-
-
2.699 m
1.549 m
0
4,0
8,0
16,09 km

Vista 148 vegades, descarregada 5 vegades

a prop de Veïnat d'en Coma, Occitanie (France)

“montanyes regalades son les del Canigó, elles tot l’any floreixen, primavera y tardor”

Un bedoll caigut ens barra el pas, per sort estem a pocs metres del final de la pista a 1560 mts i a tocar del torrent de la Comalada.

Abans una pista estreta però asfaltada d’aproximadament 7 km ens ha portat de Le Tec fins al petit llogarret de la Llau. A partir d’aquí una pista, ara sense asfaltar, de 6 km fins a l’ermita de Sant Guillem de Combret i on ara també hi ha un refugi arreglat recentment per completar la volta al Massís del Canigó.

Sempre hem passat per Sant Guillem i els boscos que l’envolten amb presses, al matí amb ganes d’acostar-nos a la neu i per la tarda cansats després de 7 o 8 hores lliscant-hi, amb ganes de baixar ràpid i arribar a algun bar on ens vulguin servir unes cerveses. Però no veiem mes enllà, tenim pressa!! no mirem dins els boscos, sota els arbres, sota les roques o darrera de les gruixudes soques, no ens imaginem que allà com a molts de boscos habitaven fades, follets i com no un drac, un drac que tenia atemorida tota la zona i que Guillem amb només el senyal de la creu va acabar amb ell. Tampoc ens podem imaginar que allà Guillem va guardar durant molts anys l’espasa que Sant Jordi va donar a Otger Cataló i que aquest la dones abans de morir a l’avi de Guillem, i l’avi abans de morir li donés a ell amb l’encàrrec que només en fes entrega a un cavaller valent que lluités contra els musulmans quan la pàtria estigues en perill. Tampoc ens podem imaginar que Guillem després d’aixecar la capella i refugi dels peregrins camí de Santiago de Compostela amb les seves pròpies mans, va fer la campana de la mateixa manera, emmotllant el ferro fos sense cremar-se com si fos argila.




"Lo comte Tallaferro va com lo vent
 volant per les altures del Pirineu.
 Tan bon punt ahí' vespre deixá l'aplech,
 seguírenlo'ls fallayres en reguitzell;
 son fills d'eixes garrotxes, tots sapadenchs,
 germans de les alzines y dels abets.
 Per la Porta Forana baixa á Castell,
 se'n puja á Marialles y Collet Vert;
 tot faldejant la serra de Tretze Vents,
 s'atura al hermitatje de Sant Guillem,


 Sant Guillem s'está dintre, pregant á Deu,
 en creu alçats los braços, los ulls al cel.
 Trau lo cap á la porta tantost lo sent:
 -¡Oh comte Tallaferro! no us atureu,
 que'ls sarrahins saquejan Elna y Ceret.
 Mes veus aquí una espasa que es de bon tremp:
 de Castelló en lo siti la duya Otger;
 Otger moría en braços d'un avi meu
 que de l'espasa feuli gentil present;
 reliquies de Sant Jordi té dins la creu.
 «No la doneu, li deya, sinó á un guerrer
 que talle'l ferro verge com brots de cep.»
 Preneula, Tallaferro, no us atureu.—
 Lo comte no s'atura, deixa'l bon vell,
 que aixeca'l toch solemne de sometent.
 La campana ab que hi toca no es de gran preu,
 no es de coure, ni bronzo, d'or, ni d'argent,
 sinó del millor ferro d'aquells meners;
 en ella no s'hi veuhen colps de martell,
 sols s'hi veuhen ditades del penitent.
 Un día aná á la farga de Montferrer:
 —Fargayres, bons fargayres, així us guard' Deu
 com jo he feta una hermita dintre'l desert;
 les portes son de roure, l'altar de teix;
 sols me falta una clotxa per son cloquer:
 podría en les tempestes tocá' á bon temps,
 y en les guerres de moros á sometent.
 ¿Per férmela de ferro me'n donarèu?
 —De la fornal prenèusel; está bullent.—
 Posant la má á la fosa, lo sant se'l pren;
 la pasta com sa terra lo terricer,
 d'una mitra donantli l'ayre y cayent1.
 Prometença que feya 'vuy la cumpleix,
 alçant lo coure als moros, com al mal-temps.
"

De Mossèn Cinto Verdaguer al seu poema Canigó.


Nosaltres passem, tenim pressa, no en sabem res. Però abans que nosaltres, altres hi han passat, amb interessos ben diferents, aquests hi han deixat l’ermita de Sant Guillem i una historia. Nosaltres només deixarem dues traces a la neu que desapareixeran en unes poques hores.


Després de Sant Guillem la pista segueix en males condicions uns 3 km enmig de boscos de pins i espesses fagedes fins a un petit aparcament amb una tanca per bestiar, sempre i quan la neu, el gel o els bedolls caiguts durant l’hivern ens ho permetin.


Amb els esquis a l’esquena comencem a caminar. La vall de la Comalada es tancada i només ens deixa veure algunes clapes de neu, amunt molt amunt. Ens haurem equivocat de dia? Estem fora de lloc?

El torrent baixa sorollós saltant de resclosa en resclosa. Busquem el lloc mes fàcil per travessar-lo, ningú es remulla els peus. Seguim uns 15 minuts fins que l’aigua desapareix sota una congesta de neu bruta per tot el que el vent i les allaus han fet caure. Estem a 1550 mts, als peus de muntanya Rasa.

Ens calcem les botes, amaguem les bambes i comencem a fer lliscar els esquis sortejant alguns forats que ens deixen veure com l’aigua ara ja molt ràpid es va menjant la neu acumulada durant tot l’hivern. A mesura que anem pujant i va augmentant-ne el gruix deixem de sentir-ne el soroll, però segur que hi es i està treballant d’amagat.

Una vegada passem el contrafort de muntanya Rasa la vall es va obrint i es torna mes franca pujant suau fins al petit estany de la Comalada, ara tapat per la neu, aquí si no fos per els núvols baixos podríem veure els pics de Sethomes, Rojat i el Tretzevents. Planegem una mica i seguim fins la Portella dels Tretzevents a 2621. Haurem fet 4,5 km i quasi 1100 mts de desnivell. Val la pena parar-se de tant en tant i girar-nos doncs l’espectacle el tenim a les nostres esquenes. Darrera nostra no hi ha blanc, tot es verd, d’un verd intens. Veiem tota la vall del Tet i les cares nord del Comanegra i Pic de les Bruixesa, tot es verd un verd de primavera esclatant. Als nostres peus una llengua blanca ressegueix el torrent fins al fons de la vall.

A la Portella fa vent i fred, la finestra de bon temps no ha estat tant evident com deien les 3 webs que han consultat l’Alex i en Joan, però podia ser pitjor.

Baixem flanquejant a la dreta, amb bones vistes de la pica, fins a un coll no massa marcat des d’on podem veure tot el circ i els plans de Cadí. La pala de baixada de la pica no es veu massa continuada. La xemeneia final d’accés al cim, si que es veu amb molta neu, però després la pala es veu partida. Això ens fa fixar amb el Gasamir de Dalt que te neu del mateix cim fins als Plans de Cadí. Tot menjant decidirem on anar.

Ens llencem pendent avall, primer per neu fonda i després per neu primavera fins a tocar el torrent. Mengem apilonats en una illa de roca enmig de la neu i decidim pujar al Gasamir i deixar la Pica. El fred, el vent i les condicions de la pala de la Pica ens fa modificar la idea inicial. Mentre mengem, alguna ullada de sol fugissera ens escalfa lleugerament.


Son aproximadament 550 mts de pujada fàcil i a cada volta bones vistes del Canigó, del Sethomes o del pic de Roja. Mes amunt les vistes sobre la vall de Mantet i el Costabona i en arribar a la carena a l’esquerra veien el Gasamir de baix que ens amaga parcialment el refugi de Marialles. Davant nostra, i 2000 mts mes avall tota la plana de Conflent.

Al cim mengem 4 ganyips amagats del vent al bivac de roques del mateix cim. Veiem la creu al cim de la pica que apareix i desapareix per la boira. Ens en separa l’aresta Est amb passos de II i 63 mts desnivell. Ens mirem la pala est que baixa directa a la base de la paret de la pica. Serà una bona opció per la propera vegada, després de baixar la pala de la Pica pujarem al cim del Gasamir de Dalt i baixarem per l’ampla pala fins a tocar la cabanya Aragó.

Baixem l’ample pala per neu primavera fàcil fins al torrent per sota de la Cabanya Aragó on ens posem les pells i comencem a pujar per Coma Mitjana fins a la Portella.

El vent i la boira ens esperen al coll. Comencem a baixar i als pocs metres ja estem per sota. Baixem ràpid, la neu i la pala ho permeten. Només alguna parada de tant en tant per veure el verd de les cares nord, verd que aviat ho omplirà tot. Baixem ràpid doncs la neu ho permet.

Darrera nostra només fràgils traces, que aviat desapareixeran.

Arribem al final de la llengua, al mateix lloc o tenim les bambes. Tornem als cotxes desfent el camí del matí i marxem ràpid a buscar algun bar obert.

2 comentaris

  • Foto de samalot

    samalot 28/05/2018

    Amb el teu permis, joncol, de la llegenda de Sant Guillem:
    Allavors Sant Guillém se dirigi vers la farga de Valmanya , poblet situat al peu de la montanya, y demaná als fargayres que per l amor de Deu li fessen una campana.- No tenim pas la costum de travallar per res, li respongueren; ja que no la podeu pagar feula vos mateix. Lo Sant se posá en pregaria y dirigintse envers la fornal, prengué un grapat de ferro fos, lo pastá ab ses mans y prompte ne feu una campana. Los fargayres, al veurer aytal miracle, se postraren á sos peus demanantli perdó y lloant ab ell la gloria de Deu

  • Foto de joncol

    joncol 31/05/2018

    Ja veig que no tothom passa sense veure res!!!!

Si vols, pots o aquesta ruta.