-
-
609 m
540 m
0
1,5
2,9
5,83 km

Vista 1937 vegades, descarregada 31 vegades

a prop de Taradell, Catalunya (España)

Més fotos a: http://www.erctaradell.cat/p/biologia-1.html

PUNT 1. El Pujaló.
En botànica podem parlar de:
- vegetació primitiva, que és la que existia a la zona abans de ser alterada (fonamentalment per l’home)
- vegetació actual, com el seu nom indica, la que existeix en aquest moment.
- vegetació potencial, que seria la que roman o romandria de forma permanent en el territori si aquest no s’ha alterat o no continua l’alteració (comunitats climàciques). No necessàriament, però si les condicions ambientals no han quedat sensiblement afectades, la vegetació primitiva sol coincidir amb la potencial.
A Taradell (i la Plana de Vic) la vegetació primitiva i, per tant, la que seria la vegetació potencial en la majoria de casos (per exemple si s’abandonessin els boscos) serien les rouredes a les parts baixes i alzinars a les parts més altes (i fagedes en algunes obagues). Les pinedes que recobrien aquesta zona (i les que recobreix gran part de Catalunya), doncs serien plantades i mantingudes per l’home de forma “artificial” (excepte les d’alta muntanya).
Aquest és un patró oposat al de la resta del país, en que els alzinars es troben a les parts baixes i les rouredes a més alçada. Això és a conseqüència de la inversió tèrmica que pateix la Plana de Vic que comporta una inversió de la vegetació.
En la sortida d’avui veurem plantes de tres comunitats diferents:
- Típiques de fagedes (corresponents a la vegetació potencial de la zona)
- Típiques de llistonars (vegetació primitiva, actual i potencial dels roquissars de margues).
- Típiques d’ambients ruderals i arvenses, camps i camins (vegetació actual).

PUNT 2. Geologia
La major part de roques del terme de Taradell són d’origen sedimentari, majoritàriament les margues blaves típiques de la Plana de Vic.
Les roques sedimentàries són aquelles que es formen a partir de roques ja existents que al ser sotmeses a l'acció dels agents atmosfèrics (pluja, vent, etc ) i a l'activitat de certs organismes queden alterades (meteorització). Un cop alterades són erosionades per l'acció de l'aigua, el vent o el gel.
Els propis agents geològics transporten el sediment, a través de diferents formes de transport: flotació, arrossegament, saltació, suspensió i dissolució.
Finalment l'agent geològic ja sigui per pèrdua d'energia i deposició gravitatòria del sediment com per precipitació química del sediment dissolt acaba acumulant les partícules transportades, en un procés anomenat sedimentació.

Posteriorment, els sediments han de patir la diagènesi en què esdevenen roques. Aquest procés es divideix en:
- Enterrament. Els sediments són coberts per altres sediments.
- Compactació geològica. El pes dels propis sediments fa augmentar la pressió donant-se un procés de compactació de les partícules i expulsió de l'aigua que hi pugui romandre.
- Cimentació. Simultani a la compactació es produeix la precipitació de certs minerals que cimenten la roca.

Així doncs, ens hem d’imaginar que aquesta zona (com tota a Depressió Central) era un gran golf marí (i després llac), d’això fa uns 40 milions d’anys, en l’època coneguda com a Eocè. Els rius que l’envoltaven hi aportaven els materials procedents de l’erosió, que mica en mica anaven sedimentant. Els materials més gruixuts més ràpidament, i els més petits més a poc a poc, formant capes diferenciades segons la mida del material. En base a això, les roques que es van formar posteriorment es poden classificar per la mida i la morfologia dels grans:
Les més comunes són, de major a menor mida de gra, els conglomerats i les bretxes, els gresos, les limolites i les argil•lites; les lutites són formades per argiles i llims
En base a això (i la seva posterior formació) podem distingir:
- Els conglomerats i bretxes, roques per fragments arrodonits, de més de 2 mm de diàmetre, anomenats còdols (com els de Montserrat).
- Els Gresos, roques que s'originen per cimentació de sorres (com les que tenim al davant).
- Les lutites o pelites, són roques formades per fragments de diàmetre inferior a 1/16 mm. En aquest grup s’hi troben les margues (com les vermelles dels cingles de Tavertet).

A més d’aquestes troben les calcàries, formades per la precipitació de carbonat càlcic (sovint amb presència de fòssils), i les evaporites (com les sals que es troben a Cardona, per exemple), formades per l’evaporació de l’aigua.

PUNT 3. La funció dels boscos de ribera.
A casa nostra els riu, deixant de banda la seva aportació a la biodiversitat, tenen, entre altres dues funcions importants: sovint fan de corredor biològic i fan de protecció contra riscos naturals, com les inundacions.


PLANTES DE CAMÍ:
- Les gramínies. Tot i la seva importància, les plantes de la família de les gramínies, són molt desconeguda per la gent. Pràcticament depenem d’elles per a la nostre alimentació (només hem de pensar que pertanyen a aquesta família: el blat, l’arròs, el blat de moro, el sègol, la civada i l’ordi, entre altres). Amb flors molt modificades per el procés evolutiu, però molt simples i verdes... són, també, molt poc vistoses. Això és així perquè la seva pol•linització és pel vent. Això implica que produeixen una gran quantitat de pol•len... justament el que més persones en són al•lèrgiques.
Pel camí en veurem dues de diferents... i que tots hi hem jugat de petits (i no tant petits): són la cugula (Avena sterilis) i el margall (Hordeum vulgare).
- Llengua de bou (Echium vulgare). Les llavors de l'Echium vulgare que recorden el cap de la serp verinosa, és per això que el folclore tradicional de moltes cultures afirma que cura o calma les picades del escurçons (per si un cas, però, millor anem a un hospital).
La rel proporciona un colorant vermell per a teixits.
En infusió, s’ha usat tradicionalment per curar refredats i infecciones agudes respiratòries. Les fulles cuites com a diuretica o per provocar suors.
També s’usava com a cataplasma per el tractament d’infeccions cutànies, com furóncols.
- Plantatge (Plantago sp). El plantatge és una planta comestible. Les seves fulles joves es poden menjar en amanides, amb altres verdures o cuites. Són molt riques en vitamina C, vitamina A i calci. Les fulles són més fibroses i amb un gust més fort. Les tiges florals també són comestibles i riques en tiamina. Les llavors seques i triturades es poden utilitzar per aromatitzar els plats.
És una de les plantes que més utilitzen els animals herbívors per alimentar-se, constituint un dels aliments habituals de conills o erugues.
Accions farmacològiques: antiinflamatori, cicatritzant, astringent, antial•lèrgic, expectorant, hipocoloesterolemiant, bacteriostàtic, antihemorràgic, antioxidant, hipotensor i demulcent.
- Margaridoia (Bellis perennis). Les fulles són comestibles crues o cuinades en amanides, de sabor lleugerament dolç, combinable amb l'amarg del dent de lleó. També es pot consumir en forma de verdura o sopa. Tradicionalment les flors s'han conservat en vinagre per utilitzar-les després com a condiment. Amb les fulles es pot preparar te, al qual se li ha atribuït una dubtosa acció hipnòtica.
Com a curiositat el 1793 els governants d'Alemanya varen emetre un decret d'extermini degut a les seves suposades propietats abortives, fet que no es va poder demostrar científicament.
És un popular remei contra moltes malalties i té una gran varietat de formes d'aplicació. És l'herba tradicionalment utilitzada contra les ferides, bòfegues, cremades i per disminuir inflamacions.
També té moltes altres propietats: antitussiva, expectorant, diürètica, sudorífica, cicatritzant, per controlar la pressió arterial, antiespasmòdica, demulgent, digestiva, emol•lient, laxant, oftàlmica, purgativa i tònica.
- Malva (Malva sylvestris). L’expressió “criar malves” s’aplica a una persona morta i enterrada, té el seu origen en el fet que aquesta planta creix en sols molt nitrogenats (adobats) i, si més no antigament, era un planta comuna als cementiris.
- Rumex
- Campaneta (Campanula sp)
- Barret de frare (Pallenis spinosa)
- Cabrulles o trèvol pudent (Psoralea bituminosa). Fa una olor forta a betum.
És cicatritzant, antihemorroïdal, antiinflamatòria (flors).
- Corretjola (Convolvulus arvensis)
- Espinidella (Siderites montana). Popularment s'ha usat com a desinfectant i també per a fer herbero (espècies similar).
- Espernellac (Santolina chamaecyparissus). S’usava per evitar les arnes posant-la dins el calaixos amb roba.
També s'usava com a estomacal o digestiva, prenent-la en infusió. També li han estat atribuïdes virtuts vulneràries, antiespasmòdiques, emmenagogues, i vermífugues. També se li atribueixen usos per remeiar les llagues i infeccions en general. Aquests usos també s'apliquen a animals com ara a les vaques.
- Lli (linum narbonense). Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils.
En medicina natural s’empra com emol•lient per als grans i furóncols, per via externa.
- Caputxina piramidal (Anacamptis pyramidalis). La farina dels seus tubercles, anomenada salep, és molt nutritiva

- Lledoner (Celtis australis). A més de la utilització com a arbre ornamental, el lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies.
Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda.
Els seus fruïts, els lledons, són dolços i comestibles. Es poden menjar tal com són, però l'ús més freqüent és per fer melmelada de lledó.
- Lleteresa (Euphorbia serrata). Com altres plantes similars del gènere eufòrbia la lleteresa serrada produeix una resina blanca o làtex, conegut vulgarment com a "llet" (d’on li ve el nom). Aquest líquid es coneix amb el nom d'euforbi i conté l'alcaloide euforbina que és tòxic i pot irritar la pell i els ulls severament. Aquesta "llet" en l'antiga medicina casolana s’usava contra les berrugues i durícies aplicada directament amb cura. També es feia servir la pols de les llavors i arrels com a laxant.
- Esparcet (Onobrychis vicifolia). Herba ferratgera.
- Crespinell o arròs de bruixa (sedum acre). És una planta tòxica que produeix vòmits, té un sabor picant. En medicina popular s'havia utilitzat contra les malalties de la pell. Posseeix propietats emol•lients (suavitza les parts inflamades de la pell).
- Aranyoner (Prunus spinosa). Els fruits de l'aranyoner, els aranyons, són comestibles però molt astringents i tenen gran quantitat de taní. El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Se'n poden fer melmelades i també es poden assecar o confitar en vinagre. Aquests fruits són la base de l'elaboració del patxaran. El procés es fa mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons (a les fosques i fins a Nadal, amb anís o aiguardent).
- Saüc (Sambucus nigra). El sauquer és una de les poques plantes conegudes des de l'antiguitat de la qual encara en fem ús. A l'Edat de pedra s’aprofitava la seva fusta buida per fer xiulets. A Europa el sauquer era emprat perquè creien que atreia les divinitats benefactores. Les fulles desprenen una olor molt intensa i antigament s'utilitzaven com a repel•lent pels insectes. Es preparaven infusions de fulles i s'abocaven a sobre de les plantes per evitar mosquits i pugons.
L'arrel, la tija, la fulla i (molt menys) la flor i la fruita verda són tòxiques i provoquen nàusees, vòmits i diarrea. En canvi, les flors i el fruit madur poden menjar-se sense perill. Amb el seu fruit es poden preparar sucs, melmelades, salses, sopes, etc. Un altre ús curiós d'aquesta espècie és la seva capacitat per donar un color més pujat i una aroma particular als vins.
Usos medicinals: per tractar els estats gripals, bronquitis, tos seca, el catarro nasal, com a remei per a la febre, dolencies reumàtiques i dermatològiques, diürètic, cistitis, nefritis i litiasi renal, a remei per l'estrenyiment, faringitis, de genives inflamades, contra la gota o antihemorroïdal.
- Arç Blanc (Crataegus monogyna). Les espines, inicialment suaus i verdes es fan tan fortes que a Rússia els fusters les feien servir com a claus. Són temudes pel dolor que provoquen alhora que s’ha considerat que fan dormir... això és recull a rondalles com La bella dorment del bosc, la qual s’adorm –tant en la versió francesa de Perrault (La belle au bois dorment) com en l’alemanya dels germans Grimm (Dornröschen)– en punxar-se amb el fus de filar, el típic instrument fet amb aquesta fusta. També en llegendes com la Völsungasaga (Saga dels volsungs), on l’heroi Sigurd (Sigfrid) dorm amb una espina d’arç blanc a la bella però esquerpa Brynhildr (Brunilda). El seu nom finés svefnthorn significa espí de la son”.
Usos medicinals: Cardiotònica i lleugerament diürètica (tractament de la hipertensió arterial i en les arítmies cardíaques), sedant (per a tractar l'insomni), relaxant muscular i antiespasmòdica.
- Dolçamara (Solanum dulcamara). Verinosa, provoca vòmits i diarrees. Tot i això té usos medicinals, amb cura, per afeccions de la pell i al•lèrgies.
- Malroig negre (Ballota nigra). Les seves flors s’usen per cures d’ansietat, imsomni i malalties nervioses (relaxant), entra altres.
- Valeriana (Valeriana officinalis). Des de l'Antiguitat es coneixen les seves propietats sedants (de l’arrel), figurant en el llibre de Dioscòrides, qui sembla que va tractar la seva epilèpsia amb aquesta planta. També Plini la recomanava pels espasmes de la faringe, i el propi Galè va venerar les seves virtuts. El 1567 Fabius Colonna la cita en la seva obra Phytobasanos com a remei per l'epilèpsia. A partir del segle XVI es va estendre en l'ús de pacients epilèptics.
Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.
- Tortellatge (Vivurnum lantana). Planta típica de les rouredes.
- Borratja borda (Anchusa italica).
- Lligabosc etrusc (Lonicera etrusca). Planta típica de les rouredes.
- Melilot oficinal (Melilotus officinalis). Fulles i flors seques s’usen per la retenció de líquids, ronquera, amígdalas, com antivarius i astringent.
- Argelagó (Genista hispanica). Els cavalls que viuen semisalvatges la busquen amb ganes a l’hivern, fins i tot apartant la neu amb les potes per menjar-se-la.
- Jonça (Aphyllanthes monspeliensis). Planta típica de les rouredes. La flor té un gust dolç que la fa comestible.


- Botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum). Com el seu nom indica, s'havia utilitzat per a fer escombres. Aquesta planta era la que típicament (pel que jo sé) s’encenia i es feia servir per socarrimar el porc tot just després de mort, durant el ritual de la matança del porc. També la mel de botja d'escombres és molt apreciada.
A la Ribera del Xúquer, els habitants d’Alfarb, Catadau i Llombai són anomenats com a «pobles de la botja» o «botgers» per la quantitat de botges que hi ha a les muntanyes i per la dedicació que els avantpassats aplicaven en la recollida d’aquesta planta per a la posterior venda a forns i altres negocis.
- Roser silvestre o roser caní (Rosa canina). Popularment era coneguda amb aquest nom perquè sembla que s'utilitzava per a guarir la ràbia i/o per la semblança entre els seus agullons i els ullals dels gossos.
Amb la hibridació amb altres espècies del mateix gènere han donat lloc a les roses que coneixem popularment.
El fruit del rosal silvestre té un efecte astringent, antidiarreic i diürètic. És vitamínic, especialment aporta vitamina C. A més activa la circulació sanguínia i és un bon protector capil•lar. Les flors li confereixen una acció suaument laxant i millora a la tònica general. I finalment, les fulles, actuen com a bons cicatritzants en ús extern.
- Frare (Orobanche sp). Reben aquest nom per la part de la flor que sembla una caputxa. Ironies de la llengua, aquestes plantes són paràsites (les seves plantules s’uneixen a les arrels d’altres plantes, a les que prenen aigua i nutrients). a les que fan de 10 a 60 cm d'alt. La seva tija no té clorofil•la i és blava, blanca o blava.
- Galda (Reseda lutea).
- Pelaguer Plomós (Stippa pennata). Típica de llistonars.
- Farigola mascle o pinell (Coris monspeliensis). Podria ser l'"Àlum" de la Història Natural de Plini. Es feia servir per la construcció d'eines.
En la medicina tradicional era usada per curar ferides i fractures, ja que es creia que tenia la propietat de soldar els ossos. També es va utilitzar contra la diarrea, la pneumònia i la sífilis. L'arrel té un gust intensament amarg que provoca nàusea i antigament es feia servir com a vomitiu.
- Coltell vermell o gladiol (Gladiolus illyricus). Gladiolus és el nom genèric que s’atribueix a Plini i fa referència a la forma de les fulles, semblants a la espada romana anomenada "gladius". D’altra banda, els romans entregaven gladiols als gladiadors que triomfaven a la batalla. Per això mateix és, també el símbol de la victòria.
- Garlanda (Vicia cracca). Aquest tipus de veça és cultiva com planta farratgera que, com altres fabàcies, enriqueix el sòl en nitrogen i es planta per lluitar contra l'erosió. Originaria d'Europa i Àsia, actualment es troba a tots els continents on ha esdevingut una espècies invasora.
- Ginebre (Juniperus communis). La ginebra i la beguda típica d'Eslovàquia anomenada Borovička es fan amb els seus fruits (gàlbuls). A Finlàndia elaboren una cervesa, la sahti, aromatitzada amb aquests fruits.
Aquests fruits, secs i triturats, s’utilitzen com a condiment per a carns de caça, alguns peixos i farcits d’aus. També, per adobar carns o aromatitzar vinagres.
En homeopatia s’ha usat per eliminar paràsits de la pell (branques), les fulles es consideren diürètiques i antireumàtiques. Els fruits com a tònic, balsàmic, expectorant, antisèptic, sudorífic, estomacal i digestiu (entre altres).
A Escandinàvia utilitzen la seva fusta per emmagatzemar productes làctics com mantega o formatge.
- Blada (Acer opalus). Planta típica de les rouredes.
- Llamí (Lamium maculatum).
- Saponària (Saponaria ocymoides). Antigament era usat com a sabó per a la roba i/o xampú. Les seves arrels al ser fregades dins l’aigua produeixen escuma.
Per fer el sabó, s’arrencava l’arrel quan la planta començava a fer fruit. Es tallava en trossos llargs i es deixava assecar sobre canyes, a l’estiu. Quan es volia fer servir s’esmicolava (el que era necessari) i es deixava tota la nit en aigua.
També s’havia utilitzat com a diürètic, balsàmic, colerètic, sudorífic i depuratiu.
- Petadors o Colitx (Silene vulgaris). Les seves fulles tenen diversos usos gastronòmics. De sabor molt agradable i especial (un gust dolç que recorda el pèsol), són molt bones tant menjades crues en amanides, com saltades amb all o cuites en truita. També és poden fer plats com l'arròs amb colitxos o el potatge de cigrons amb colitxos. S’han de recollir, però, abans que la planta floreixi (normalment, però, al costat de plantes florides, amb fulles massa dures per ser menjades, hi solen haver exemplars sense florir).
- Pebrots de ruc (Reseda phyteuma).
- Abellera catalana (Ophrys catalaunica). Endèmica.
- Enciam de cavaller (Sanguisorba minor). Les seves fulles tenen diversos usos gastronòmics (tenen un olor semblant al de les nous i el seu gust recorda al del cogombre). S’han de recollir abans de que la planta floreixi, i es poden fer servir en amanides mixtes, salses, sopes i purés (entre altres). També s’en pot fer vinagre i mantega per untar peixos i carns a la brasa. A França i Itàlia es trobar als mercats.
També tindria propietats digestives, diürètiques, hemostàtiques i vulneràries.

- Berbena (Verbena officinalis). En medicina tradicional s'utilitza la planta sencera dessecada, com a sedant, per combatre l'insomni, antineuràlgica, per les migranyes, astringent, antiinflamatòria, antiespasmòdica, antitussigen, digestiu... Les infusions de berbena també es poden recomanar per augmentar el volum de llet i evitar menstruacions doloroses.
A l'antiga Roma trenaven els talls de berbenes fresques per col•locar-les com corones als caps dels missatgers i ambaixadors per donar-los una distinció especial.
Dioscòrides la considerava una herba sagrada, ja que era una de les espècies més emprades en les cerimònies religioses.
- Pericó o herba de sant Joan (Hipericum perforatum). A l'edat mitjana es cremava en les cases en què es creia que hi havia entrat el Dimoni, fins a tal punt que era coneguda com a Fuga daemonium (espantadimonis). També es diu que cura la melancolia i atrau l'amor. En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per ramets d'aquesta planta.
Des del punt de vista medicinal s'utilitza tota la planta però sobretot les fulles i les flors.
Ús tòpic: és molt bon vulnerari, antiinflamatori, cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops, ferides i cremades, de fet, vulgarment se li diu "oli de cop", fins i tot hi ha una dita popular que diu: "Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor".
Ús intern: és molt bon antidiarreic, antiparasitari i diürètic. També té propietats ansiolítiques, hipnoticosedants i antidepressives, això ha fet que l'anomenin "Prozac natural", i s'utilitza per l'ansietat, terrors nocturns i depressió lleu i/o moderada.
A més també podria ser antidepressiva, hipnòtica, relaxant, sedant i millorador de la memòria, malgrat que pot tenir molts efectes secundaris i interaccions amb altres medicaments.






























Veure més external

1 comentari

  • crristina1 28/05/2018

    He fet aquesta ruta  verificat  veure detalls

    Maca maca

Si vols, pots o aquesta ruta.