-
-
2.066 m
1.255 m
0
4,9
9,7
19,41 km

Vista 53 vegades, descarregada 3 vegades

a prop de Ferret, Canton du Valais (Switzerland)

Caminants:   Lluís Busquets, Toni Bach, Miquel Colomer,  Enric Plantalech , Ramon Regí, Kim Agustí, Marc Plana, Carrie Dorca, Josep Rius, Lluís Bardají, Xevi Muñoz, Alba Colomer, Albert Rosado, Jordi Freixa i Elodie Breland (la guide la plus belle)

Si hagués de destacar una etapa pel que fa al paisatges, seria sens dubte aquesta. Si es té la sort d’ensopegar un dia clar, sense boira, com va ser el nostre cas, les immenses parets de Les Grandes Jurasses (4208m) , l’espectacular Dent du Geant (4013m) i l’indiscutible president del massís, el Montblanc (4810), et deixen sense alè.

Quan ens aixequem no fa gaire estona que clareja i el cel està una mica enlleganyat, però no amenaça pluja. Amb tot, l’Elodie posa el paraigua a la motxilla per un si de cas i tots seguim el seu exemple amb les capelines.

Comencem l’itinerari baixant fins al fons de la vall, on arriba una carretera asfaltada i hi ha una petita hostatgeria. Nosaltres, però, enfilem un camí en direcció al Rifugio Bonatti. Hem de salvar un desnivell de 600 m, els tres-cents primers de cop i els altres amb petites sifonades sobre uns alpages que són d’una placidesa absoluta. I a partir d’ aquí ens van apareixent tots els mítics pics alpins de què ja hem parlat, i tot d’agulles i geleres: l’Aiguille de l’Évêque, le Glacier de Frébouze, le Petit Mont Greuvetta, le Glacier du Géant, le Mont Maudit, la Punta Helbronner, etc., etc. Val a dir que des del vessant italià no els havia vist mai i m’impressionen tant o més que des de la banda francesa.

En poca estona arribem al refugi, magnífica balconada davant del massís, que avui, una vegada més, es deixa veure sense ni un tel de boira. Dalt del cim del Montblanc hi toca el sol ja fa estona . De ben segur que molts excursionistes s’hauran aixecat encara negra nit i, aprofitant el bon temps, hauran fet el cim. L’alpinista, si vol anar bé, s’ha d’aixecar ben d’hora, ben d’hora. I els catalans, també.

Continuem camí i, en poca estona, el Montblanc es tapa i pugen unes castellades espectaculars. Per bé que l’Alba sosté que no cal que patim perquè ella mai no es troba amb mal temps, avancem una mica el dinar. Quan ens n’adonem, no trona però una cortina de pluja s’ aproxima des del fons de la vall. Es cosa de minuts. Tothom ja té a punt els paraigües i les capelines. Sorprenentment, però, com si fos cosa de bruixeria, el ruixat passa de llarg i no cau ni una gota. Els núvols s’esquincen en poca estona i tona a sortir el sol. Penso que, per avui, potser l’haurem salvada.

Arrepleguem les motxilles i comencem la baixada cap al Rifugio Bertone i Courmayeur, ciutat on farem nit.

Quan som a les envistes del refugi arriba, ara sí, una cortineta d’aigua que amb prou feines aconsegueix travessar les capçades dels pins. Amb tot, ens fa posar les capelines i treure els paraigües. Només per empipar. Quan arribem a Courmayeur ja no plou .

Courmayeur és una petita ciutat alpina luxosa, rica, endreçada i cara, que s’assembla més al Chamonix de la banda francesa que a una ciutat italiana. Fa goig de passejar pels seus carrers, amb uns comerços i unes cases molt elegants. S’hi troba de tot, fins i tot cervesa sense gluten. A Suïssa ni la coneixien!

Ens hostatgem a l’Hotel Edelweis, el de més categoria de tot el TMB. Resulta que té ascensor, i el més fi de la colla, altra vegada ell, ara ho aprofita per fer un curset accelerat d’ascensorista i, sobretot, per procurar que alguns dels companys haguem de pujar les motxilles i les bosses a coll. Descobreix que, pitjant diversos botons, tot queda bloquejat. No compta, però, amb la mestressa, que puja per l’escala esperitada, l’atrapa en plena “lluerteria” i li fot una bronca descomunal. Quan ens ho explica amb cara de no haver trencat mai cap plat, les rialles se senten des d’Aosta. A mig! Encara poc!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.