tbach

Temps  3 hores 2 minuts

Coordenades 1538

Data de pujada 12 / de maig / 2019

Data de realització de maig 2019

-
-
712 m
508 m
0
2,1
4,3
8,51 km

Vista 16 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Sant Iscle de Colltort, Catalunya (España)

Caminants: Quel Vila, Miquel Colomer, Toni Bach, Joan Masoliver, Francesc Espuña, Lluís Busquets, Pere Guitart, Xevi Muñoz, Kiku Berga, Enric Plantalech, Josep Darnaculleta, Maria Mosquera, Lluís Bardají, Ton Prat, Josep Genoher

La travessa d’avui té l’objectiu de visitar dos llocs rellevants de la Vall d’ Hostoles: l’Ermita-castell del Salvador de Puig Alder (o Sant Salvador, com en dèiem els del poble) i el Castell d’Hostoles.

Primer de tot, però, anem a deixar els companys que s’ocuparan de la intendència al mas la Nespleda de Sant Feliu de Pallerols, on recollim en Lluís, que una vegada més ens ha ofert la seva esplèndida casa pairal per fer-hi l’esmorzar. Si plou, podrem menjar confortablement sota cobert.

Tot seguit, enfilem amb tres cotxes la pista dels Botets -encara hi ha els prats on els nens de l’escola del poble anàvem a celebrar el Dijous Llarder en la dolça i llunyana infantesa- que ens menarà als masos dels Estanyols, lloc d’inici de l’excursió.

Des d’aquí, els nou que avui fem la ruta ens encaminem a la casa del Portet, abans d’ascendir el turó de l’ermita-castell. A mitja pujada sentim els miols d’un gatet de poca edat, que ens acompanya manyagament fins al mateix cim. Hi arribem en un quart petit.

Aquest Castell de Puig Alder, que ja apareix esmentat en el testament de Bernat Tallaferro l’any 1020, formava part, juntament amb els d’ Hostoles i Colltort, de la línia defensiva que separava els bisbats de Vic i Girona. Actualment queden pocs vestigis, al costat de l’ermita, d’aquesta antiga construcció.

L’etimologia del topònim – Adeder, Pugadder o Podio Alderio- fa referència al seu enclavament, dalt d’un turó, en una situació privilegiada.

A finals del segle XII, al castell ja hi havia una capella dedicada al Salvador. Tot el conjunt és d’origen romànic, però no se’n conserven traces a causa dels terratrèmols del segle XV. La seva arquitectura respon a les modificacions efectuades al llarg de la Baixa Edat Mitjana i a Edat Moderna, quan s’engrandí la capella i el castell s’adaptà a les necessitats dels estadants i/o ermitans.

Com recorda una placa commemorativa, durant l’any 1984 l’ermita-castell fou restaurada. Mentre s’hi feien les obres es descobrí una talla d’una verge que, estilísticament, correspon al darrer quart de segle XIII. Se l’anomenà la Mare del Salvador i avui es troba al Museu d’Art de Girona. El meu pare, amb altres persones del poble, hi anà molts dissabtes a treballar i estava molt content de les obres que hi feien.

Des d’aquí, seguim la serra tota l’estona fins al Castell d’Hostoles, on arribarem en poc més d’una hora.

Segons Wiquipèdia, el Castell d'Hostoles és un castell roquer, edificació dels segles IX-X, del qual només en queden ruïnes. Està situat a la vall d'Hostoles, a l’esquerra del riu Brugent, just a la frontera entre els municipis de Sant Feliu de Pallerols i de les Planes d’Hostoles.

A començaments del segle XI era situat al comtat de Girona tot i que en algun moment fou infeudat al comte de Besalú, Bernat Tallaferro. L'any 1015, el castlà era Mir d'Hostoles qui, el 1017, féu homenatge al comte de Barcelona, el seu senyor eminent. El fill de Mir, Enees Mir, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I i a la comtessa Almodis per «ipso castro de Ostoles». En aquest mateix segle, anys 1061 i 1066, apareix en documents el mateix castlà Enees i, a finals de segle, un nou membre de la família, Galceran d'Hostoles, que trobem en el jurament de fidelitat dels nobles del comtat de Besalú retut a Bernat II, comte de Besalú. La senyoria del castell passà a mans del dàpifer, Guillem Ramon I, qui el llegà al seu fill Ot el 1120, si bé la castlania continuaria en mans dels hereus de Mir d'Hostoles. El 1212, Dolça d'Hostoles es casà amb Galceran de Cartellà, important senyor del comtat de Girona, i fou senyora del castell fins al 1225, moment en què apareix com a senyor el seu fill, Guillem Galceran, qui, segons F. Montsalvatge, ho fou fins al 1290.

Segons un document fet fer pel rei Jaume I, el 1259 s'esdevingueren enfrontaments a Hostoles en els quals hi participà l'infant Pere, que motivaren saqueigs al castell. El poder dels senyors que posseïen Hostoles augmentà amb el matrimoni de Guillem Galceran de Cartellà amb Blanca de Creixell. Els seus abusos els hi comportaren la separació del benefici de pau i treva i l'excomunió. No obstant, el 1285 el senyor d'Hostoles lluità a favor del rei català contra els croats francesos de Felip l'Ardit. Més endavant, el castell d'Hostoles fou heretat per Beatriu de Serrallonga i, pel matrimoni d'aquesta amb el vescomte Dalmau de Rocabertí el 1313, passà al gran patrimoni dels Rocabertí. Segons documentació de l’any 1319, la capella del castell era dedicada a Sant Guerau.

Després de 1445, el castell d'Hostoles depenia de Dalmau de Rocabertí, el qual, durant la guerra civil catalana (1462-1472), milità en el partit joanista. Fou ocupat pels remences el març de 1463. El 1471, castell i terme restaren incorporats a la corona per decisió de Joan II. El 1474 passà al cabdill remença Francesc de Verntallat, que rebé el títol de vescomte d'Hostoles. L'any 1488, després de la sentència de Guadalupe (1486), el castell tornà a la Corona.

A nivell estructural, la fortalesa presenta tres recintes diferents, fruit de diverses etapes històriques. En el primer recinte, la fortificació més antiga, destaca una torre de l'homenatge, inicialment de planta circular, però actualment semicircular, potser a conseqüència dels terratrèmols del segle XV. Un segon element és la cisterna de planta rectangular, situada als peus de la torre, que originalment anava coberta amb una volta de pedra i ‘opus signinum’, que la feia impermeable. Al davant, es troben les restes d'un edifici de planta rectangular, al qual s'accedia mitjançant unes escales semicirculars (afegides possiblement al segle XIV). Probablement, aquí és on es situava la residència del senyor que devia tenir una o dues plantes superiors. Al nord hi ha una sala de planta rectangular i allargassada, que devia tenir una funció productiva, ja que s'hi ha localitzat una mola de molí. Tot aquest sector es troba tancat per uns grans murs situats. Aquest primer recinte es pot datar entre els segles XI i XV, tot i que s'observen algunes preexistències anteriors a nivell inferior dels murs.]

Un segon recinte comunicava amb el primer mitjançant una escala de pedra tallada a la roca mare, que encara es conserva. De planta rectangular, s'hi destaca, a l'oest, una mena de torre o sala rectangular amb espitlleres al seus murs. Amb aquest element s'aconseguia un interessant sistema de defensa, que obligava a l'enemic a vorejar un estret camí en ziga-zaga, entre el pendent i la torre, oferint el seu costat dret -que no quedava cobert per l'escut- als defensors. Els paraments dels murs d'aquest segon recinte tenen, a les parts baixes, filades que es poden situar en els segles XII i XIII, mentre que les parts altes semblen haver estat refetes posteriorment. (segles XIV i XV). Els materials utilitzats provenen de la base de la penya.

Unes desenes de metres més avall, hi ha un tercer recinte, probablement datat entre els segles XIV i XV, que barrava el pas i creava un pati d'armes. Annex a aquest tercer recinte hi ha una gran cisterna força ben conservada, encara coberta amb una volta apuntada. Les restes de la capella advocada a Sant Guerau no han estat localitzades encara.

Quan érem petits i hi pujàvem amb el Casal d’ Estiu, tota aquesta història quedava resumida amb una simple llegenda, la del setge d’un rei moro (sic) al castell. Gràcies a un túnel que comunicava la fortificació amb les Balmes de la Torra i a una innocent estratagema del rei cristià (aquest era el bo!) es va poder resoldre el conflicte. És una llegenda tan simple i repetida en altres indrets, que no cal que ara la tornem a explicar.

Des de fa uns anys s’ estan fent al castell unes obres de consolidació que avui ja fan molt de goig. Aquestes han estat possible gràcies a l’esforç i a l’obstinació del santfeliuenc Xavier Bantí, que demana ajudes econòmiques a totes les administracions i hi dedica moltes i moltes hores de treball. Els santfeliuencs i tots els habitants de la vall li hem d’estar molt agraïts. Potser algun dia alguna placa ho haurà de recordar per tal de fer justícia a qui ha estat l’ànima de tota la restauració.

I ja només ens queda una hora de camí fins a la Nespleda, on ens esperen els altres sis companys amb una taula ben parada a la iera, tot i l’amenaça de pluja. A més de deixar-nos la casa, en Lluís ens obsequia amb unes ampolles de cava fresc i amb una bona varietat de licors. Més generositat, impossible.

Gràcies, una vegada més!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.