-
-
1.511 m
613 m
0
2,4
4,9
9,77 km

Vista 161 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Joanetes, Catalunya (España)

Caminants: Miquel Colomer, Joan Cortadellas, Toni Bach i Josep Rius

Pel maig cada dia un raig. Matins amb sol i tardes de trons i ruixats. Sembla que la primavera no té cap pressa per ser estiu.

Quan sortim de casa a les tres de la tarda hi ha castellades amenaçadores, però encara no ha fet cap tro ni ha caigut cap gota. Posem la capelina a la motxilla, convençuts d’una remullada segura: l’home del temps ha anunciat tempestes i els senyals en són més que evidents.

Aparquem a coll de Bracons i entrem a les fagedes de la serralada del Puigsacalm, que fa dècades que no s’han tallat i que cada any presenten un aspecte més esplèndid. El camí és totalment ombrejat, estem embolcallats de tots els colors del verd i la solitud i el silenci del bosc només són trencats pel cants dels ocells invisibles. Que diferent que és de qualsevol dia festiu, en què tot són crits i rialles!

Arribem a la font Tornadissa després de tres quarts de camí: fa un bon raig i convida a tastar-ne l’aigua fresca. Ja pujant cap als rasos de Manter veiem que s’han tallat boixos i faigs de mida considerable per tal d’augmentar-ne les pastures. Pel que sembla, la ramaderia, que tant havia disminuït anys enrere, torna a revifar-se.

Avança la tarda i cada vegada van entrant més llenques de boira, de tal manera que, quan arribem al cim del Puigsacalm, no veiem més enllà de vint-i-cinc metres de distància. Sort que coneixem el territori i que el camí no té cap pèrdua. Aprofitem una breu parada al punt més alt per buscar una placa que, com havia explicat el matemàtic Anton Aubanell en una conferència de l’ACUGA, recorda que el cim del Puigsacalm va ser un dels punts des del qual Méchain va fer les triangulacions per amidar l’arc meridià de París, entre Barcelona i Dunkerke, el qual va determinar el metre com la deumilionèsima part del quart de meridià terrestre.

Volem baixar a berenar a Santa Magdalena, amb l’esperança de tenir la panoràmica oberta sobre la Vall d’en Bas. La boira, però, cada vegada és més espessa i deixem de banda el puig dels Llops, avui desdibuixat i sense cap gràcia.

Al punt que arribem a la pista que uneix santa Magdalena amb la carretera que va de sant Privat a Vidrà, trobem un pal de mida considerable, farcit de banderoles repetitives, contradictòries, absurdes... que ajuden a despistar l’excursionista, més que no pas a donar-li una informació eficient. És vergonyós que s’hagin llençat tant diners per fer, a muntanya, una senyalització tan poc eficaç. No seria possible que UNA SOLA administració ( la que es vulgui) unifiqués criteris, estudiés bé el sistema (el suís podria ser un bon referent), l’apliqués i fos l’única responsable de pintar, de posar banderoles, de confeccionar mapes... d’una manera lògica i intel•ligent? Tan difícil és? De ben segur que aniríem molt més ben servits i ens estalviaríem molts recursos, que prou falta fan per a altres coses.

Mentre berenem comencen a caure gotes: això no pinta gaire bé. Volem baixar per la Canal Nova, i veiem venir que un terra humit i uns ferros i uns ganxos molls no ho faran gens fàcil ni atractiu. Després de deixar passar un ruixat curt, comencem a tirar avall mirant de no relliscar i d’assegurar molt bé els peus i les mans en els passos més delicats.
Quan som al Bolet, aixafat de ja fa anys, el sol entra per darrere la collada de Bracons i li dóna una finor i una tonalitat molt especials. No triga, però, ni deu minuts, a tronar per la banda del Collsacabra.
Baixem amb pas alegre i arribem al cotxe, a Joanetes, just quan comencen a caure gotes. Ens hem escapat d’una de bona! Mentre que per la banda de la Garrotxa ha fet una bona ploguda, i per la Plana de Vic han caigut pedres de la mida d’una nou, nosaltres hem quedat entremig i pràcticament ni ens hem mullat. Qui no s’arrisca, no pisca!

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.