-
-
949 m
702 m
0
2,9
5,8
11,55 km

Vista 230 vegades, descarregada 7 vegades

a prop de Orís, Catalunya (España)

En una caminada per la Serra de Sobremunt ens va cridar l’atenció una església que vèiem encimellada dalt d’un turó a Nord de la nostra posició i que ens era completament desconeguda. Va de consulta a mapes i aclareixo que es tracta de Sant Salvador de Bellver. Per la informació que en trobo penso que bé val la pena anar-hi.

Treballant sobre diversos tracks, no en trobo cap que em deixi plenament convençut i finalment decideixo fer-ne un d’alternatiu i “a mida”. Aquest és un vici que em ve de lluny i encara que a vegades m’ha portat a envitricollades de primer ordre, també a voltes m’ha donat grans satisfaccions. I precisament avui ha resultat una decisió esplèndida perquè ens ha permès conèixer un entorn fantàstic que, pel què veiem, és escassament transitat i de ben segur desconegut per la major part de la comunitat caminaire.

Si algú mostra interès per aquest track i el compara amb altres que trobi al sistema, veurà que encara que nosaltres l’hem iniciat a la casa de Vilanova, hi ha qui ho fa a Orís. He pres aquesta decisió per tal d’ajustar la distància a les conveniències d’un Grup que estima que amb una dotzena de quilòmetres, pam amunt pam avall, ja n’hi ha prou.

Els cotxes els hem deixat en un alzinar que hi ha a tocar del camí d’accés a la casa, al peu d’una bassa situada al marge dret de la pista.

Vilanova es travessa pel mig seguint el camí que mena al Rec de Vinyoles i ja tot seguit trobem el PR que ve d’Orís i que degudament senyalitzat ens pujarà sense dificultat fins a l’església.

La canònica de Sant Salvador de Bellver, restaurada, és una excel•lent mostra del romànic català documentada des de l’any 1.110 quan era habitada per una comunitat religiosa que sota l’autoritat d’un prior seguia l’estricta Regla de Sant Agustí.

Com que sembla romandre constantment oberta a tothom, val la pena visitar-ne l’interior per constatar la fidelitat i el gust amb què s’ha fet la restauració. I també, per què no?, sentir el cuc de la curiositat en veure que enlloc de bancs hi ha tot de catifes al terra, o observar el curiós semicercle fet amb tamborets davant l’altar... que fan pensar en la possibilitat d’uns rituals potser no ben fidels a la ortodòxia de l’Església Catòlica. En fi, no ho tinc clar, però que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

El conjunt arquitectònic es completa amb l’antic mas de Sant Salvador, avui també restaurat i que fa les funcions d’habitacle de l’ermità i centre d’acollida dels membres de la confraria o de la mena d’organització que hi dona suport.

Sota l’església hi ha un mirador que proporciona unes vistes excepcionals de la Plana vigatana.

Per continuar la caminada s’ha de seguir la pista que va a Sant Boi de Lluçanés, per deixar-la al cap de poc i agafar un camí carreter perfectament visible que es troba a ma esquerra. Qui treballi el track sobre un mapa d’Alpina observarà la presència d’un camí gairebé paral•lel que evita un tram de pista. Nosaltres l’hem provat sense èxit. Comença bé, però a mida que avences es va fent cada vegada més fonedís fins a desaparèixer del tot menjat per la bardissa.

El camí que seguim, per sota el Masnou (que no es veu) i més endavant el Masvell (que ens quedarà a una certa distància), és prou planer, fàcil de seguir, de bon trepitjar i, per sobre de tota altra consideració, d’una bellesa espatarrant i salvatge.

Ja passat el Masvell retrobem la pista, que seguirem fins arribar a la Riera de Talamanca. Just al peu del pont que la travessa la deixarem per agafar-ne una altra que, de manera sobtada, arriba de l’esquerra i ens portarà seguint el curs de l’aigua.

Passem per la Font de la Mina que si bé amb la seva taula i bancs de pedra dóna la sensació d’haver estat un berenador prou freqüentat en temps passats, avui té la marca inequívoca de l’abandó. I és una llàstima perquè el lloc s’ho val.

Sempre mantenint la marxa per la pista principal arribarem a un prat que travessarem en el sentit longitudinal i, al final, recuperarem un petit tram de bosc fins a un clap on el camí es divideix en 3 branques. S’agafa el camí de més a la dreta, ran d’arbres com si es volgués entrar directe al bosc i ja immediatament, a l’esquerra, es troba un corriol que marxa ben definit. És el nostre. Tot i que en algun moment pot fer dubtar es segueix sense dificultat.

Tot i que al mapa no hi consta, es troba un punt en el que el camí es divideix en dos. El que segueix de pla, poc aparent, i el que baixa cap a la dreta, molt més marcat. Aquí nosaltres vam errar perquè vam seguir aquest darrer precisament pel fet de ser el més aparent. Encara que sembli un contrasentit, s’ha de seguir el que va de pla. L’altra és una trampa que condueix a la riera però que en arribar-hi no té continuïtat.

Més endavant, ja retrobat el PR, es troba una altra bifurcació però aquesta vegada amb un cartell que treu de dubtes. El camí de la dreta porta de manera directíssima i, pel què explica, potser amb alguna complicació a la Font de les Donzelles. En canvi, el de pla passa a tocar de les Balmes de Serinyà i poc més endavant permet l’accés a la Font de les Donzelles per un camí que li arriba per la dreta i és de bon transitar. Nosaltres, tot i la temptació, optem per anar de dret a les balmes. Passa que un component del grup ha comptat ja 83 vegades el mes de Març i, encara que puja amb dignitat i planeja com una llebre, les baixades sobtades l’hi fan de mal rebre. L’edat s’ha de respectar.

La desviació (camí que serà d’anada i tornada) per accedir a les Balmes de Serinyà està senyalitzat. Dit en plural sembla que n’hi hagi d’haver vàries però, per qüestions horàries, no hem explorat tot el sector i només n’hem visitat una de prou interessant, que ens fa recordar llocs semblants, com el Mas de la Roquerola a la Conca de Barberá, o l’antic Monestir de Sant Pere de les Maleses al Pallars Jussà.

Retornats al camí principal, seguim fins a la cruïlla d’on surt el bon camí per baixar a la Font de les Donzelles, que també és d’anada i tornada. Nosaltres no hi hem baixat per qüestió de temps si volíem arribar a dinar a una hora raonable. Però queda pendent. Amb la riquesa de camins que té el Lluçanès segur que es presentarà l’oportunitat de fer-ho.

El camí es segueix sense dificultat, amb la única prevenció de que en arribar a una cruïlla de pistes, totes senyalitzades com a PR s’ha d’agafar la que marxa a l’esquerra i ja fins a trobar el camí que ens tornarà a Vilanova, el mateix per on hem iniciat la caminada.

Per raons tècniques que no he sabut com solucionar, no he pogut introduir els wpt que clarificarien molt més les explicacions. Miracles de la tècnica; encara que a l’ordinador els veig tots als seu lloc, quan els passo a Wikiloc es posicionen erròniament, molt desplaçats del track.

El mapa sobre el que s’ha treballat és l’Alpina Lluçanès 2013.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.