-
-
412 m
133 m
0
3,6
7,3
14,57 km

Vista 225 vegades, descarregada 8 vegades

a prop de Besalú, Catalunya (España)

Components de la sortida: Toni Bach, Miquel Colomer, Kim Agustí, Lluís Bardají, Enric Plantalech, Eduard Arbós, Ton Prat, Delfí Santiago i Quim Roura

Tal com va pronosticar l’home del temps, aquesta nit ha passat una borrasca que ha deixat alguns ruixats. Sentir la música de l’aigua amiga picant les teules i baixant per les canaleres em porta sovint records d’infantesa.

A primera hora del matí, un cel prenyat de núvols cendrosos no promet res de bo. Cau algun ruixat mentre baixem amb els cotxes i a Besalú roineja. Som 21 components de la Colla del Dissabte carregats de dubtes. Alguns estan decidits a anar a caminar i a d’altres, menys estoics, ja els està bé l’empara de l’acollidora llar de foc del Casalot.

Finalment, refiant-nos dels pronòstics meteorològics favorables, nou de la colla decidim fer l’excursió, inèdita per a gairebé tots. I l’encertem: aviat el cel comença a obrir-se i un ull de tramuntana es va fent gros per darrere del Mont.

Pugem molta estona per pistes fins al puig de ca n’Hortós de Serinyà, cim que separa les conques del Fluvià i del Ser. La vista hi és esplèndida. Mentre es percep una lleugera cortina d’aigua just a davant dels Àngels, la mar de l’Estartit ens fa el mirallet descaradament.

Després d’una estona de carenejar, arribem a la torre medieval i a l’ermita romànica de Sant Esteve de Briolf (de Brió per als habitants de la zona). Les edificacions són singulars i curioses de veure: l’església, d’una sola nau, en èpoques més recents es va unir a la torre fortificada per mitjà d’una caseta-pont, que feia la funció de rectoria. També ens sobta el nom, d’origen germànic. Vells documents ens aclareixen tots els dubtes: tant la capella com la torre, juntament amb les masies de l’entorn, formaven el que se’n deia la “Villam Briulfo”, ja esmentada l’any 979 i posteriorment agregada a sant Miquel de Campmajor .

Des d’allà, baixem cap a l’ermita de la mare de Déu de Loreto, construïda el 1904 , sense cap valor arquitectònic. La porta està oberta i el dins és net i endreçat.
Travessem el riu Ser, molt poc visitat i, en canvi, amb racons d’una bellesa remarcable. Porta poca aigua, més neta que anys enrere, però encara no pas prou com per estar-ne satisfets.

Ja només ens falta l’espitregada final per arribar al santuari del Collell. Des d’una estona abans sentim música dels anys 60 a tot volum (Llach, Peter Seeger...). Es veu que antics alumnes de la casa, de la promoció 1968-1972, hi celebren una primera trobada i, potser per culpa de l’edat, sordegen una mica. De totes maneres, se’ls veu contents i complaguts de tornar-se a trobar, i això és el que compta.

Esmorzem a tocar del santuari i tot respira primavera: el cel blau esquitxat de núvols de cotó, el cant zelós dels ocells, l’olor incipient de les plantes, el sol càlid del migdia... El cel amenaçador de la tarda, però, ens torna a posar a lloc. No podem oblidar que “el març marçot mata la vella i la jove si pot... a la vora del foc”

Veure més external

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.