Temps  5 hores 56 minuts

Coordenades 871

Data de pujada 29 / de desembre / 2015

Data de realització de desembre 2015

-
-
703 m
389 m
0
4,2
8,5
16,94 km

Vista 841 vegades, descarregada 20 vegades

a prop de Aiguafreda, Catalunya (España)

Aquest recorregut connecta alguns dels elements arquitectònics i arqueològics més rellevants del municipi d'Aiguafreda. No presenta gaire dificultat però s'ha de copsar la seva llargada a l'hora de planificar la sortida o bé escurçar-lo utilitzant el GR 2 com a drecera.

Més informació aquí.

El mateix itinerari seguint la drecera del GR2 la trobareu aquí.

Índex IBP: 104.
La cova de l'Infern és un petit avenc al qual s'accedeix per una boca situada a peu d'un camí. Des d'aquesta hi ha 42 metres de recorregut, amb un desnivell de 13 metres que transcorren per un conducte amb diverses sales i pous.
El Saüc és una masia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XVIII. És un edifici de planta rectangular que s'estructura en dues crugies, amb diversos cossos al voltant que es tanquen formant un pati frontal. Actualment ha perdut la coberta i només se'n conserva l'estructura exterior i part de l'interior. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. S'hi accedia per un porta d'arc de mig punt adovellat, que és una de les poques obertures exteriors que es conserven. A l'interior s'observen restes de l'antiga cuina, de l'escala d'accés al pis i d'algunes obertures de pedra carejada. Els cossos annexes que hi ha al voltant de la casa tampoc conserven la coberta i es troben en estat ruïnós. Entre aquests destaca el cos de migdia, amb volta de canó de pedra i petites fornícules als murs. En una cota superior vers la façana de llevant hi ha un altre cos annex i l'espai de l'era. El parament dels murs és de pedra irregular lligada amb argamassa, amb carreus escairats a les cantonades.
Sant Salvador és una ermita romànica construïda vers el segle XII, sobre la que no s'han fet reformes significatives. És un edifici de planta rectangular amb l'absis també rectangular. La nau consta de dos trams separats per un arc presbiteral ogival i està coberta amb volta apuntada de pedra, on encara s'hi conserva el morter amb les marques de l'encanyissat. Com a úniques obertures de l'edifici trobem el portal del mur de ponent, d'arc de mig punt adovellat, i una finestra de mig punt; així com una finestra a l'absis en forma de creu i una de mig punt. A la façana de migdia s'observa el portal primitiu tapiat, d'arc de mig punt adovellat. A la façana de ponent hi ha el campanar d'espadanya, la part superior del qual va ser reconstruïda en la darrera restauració. El parament dels murs és de carreus escairats de petites dimensions disposats en filades regulars.
Antic molí en el qual l'artista que hi viu exposa la seva obra.
Aiguafreda és un poble i municipi de la comarca del Vallès Oriental, a l'extrem nord de la comarca. Es tracta d'un terme de transició entre les comarques del Vallès Oriental i d'Osona. A la serra de l'Arca hi ha un gran dolmen que testimonia l'antiga ocupació del territori, però la primera referència històrica del topònim Aiguafreda apareix en llatí (Aqua frigida) l'any 898 en l'acta de consagració de l'església del Sant Martí del Congost, actualment coneguda amb el nom d'Aiguafreda de Dalt. La població medieval es trobava repartida en diverses cases de pagès de la part muntanyosa: el Saüc, Can Serra de l'Arca, l'Aragall, etc. Vivien de l'agricultura, de la ramaderia i de l'explotació del bosc. Originalment, els boscs eren formats per alzines i roures, aquests darrers trobant-se sobretot en les zones obagues. El poble actual va néixer al voltant del camí que anava de Barcelona a Vic, on s'havien instal·lat algunes ferreries i alguns hostals als segles XVII i XVIII. Al segle XIX hi havia algunes vinyes que desaparegueren amb la fil·loxera. A partir de 1875, amb l'arribada de la via fèrria, el poble coneixerà canvis importants en la seva economia: instal·lació de l'empresa tèxtil Serra i cases d'estiueig als anys 20 i 30. Al començament del segle XX, tot i continuar essent una vila bosquetana (i poc agrícola), té un considerable desenvolupament comercial i industrial.
Can Serra de l'Arca és una masia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XIX. Actualment ha perdut la coberta i només se'n conserva l'estructura exterior i part de l'interior. Està construïda en una plana a la part alta de la serra, des d'on gaudeix d'unes vistes panoràmiques excepcionals de la vall d'Avencó i el Tagamanent. El mas està constituït per diversos volums superposats que es tanquen formant un pati. El volum principal és de planta rectangular i s'estructura en tres crugies. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d'accés era d'arc pla de pedra que descansava sobre mènsules. A l'extrem de llevant de la façana principal s'hi adossa de forma perpendicular el segon volum. És de planta rectangular i tenia la coberta a dos vessants. Com a elements destacables trobem les espitlleres de la planta baixa i la galeria horitzontal amb quatre pòrtics d'arc escarser que s'obren vers a ponent. La resta de cossos auxiliars que tanquen el pati estan en estat de ruïna avançat. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa. A poca distància de la casa hi ha un antic cobert que ha estat habilitat com a vivenda moderna.
El conjunt d'Aiguafreda de Dalt és el centre d'una antiga parròquia rural que va erigir-se en el lloc d'un vilar alt medieval. Els vestigis més antics localitzats fins al moment es localitzen en la cova-cripta, que ha estat identificada com una necròpoli dels segles VI i VII. En una cota superior s'hi va bastir una primera església consagrada al segle IX, sota l'advocació de Sant Martí, sobre la qual se'n faria una de nova al segle XII. L'edifici romànic era d'una sola nau amb absis semicircular, on s'hi obrien diverses fornícules amb columnetes. Al costat de migdia s'hi va fer el fossar i al de ponent es va edificar la rectoria. El temple va construir-se en una zona de gran riquesa hídrica, que almenys des de l'època moderna ha afectat la seva fonamentació. Per aquest motiu, van construir-se diversos cossos al seu voltant que van acabar tapant l'estructura romànica. A banda de la construcció d'aquests cossos, van obrir-se mines d'aigua al costat de llevant per tal de desviar-la i aprofitar-la per al rec. Al segle XVIII va construir-se un comunidor en un extrem del fossar, el qual quedà substituït a principi del segle XX per un petit cementiri situat a un centenar de metres al nord. Durant la segona meitat del segle XX, van fer-se diverses prospeccions on es van deixar al descobert els vestigis romànics del temple, com també es van enderrocar els cossos que el tapaven exteriorment.
La font dels Enamorats és una de les fonts més conegudes d'Aiguafreda. Està situada a l'extrem de mestral del terme municipal, prop de la riera de Martinet. La font està construïda sobre un bloc de pedra on s'ha fet una pica quadrada i s'ha fixat un brollador metàl·lic. Ha estat arranjada amb murs, escales i bancades de pedra, a més de dos plafons on hi consta: "Font dels Enamorats" i "La parella enamorada / que ens plau anar acostats / per ells la font més preuada / és la font dels enamorats". A prop seu s'han col·locat bancs i taules fetes amb moles procedents del molí de les Canes.
La riera de Martinet neix massís del Montseny, en terme municipal del Brull i desemboca al riu Congost entre els termes d'Aiguafreda i Centelles. El tram d'Aiguafreda transcorre pel sector de tramuntana del terme municipal, fent de partió amb el terme de Seva. Les seves aigües netes i l'estreta vall per on discorre el fan un indret singular, on hi ha diversos salts d'aigua i gorgs destacats. El curs fluvial ha estat aprofitat des d'antic, tant per a l'agricultura com per la indústria, ja que s'hi documenten diversos molins i rescloses. A nivell natural, conserva a les seves vores la vegetació de ribera característica, com són els verns, salzes, àlbers, pollancres, freixes i saücs.
La riera d'Avencó neix massís del Montseny, en terme municipal del Brull i desemboca al riu Congost entre els termes d'Aiguafreda i Sant Martí de Centelles. Al seu tram inicial rep el nom de Picamena, que al llarg del seu recorregut rep l'aigua de diverses rieres i torrents, entre les que hi trobem la riera del Burguès, el torrent de les Ferreres, el torrent del Clot i la riera de la Figuera, entre d'altres. El tram d'Aiguafreda transcorre pel sector de migdia del terme municipal, fent de partió amb el terme de Tagamanent. Les seves aigües netes i l'estreta vall per on discorre el fan un indret singular, on hi ha diversos salts d'aigua i gorgs destacats. El curs fluvial ha estat aprofitat des d'antic, tant per a l'agricultura com per la indústria, ja que s'hi documenten diversos molins i rescloses. A nivell natural, conserva a les seves vores la vegetació de ribera característica, com són els verns, salzes, àlbers, pollancres, freixes i saücs. Malgrat el cabal d'aigua és pràcticament continu, al seu tram final sol estar eixut, ja que es filtra i circula pel subsòl fins a l'Avencó de Bigues.
Petita pedrera que es troba al costat de la riera d'Avencó.
Casanoves és una masia d'origen medieval que va consolidar-se durant el segle XIX. En aquest moment, s'hi va fer una gran reforma, va obrir-se una galeria vers al sud, van bastir-se diversos cossos a la part posterior destinats a la producció, així com per una masoveria situada davant la façana principal. Des de mitjans del segle XX va quedar deshabitada fins a quedar en estat ruïnós. Actualment conserva l'estructura exterior i part de l'interior, on s'han enderrocat la coberta i els forjats. És una masia de planta rectangular que s'estructura en tres crugies. Està construïda aprofitant el desnivell natural del terreny, pel que la part de migdia es troba en una cota inferior. Consta de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis s'orienta a llevant i s'obre amb dos portals d'arc escarser i finestres d'arc pla de pedra arenosa rogenca. A la part de tramuntana de la façana, que es troba coberta d'heura, hi ha un cos semicircular que es correspon amb el forn de pa. La façana de migdia s'obre amb espitlleres a la part inferior i amb una galeria horitzontal amb tres pòrtics d'arc escarser arrebossat a la part superior. La part posterior i de tramuntana estan cobertes d'heura. A nivell interior, s'observen les restes d'algunes de les estances, com és l'entrada amb l'escala d'accés al pis, la cuina amb llar de foc a la dreta i l'espai productiu a la part posterior, on hi ha dos cups quadrangulars revestits amb ceràmica vidriada. Els sostres estaven coberts amb bigues de fusta. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa i restes del morter que el revestia, amb carreus escairats a les cantonades. Davant la façana hi ha l'espai de l'era, amb diversos cossos auxiliars en estat ruïnós entre els que destaca una petita masoveria. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a un sol vessant que desaiguava a la part posterior. La façana s'obre amb dos eixos d'obertures d'arc escarser ceràmic i presenta un rellotge de sol força deteriorat amb l'any "1862". Els tractament dels murs és arrebossat amb morter de calç.
La Casanova de Sant Miquel és una masia del segle XIX que ha estat restaurada fa pocs anys per habilitar-hi un allotjament rural. La casa estava construïda aprofitant un talús natural, que cobria parcialment les façanes de mestral i gregal i que van deixar-se al descobert en la darrera intervenció. En aquest moment, també va alçar-se la coberta i van fer-se noves obertures, a més d'afegir-se brancals de maó a les ja existents. La portalada que donava accés al pati també va centrar-se en el mur. És un edifici de planta rectangular que s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es composa segons tres eixos d'obertures amb llinda de fusta i brancals ceràmics. Aquesta tipologia d'obertures s'ha reproduït a la resta de façanes, on estan disposades de forma aleatòria. Davant la façana principal hi ha un pati tancat pels cossos annexes, amb accés des d'una portalada situada a garbí. A l'interior s'hi conserva la cuina amb la llar de foc i el forn de pa. La cuina nova es va habilitar en el lloc de l'antic celler, on hi havia tines revestides amb rajoles ceràmiques vidriades. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa, sense revestir. Davant la façana de gregal, on s'ha obert el nou accés, hi ha un fantàstic exemplar de noguera.
El dolmen de Cruïlles és una cista rectangular que estava formada per tres grans lloses i un túmul. Actualment se'n conserven les dues lloses laterals i les restes del túmul. S'hi van localitzar les restes òssies humanes infantils i adultes. Entre el material que s'hi ha recollit hi ha sílex, ceràmica a mà i objectes d'os.
Sant Miquel de Canyelles és una ermita romànica construïda vers el segle XII, sobre la que no s'han fet reformes significatives. És un edifici de planta rectangular amb l'absis també rectangular. La nau consta de dos trams separats per un arc presbiteral i està coberta amb volta de canó de pedra, on encara s'hi conserva el morter amb les marques de l'encanyissat. Al presbiteri hi ha les restes d'un altar d'obra amb restes de pintura. Com a úniques obertures de l'edifici trobem el portal del mur de migdia, d'arc de mig punt amb petites dovelles; una finestra a l'absis en forma de creu i una de quadrada a ponent. El parament dels murs és de carreus escairats de petites dimensions disposats en filades regulars.
La Font Fresca està situada a prop del conjunt d'Aiguafreda de Dalt a peu del camí que va al Saüc. Està construïda en un mur de pedra, on hi ha una petita obertura per on brolla l'aigua. Aquesta cau en dues petites piques de forma irregular, fetes amb pedra i morter. Ha estat arranjada amb murs, escales i bancades de pedra, a més d'un plafó on hi consta: "Font Fresca". A sobre la font hi ha la mina que l'abasta d'aigua.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.