol i dedicada a turisme rural.

Poc més enllà, un rètol ens indica que entrem ja a la Carretera del Rei. No en coneixem ni la data de construcció ni l’itinerari exacte, i ens sorprenen els metres i metres de paret seca que la conformaven i que encara es mantenen intactes en molts trams. De totes maneres, amb els anys l’aigua n’ha aixaragallat el ferm més terrós i ara seria impossible de fer-hi passar cap vehicle de quatre rodes.

La resseguim durant una hora i mitja de pujada i en perdem el rastre quan sortim als altiplans de darrere la Salut, entre la masia de la Garganta i l’Estany del Coll. A partir d’aquí s’ha acabat la pujada forta i per una pista molt plaent continuem en direcció al Prat dels Alemanys, tot travessant un dels bedollars més grans i més ben conservats de Catalunya.

S’ha girat un vent fred que ens obliga a abrigar-nos. En contrapartida, la vista sobre Aiats i Cabrera, el Puigsacalm i el Pirineu acabat d’enfarinar , és nítida, immillorable. Estem envoltats de prats esquitxats de roures, de bedolls, de faigs, tots amb l’esclat de colors de la tardor. No sé els altres, però jo tinc la sensació d’estar caminant per dins d’un quadre d’algun dels pintors de l’escola olotina. El dia i el lloc no poden ser més adients per gaudir de la bellesa que ens regala la natura!

A poca distància de les Roques Encantades, saludem els monitors i els nens més petits de la secció de muntanya del CEO, que avui fan la seva segona excursió per aquests verals. Són una trentena i estan asseguts, esmorzant, en rotllana, amb una cara de felicitat que enamora malgrat que tenen els nassos vermells de fred. És una sort que les seccions de mainada i jovent del nostre centre excursionista passin per tan bon moment. Això permet que les dotzenes de nens i joves que s’apunten a les activitats de l’entitat adquireixin uns valors i aprenguin unes relacions humanes impagables cara al seu futur. I la nostra obligació com a socis és agrair la feina als monitors, ajudar-los i potenciar i animar les activitats tant com es pugui.

Continuem camí i en poca estona entrem en aquest indret extraordinari, gairebé màgic, de les Roques Encantades. Els blocs de pedra són enormes, espectaculars. La seva immensitat enmig de la fageda és aclaparadora. Des de sempre, la petitesa humana només es fa una pregunta quan entra en aquest lloc: com han pogut arribar fins aquí, aquests penyes tan colossals? I, com que no es té una resposta fàcil, hom s’ha hagut d’inventar llegendes: les vetlles d’hivern eren molt llargues. Hom ha parlat durant segles d’àngels, de dimonis, de follets... Un panell informatiu n’explica tots els detalls. Si no coneixeu el lloc, aneu-hi, que val molt la pena!

Aquest matí, hi trobem una bona colla d’homes i dones, equipats amb trípodes i màquines de fotografiar destacables . Estan escampats i immortalitzen cada racó i cada detall. Han sabut triar un bon lloc i un bon dia!

A nosaltres ja ens falta poc per arribar al Coll de Condreu, on ens hem de trobar amb dos companys que ens hi esperen amb els cotxes. Per bé que l’itinerari és una mica més llarg, decidim baixar-hi per un corriol enmig de la fageda, per la banda de la Vall d’Hostoles, ja que és un camí desconegut per bona part del grup.

Finalment, arribem al coll i hi fa un vent molt fred, inaguantable, sobretot si es vol esmorzar a l’aire lliure. És per això que, assenyadament, l’equip d’ intendència ha decidit anar a preparar l’esmorzador força més avall, a Carboners. I cinc que no cabem en els dos cotxes ens veiem obligats a allargar mitja hora més la sortida. Què hi farem! Ja no ve d’aquí!

Però, ai las!, quan arribem al lloc triat per a l’àpat comencen unes “fines i amoroses” ironies i una conya marinera que durarà tot l’esmorzar: el lloc escollit pels companys que no han vingut a caminar no pot ser més ventat... Ells juren i perjuren que, quan hi han parat taula i hi han encès el foc, no s’hi movia ni una fulla. Amb tot, els altres qüestionem entre rialles el seu bon ull, tot i saber que la natura és molt capriciosa i que sobtadament pot canviar el carés del temps.

No passa res, mig món es fot de l’altre mig, i tot va bé per fer l’esmorzar més alegre i divertit.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.