-
-
2.196 m
1.358 m
0
2,7
5,5
10,99 km

Vista 70 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Le Tour, Auvergne-Rhône-Alpes (France)

Caminants: Lluís Busquets, Toni Bach, Miquel Colomer, Enric Plantalech , Ramon Regí, Kim Agustí, Marc Plana, Carrie Dorca, Josep Rius, Lluís Bardají, Xevi Muñoz, Alba Colomer, Albert Rosado, Jordi Freixa i Elodie Breland (la guide la plus belle)

A les 10 en punt ja estem tots davant de l’hotel, a punt per començar la Volta, però l’Elodie no arriba. És clar que no arriba: de fet, no ens ha de venir a buscar fins a tres quarts d’onze i, a més, aviat queda clar que, a totes les cites, ella arribarà sempre l’última!

Cap a dos quarts apareix un guia jove que acompanya un altre grup. Primer disgust i primer espant: arreplega el matxo ( i nosaltres, què?) i pesa d’una en una cada bossa. És totalment estricte amb els 7 Kg: tot el que en passa, o ho deixes o ho carregues a la motxilla. Alguns estem ben acollonits… sort que hi ha qui diu que porta menys pes de l’estipulat i podrem compensar … Veurem!

A tres quarts en punt arriba l’Elodie, i s’endú una sorpresa majúscula quan la cridem pel seu nom: ningú no li ha dit que nosaltres som el grup de garrotxins que la va reclamar, ni que hem vist moltes fotos seves per internet. Ens observa encuriosida i no sé pas què deu passar pel seu cervell. De seguida, però, va per feina. Ens explica el funcionament del grup i remarca que, com que vam contractar el Tour Confort , ens traslladaran les bosses amb taxi fins als hotelets i refugis, on gaudirem de mitja pensió en habitacions dobles. Ni matxo, ni pes estricte, ni sales de 20 lliteres … Com uns senyors! Mai dels mais no hem fet una travessa amb aquests luxes! Quina bona idea, de triar l’opció Confort! La cosa no pot començar millor!

En un tres i no res ens repartim el menjar del dinar i en poca estona ja estem seguint un camí molt plaent que amb llaçades molts sàvies ens porta cap al Col de Balme (2191m). Abans d’arribar-hi, però, ens busca un recer per dinar -amanida, formatge, embotit, compota de poma … però, ai las, el pa és sense sucar amb tomata i, a més, no hi ha ni vi ni cafè: s’hi haurà de buscar una solució al primer poble que passem!

Mentre pugem, tinc la sensació que l’Elodie ens posa a prova. Ara ens demana quines muntanyes coneixem i quines hem pujat, ara accelera una mica el pas, a veure què passa… I nosaltres, com qui fa un examen, anem responent i seguint com podem. Dalt del coll fronterer entre França i Suïssa fem una petita parada, però encara ningú no gosa d’anar a fer una cervesa al decrèpit refugi del coll, a tocar del camí. Fa poques hores que ens coneixem i no hi ha prou confiança. Des d’aquí, gaudim d’una vista impressionant de le Val de Chamonix, amb el Montblanc i les Aiguilles Rouges que ho presideixen tot.

I cap avall que fa baixada. Un rètol ens indica que hi ha una mica més de dues hores fins al poble de Trient, final d’etapa segons el programa. La guia, però, ens fa saber que haurem d’afegir-hi una pujada de mitja hora llarga, perquè ens han canviat l’establiment on hem de sopar i dormir. No ve pas d’aquí!

Quan fa una estona que estem baixant, arribem a les Herbages, on hi ha un estable de pedra seca de dimensions descomunals i amb una arquitectura molt peculiar.

El camí és molt plaent i en un tres i no res ja som gairebé a baix de tot de le Val de Trient. Estem a un cop de roc del poble i hi ha dues coses que ens criden l’atenció: l’església, de color rosa, i les cases, gairebé totes escampades aquí i allà.

Poc abans d’arribar-hi, però, l’Elodie descobreix que guia un grup molt singular: vora camí comencem a trobar pinetells i en veiem un bon estol dins d’un filat per a les vaques. Immediatament, ja hi ha qui busca una bossa, un altre que ja és dins del filat … i ella que crida que som a Suïssa, que aquí la propietat privada és sagrada i que ningú no ens cuinarà els bolets. Fa una cara de tres déus i resulta que té raó: quan arribem a l’hotel, ningú no gosa demanar a la mestressa si ens els pot cuinar i l’endemà els bolets són dipositats discretament dins d’un contenidor d’escombraries. Ara penso, però, que aquest és l’únic disgust que li hem donat en tota la travessa.

Avui ens allotgem a la Gîte d étape Forclaz, comanada per una mena de senyoreta Rottenmeier (qualsevol li pregunta si ens vol fregir els pinetells!), que ens fa anar rectes com si fóssim escolars. Som a Suïssa i tot té un tarannà diferent del de casa nostra.

Cal dir que totes les vaques que hem vist avui són de la raça Hérens, i es caracteritzen perquè son negres de dalt a baix (fins i tot hi tenen la llengua), i perquè sempre n’hi ha una, la reina, que mana sobre el grup: és la que ha guanyat totes les lluites de banyes contra banyes. Totes porten unes esquelles descomunals.

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.