Temps  4 hores 56 minuts

Coordenades 1901

Data de pujada 20 / de novembre / 2017

Data de realització de novembre 2017

-
-
948 m
300 m
0
4,8
9,6
19,13 km

Vista 276 vegades, descarregada 7 vegades

a prop de Bigues i Riells, Catalunya (España)

Francesc Maspons i Anglasell

Francesc de Paula Maspons i Anglasell (Barcelona, 1872 - Bigues, Vallès Oriental, 1966) fou un jurista i excursionista català, fill de Francesc de Sales Maspons i Labrós. D'una família molt arrelada a Bigues, on encara conserven la casa pairal, estava especialitzat en dret català, del 1918 al 1920 fou escollit president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i treballà en l'Oficina d'Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, des d'on defensà el dret català. Pioner de l'excursionisme català, del 1925 al 1931 també fou president del Centre Excursionista de Catalunya i el 1930 el primer president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya.

El juliol de l'any 1897, juntament amb altres pioners de l'excursionisme i l'espeleologia de Catalunya, va realitzar un seguit d'excursions des de la casa pairal familiar a Bigues, que van quedar documentades gràcies a Norbert Font i Sagué (Barcelona, 17 de setembre de 1874 - 19 d'abril de 1910), sacerdot, naturalista i espeleòleg, en una publicació titulada "Excursió espeleològica a La Bancó, Les Barbotes y Singles de Bertí".

Aquesta ruta intenta seguir amb el màxim de fidelitat possible l'excursió que en aquest text es descriu als Cingles de Bertí, que realitzaren el dia 27 d'aquell mes de juliol.

Extracte de la descripció de l’itinerari

Ens dirigírem directament a Can Torrella, hont esmorzàrem. Aquesta casa de pages me digue en Francisquet que era un Sancta Sanctorum, puix may havia pogut pujar al primer pis tot y esser molt amich deis amos, que sospilava que tenien algunes antiguetats molt bones, y que temps enrera havien colgat en un torrent proper un bagul de vestits antichs.
Dalli marxárem directament cap a Can Casals [Canals], en qual casa'm conta en Francisquet que temps enrera'ls follets havien esquilat quasi totes les cabres, però d'un modo estrany, fent.tires o escales en diferentes direccions. A l'arribarhi preguntárem a una pastora si encara tenien aquelles cabres, y ens respongué que se les havia endut el pastor ja feya dies.

Després d'una llarga caminada, pujant la vall de Bellovir (hermosa mirada) tot vorejant el single, arribárem al grau del Travé.

Gracies a un hóme que'l moço anà a buscar, poguerem trobar l'entrada del Cau de la Guilla; mes pera lograrho tinguerem necessitat de passar per un estret relleix de la roca, veyent dessota nostre'l single. No cal dir, donchs, que'l camí és difícil y perillos.

Dinàrem alegrement a Can Mastret, casa situada dalt dels singles de Bertí; y ja estavem prenent el café, quan varem adunarnos que la noguera que'ns feya ombra tenia lligades a modo de corona, en la part superior de la soca, unes quantes espigues de mestall. Açó, com és de suposar, nos crida l'atenció, y a fi de saber el per qué hi havia sigut posada, férem venir a la mestressa, dona ja de bastanta edat, qui'ns digué que alió li posaven per Sant Joan a fi de que les nous no caiguessin de l'arbre. Allavors, tot fent el tonto, seguírem fentli preguntes, y al dirli si'ls follets els molesta ven gaire, nos contá que temps enrera s'havien trobat que un dematí l'euga tenia la cua trenada d'un modo de manera que ningú sabia com éstava fet.

D'allí'ns dirigirem, ab un pas que féu esgarrifar al guia, home acostumat a llargues caminades, però fetes ab molta més calma de la que portavem nosaltres, al turó de les Escorces, ont hi havia un avench que en Francisco Maspons havia ja buscat una altra vegada inutilment. Arribats a la seva boca, el sondejàrem, y, no trobant més que una profonditat de 6 metres, hi baixàrem una espelma encesa pera veure si seria fàcil baixarhi nosaltres; més no fou possible per la seva amplada y per no tenir allavors cap corda.
Veyent que se'ns feya tard, ens precipitàrem rostos avall y baixàrem a pas gimnàstich el grau de Montmany, ab gran admiració del guia, qui no se sabia avenir de que uns senyors de Barcelona anessin tant lleugers per tant males terres.

En la font del Alba férem alto y trago, examinant, sense cap resultat, alguns forats per on raja aigua en temps de moltes pluges. Ens despedírem del guia, dirigintnos a Puiggraciós, y d'aquest lloch fins a Bigues, passant pel serrat d'Aucata, y baixàrem sempre amb pas gimnàstich, deixant al moço molt enrera, com és de suposar, y cridant l'atenció dels bons pagesos qui retornaven del troc. Arribàrem a can Maspons ja negra nit y completament capolats de cames.


Índex IBP: 84.

Veure més external

El nucli històric de Bigues es troba lligat a la Baronia de Montbui, de la qual formà part des de l'any 1059, quan Mir Geribert i Guisla van obtenir l'alou comtal que formaria la Baronia. Actualment és un conjunt d'edificis situats al turó de Bigues. Inclou els cossos de l'església, l'edifici de la Rectoria, Ca n'Adzet, l'antic Ajuntament (cal Mariano) i les antigues escoles municipals. És una mostra de l'arquitectura semirural que s'ha anat reformant al llarg del temps, per adaptar-se a les noves necessitats. Destaca l'edifici de la Rectoria i Ca n'Adzet, amb origen al segle XVI, i com a exemples d'arquitectura de finals del segle XIX hi ha l'antic Ajuntament i l'edifici modernista de les escoles municipals. Bigues es caracteritzava, ja en temps passats, per nuclis d'habitatge molt dispersos en el territori, aprofitant els recursos disponibles i lligats a les explotacions agràries. Ni Riells del Fai ni Bigues tenen un nucli urbà definit i consolidat al llarg del temps. El turó de la parròquia va perdre habitants i activitat quan la població es va traslladar a la vall, millor comunicada, i amb més disponibilitat de recursos. Sant Pere de Bigues, esmentada el 1059, tot i que l'actual església data del 1737. De planta de creu llatina, consta de tres naus amb capelles laterals i és coberta amb volta de llunetes. Conserva de l'edifici romànic del segle XII la nau central d'entrada a l'actual, amb l'antiga porta, ara tapiada, que tenia un arbre de la vida pintat al timpà. El creuer, les naus laterals i la cúpula són del segle XVII, així com un valuós retaule renaixentista dedicat a la Mare de Déu del Roser, i el campanar de torre és del XVIII. Encastada al costat esquerre als peus de l'església hi ha una pila baptismal del segle XVI, sense peu.
La llegenda del Salt de Núvia Heus aquí que un dia una donzella pujava cap a l'ermita de Puiggraciós per donar la seva mà a un ric comte que de desconegudes terres havia vingut. Ella s'havia promès a Maria Santíssima i no volia trencar la seva promesa; però tant els seus pares com els seus parents ho volien, i ella havia d'obeir-los. Amb ella hi anava una comitiva, i amb el comte una altra. Ambdues es van trobar en un dels revolts; eren moltes les ganes del jove comte de trobar-se amb la seva promesa. Però tan bon punt es van trobar, el cavall que duïa la donzella va donar un bot i, tot girant en rodó, arrencà a córrer semblant a un llamp i va llançar-se costa avall. En un principi tots es van quedar parats per la sorpresa, més tot seguit es llançaren a tota brida per aconseguir aturar el cavall de la donzella; més l'intent fou en va. El cavall continuà corrent fins arribar al damunt d'un torrent que gairebé per l'indret de l'església de Bigues passa. La timba, que no se li veia fons, era dreta i espantosa. El cavall es va aturar només el temps necessari per a donar una més forta embranzida i, de cop, llençar-se per damunt de tot allò, fins a ésser al jaç de l'aigua. En aquell moment del salt, els perseguidors tot just arribaven. Es van posar a diferents punts damunt de la timba, però ja havien fet tard. Descavalcaren dels cavalls i van anar al fons del torrent a cercar el cavall i la donzella, però no van trobar res. Sols allí on havia caigut el cavall, damunt d'una roca, van veure assenyalades les seves potes, que encara avui es poden veure. Des d'aquell dia el lloc va ser conegut, com encara ho és avui en dia, el Salt de la Núvia. Francesc Maspons i Labrós Tradicions del Vallès<(i>, 1876.
Masia de planta rectangular, de planta baixa, pis i golfes; formada per construccions de diverses èpoques. Podem distingir una construcció inicial a l'extrem Nord-oest, de planta baixa i pis, actualment ocupada per part de la bodega, on hi ha el cup i bótes de vi, avui sense ús. Aquesta construcció és de parets de carreus de pedra, en filades regulars, deixant buits per a les bastides. Podria ser anterior al segle XIV. Segurament estava unida a una construcció que avui està enrunada, situada al costat sud. A continuació hi ha dos cossos probablement del segle XVIII, com indica la data de la llinda d'una de les finestres, el 1704. L'aparell constructiu és de paredat, sense filades regulars. La unió en planta baixa entre aquesta part i l'anterior es fa a través d'un arc de mig punt de pedra. La planta baixa d'aquest cos també està dedicada a bodega. Finalment, el cos més modern és de quasi tres alçades, conservant l'escala de pedra renaixentista a l'interior. La porta amb arc de mig punt, les finestres emmarcades amb pedra del primer pis i els esgrafiats que es conserven en la façana són del segle XVIII. També s'hi poden veure les traces d'un rellotge de sol. La distribució interior de la planta es va modificar per adaptar-la a les necessitats d'un habitatge actual. Però a la banda esquerra, on hi ha la cuina, encara es pot endevinar mig enrunat, l'antic forn adossat a la façana de fora. El conjunt de la casa i el paller estaven envoltats per un mur i dos barris.
Masia amb estructura original de tres cossos perpendiculars a la façana, de planta baixa, pis i golfes i coberta a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana. Conserva el portal adovellat, i en la clau de l'arc de mig punt hi ha la data de 1667. Les finestres es distribueixen simètricament a la façana, emmarcades amb pedra sorrenca treballada. El revestiment actual és emblanquinat i pintat. En la façana principal hi ha un rellotge de sol. Els propietaris tenen documentació de la casa des del segle XVI.
El Grau del Traver, que a vegades també es troba referenciat com a Grauet del Traver, és un pas de corriol entre els termes municipals de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, i de Sant Quirze Safaja, al Moianès, i que comunica la part baixa amb la part alta dels Cingles de Bertí. En el seu recorregut hi ha l'accés al cau de la Guilla, la cova més gran dels Cingles de Bertí, i a les Balmes del Traver. És un dels camins més interessants del Bertí, ja que conserva bona part de trams empedrats i murs de pedra seca, vestigis d'antigues activitats agrícoles.
Primer avituallament i punt de control. Aquí es decideix entre la ruta curta, de 13 quilòmetres, o la llarga, de 19.
Mas que ha estat rehabilitat i que es troba habitat, situat a peu de la pista que tot just acaba d'enfilar-se als Cingles de Bertí procedent del Coll de can Tripeta.
Edifici dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral·leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab. A la part posterior hi ha una antiga capella, també en lamentable estat. Tot i la seva aparença de castell, res més lluny de la realitat.
Bertí és una església d'origen romànic que dóna nom a tota la cinglera. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol. Ben a prop, hi ha els masos de can Magre i ca l'Escolà.
Barnils és un dels masos històrics de Bertí que, com molts d'altres, ha estat deshabitat i actualment presenta un estat de ruïna total o pràcticament total. Se'n sap de la seva existència allà per l'any 1279, quan en una disputa de la parròquia amb els seus feligresos per un tribut dit "dels menjars o dels correus", un dels testimonis signants per part dels parroquians era Bernat de Bernils.
En els Cingles de Bertí hi ha un vèrtex geodèsic situat en el punt més alt dels mateixos, el Puigfred, a 947 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Actualment, la vegetació no deixa gaudir de les bones panoràmiques que es poden divisar des d'aquest punt. S'identifica amb el Turó de les Escorces esmentat a l'excursió de Francesc Maspons i companyia. De l'avenc, res de res.
Ca n'Esmolet és una antiga masia situada al pla de Bertí, als peus del Puig-Fred, de la que només romanen algunes de les parets que en formaven l'estructura.
Cruïlla de pistes i camins.
La taula és un bon punt per als excursionistes dels Cingles per gaudir d'un bon esmorzar tot gaudint de la panoràmica que el lloc ofereix: la Trona, el Pla de la Calma, el Puiggraciós, els Sots Feréstecs i, en dies molt clars, el Pirineu. Hi ha una pedra amb la següent inscripció: Si estimeu el Bertí i estimeu la natura Si heu vingut fins aquí a gaudir de l'altura Tingueu cura en marxar de deixar aquest lloc net Quan torneu a passar us plaurà haver-ho fet.
Els graus són els camins que s'enfilen a la cinglera des de la vall, aprofitant les zones més planeres de la paret de la muntanya o fent llaçades en els trams més costeruts. Un d'aquests graus és el de Montmany, ja que comunicava la part alta de la cinglera amb el nucli rural que li dóna nom i que ens arriba per la dreta.
El camí s'enfila fortament per la dreta, però ben aviat passa a tenir una pujada suau i constant. Cal anar amb compte, és molt fàcil passar-se de la cruïlla, que es troba just després d'una forta baixada. La font que li dóna nom no es troba en el propi camí.
Coll que uneix els Cingles de Bertí amb el Puiggraciós i que separa el Sot de Montmany, a llevant, que forma part de la conca del Congost, amb el Sot de Bellobir, a ponent, que pertany a la conca del Tenes. Des d'aquí podem baixar a Riells o a Montmany, enfilar-nos als Cingles o anar a l'Ametlla i la Garriga per Puiggraciós.
Segon avituallament i control de pas.
El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. Ja es té constància de la veneració de la imatge a la parròquia de Sant Pau de Montmany a finals del segle XIV. Fins a la construcció de Santuari, la imatge va ser sempre venerada en els diversos llocs on va estar ubicada l'esmentada parròquia de Montmany. La tradició marca que la imatge va ser trobada per un pastor i un bou, com reflexen els Goigs. La imatge que es venera, que es troba al cambril, data de principis del segle XV i és d'estil gòtic. Representa a Maria, dreta, alletant l'Infant, que el porta al braç dret, mentre que amb la mà esquerra li aguanta els peus, tot amb traces molt suaus i elegants. És daurada i policromada, i mesura 69 centímetres d'alçada.
El Serrat de l'Ocata és un veïnat de l'Ametlla del Vallès format per masies disseminades que enllaça amb la urbanització a la qual dóna nom, convertida oficialment en barri de l'Ametlla, del Serrat de l'Ametlla, denominada actualment simplement com el Serrat o oficialment com el Serrat de l'Ocata. Està situat al nord del terme municipal, a tocar dels termes municipals del Figaró i de Bigues i Riells. El barri original és un conjunt de masies del segle XIV properes al Santuari de Puiggraciós, que s'estructurà com a veïnat aïllat respecte del cap del municipi. Estava dedicat a l'agricultura minifundista en terres dels turons colindants. Actualment resten íntegres una dotzena de masies (Can Panxa Rossa, Can Rit, Can Calces, Can Tomeu, Can Roses, Can Xacó, Can Mestre, Can Joanet, Ca l'Arcís, Can Manel, Can Joan Badia) si bé les feines agrícoles han estat abandonades.
Puigllonell, que, atesa l'etimologia, com demostra Joan Coromines, hauria de ser Puigllunell, és una masia històrica de l'Ametlla del Vallès, al Vallès Oriental. És una casa pairal amb coberta de dues vessants, amb el carener i el ràfec paral·lels a la façana (de tipologia 1 segons Danés). La referència més antiga trobada a l'edificació data de 871, en un brancal de la façana. De 2 plantes, la façana i les parets són de pedra de la zona (gres vermell) rejuntada amb calç, mentre que les cantoneres són de pedra tallada de la mateixa finca. Per estabilitzar de la façana sud degut a la seva alçada existeixen uns contraforts, mentre que finestres que presenten són de morfologia gòtica. El portal principal d'accés a la masia amb és adovellat de grans dimensions. Una galeria situada a la façana sud, amb vistes a la vall Roja i la vall del Tenes, dóna un aire senyorívol al conjunt i data del 1851. Els sostres de la masia són amb embigat i llates, i en d'altres parts amb embigat, cairons i rajols. La teulada és reformada i feta amb embigat de fusta, cairons, rajols i teula catalana.
Sant Bartomeu de Mont-ras és una capella que es troba a un extrem de la urbanització del Serrat, en el límit dels termes municipals de Bigues i Riells i de l'Ametlla del Vallès, en la vessant meridional del Puig-Graciós a la zona de la Vall Roja, a uns 510 metres d'alçada. És accessible a partir de la carretera de Sant Bartomeu, que és un trencant de la que va de l'Ametlla al Santuari de Puig-Graciós. Edifici d'origen romànic, edificat al segle XII, consta d'una nau de planta rectangular dividida en quatre parts mitjançant arcs torals, i absis carrat a la zona de ponent. L'antiga porta romànica es troba al mur de migdia. Les reformes que van fer-se a l'ermita durant el segle XVII consistiren el la construcció d'una nova porta d'accés, de llinda plana, i de la d'un campanar d'espadanya amb dues arcades de mig punt al mur de llevant, on hi havia l'antic presbiteri. Al mur de llevant també hi trobem un petit ull de bou.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.