-
-
268 m
42 m
0
5,4
11
21,69 km

Vista 1396 vegades, descarregada 2 vegades

a prop de Granollers, Catalunya (España)

XXIV Mitja marató de Granollers - "La mitja"

Granollers, 7 de febrer de 2010.
Distància: 21,097 km.
Temps: 2h 8m 46s

Torna la Mitja Marató de Granollers, la mitja més popular i multitudinària de tot el calendari esportiu. Aquesta és la meva 2a participació en aquest cursa, l'any passat vaig fer un temps de 2h 15m i l'objectiu d'enguany era baixar aquest crono tot el que fos possible.

Però el cert és que no he arribat a la carrera amb el físic en òptimes condicions i abans de començar no les tenia totes. Al final els esdeveniments ho han acabat de confirmar.

Al igual que fa un any el començament ha estat problemàtic. Els tres primers quilòmetres he pogut mantenir el tipus i he anat a un ritme molt decent, d'uns 5:35 que no està gens malament donades les meves possibilitats. Feia un dia fantàstic, com de primavera, al cap de poc ja duia les mànigues recollides amunt i secant-me de tant en tant la suor de la cara.

Però en el quart quilòmetre és quan han vingut els problemes, en forma de punxades al muscle que hi ha sota el bessó de la cama esquerra. El cos m'estava avisant, em deia quelcom així com "o afluixes o em trenco, tu tries". I no m'ha quedat altra que afluixar moltíssim, i la mitjana se'n ha anat a can pistraus.

Al km 5 semblava que em trobava millor i he fet un intent d'anar més ràpid. Però una nova punxada m'ha fet parar i he fet uns metres a peu. La idea d'abandonar no ha fet acte de presència, però poc ha faltat. "Tu guanyes, si vols anar a poc a poc anirem a poc a poc". A aquestes alçades ja sabia que no faria un gran temps, l'objectiu ara era acabar com fos. En aquestes que m'adelanta un avi que corria amb un vareta de metall fent rodar un aro metàl.lic, com aquell qui és boig. El que em faltava...

El drama ha durat fins al km 8 que és quan ja m'he trobat millor, el muscle s'ha escalfat i ja era capaç d'exigir-li una mica més d'esforç. He començat a adelantar gent, i això m'ha animat. Però la recuperació ha coincidit amb la pujada de La Garriga i l'interminable passeig, cosa que ha fet que no es notés massa en els temps d'aquest parcial. Però almenys he aconseguit tornar a entrar dins la cursa.

Al passar l'equador de la carrera és quan millor he corregut, han estat uns 3 kms de baixada suau molt agraïts que he pogut córrer a gust, millorant el temps global.

En aquestes que unes altres molèsties han fet acte de presència: la esquena m'ha començat a molestar, per la part d'adalt, i els peus no s'acabaven d'entendre prou bé amb les plantilles que duia. "Fantàstic, butllofa a la vista", he pensat. Dit i fet.

No eren moments per grans heroicitats, o sigui que he optat per mantenir un ritme còmode per no passar-ho gaire malament i acabar de la millor manera possible. Tot i que la segona part de la mitja és de baixada hi ha alguns trams que cal pujar i se m'han fet difícils, quan no tens el cos bé qualsevol "repechillo" es converteix en un Tourmalet.

En els últims 4 kilòmetres les molèsties a l'esquena han marxat progressivament, la qual cosa ha estat un alleujament important. No així les dels peus, que em tenien fregit però es podien suportar. La fatiga començava a fer acte de presència però ja estàvem a la part final i la gent animava d'allò més, psicològicament t'ajuda molt perquè fa que no et sentis sol i et proporciona un alicient per seguir endavant, una passa rera l'altra, fins al final.

Si acabes justet, el moment en que creues la línia d'arribada i comences a caminar és indescriptible. Els que arriben sobrats suposo que no els passarà res del que explicaré, millor per ells, la veritat. Perquè al arribar et sents com un zombie, és com si flotessis. No et pots abandonar perquè si ho fas el cos se'n va de tort, tot i el cansament no et queda altre remei que seguir-lo governant i el millor és no parar de caminar. Els tendons i els muscles s'adonen que ja no han de treballar més i et comencen a enviar missatges de queixa per lo molt que els has fet pencar. El cos ha d'aprendre a caminar altra vegada. Segueixes caminant poc a poc en direcció a la parada on donen l'aigua, o la taronja, o el brou, tal li fa, la qüestió és que em donin alguna cosa, fondre'm l'ampolla d'aigua i l'Aquarius i "lo que me echen", acabo de fer una mitja marató, collons, i vull el meu premi. Veig les parades i me'n hi vaig de cap, la recta és el camí més curt entre dos punts, no us creueu en el meu camí perquè no m'apartaré pas.

Passats uns deu minuts el shock de l'arribada ja ha passat i el cos s'ha adaptat a la nova situació en repòs. M'entero que en Camil ha fet 1h 22m i ha superat el seu rècord, no em sorprèn. I que en Francesc ha fet 1h 44m, li dic que no serveixo per fer maratons i ell em diu que tampoc, però amb un temps com aquest qualsevol pensaria el contrari. I en Joan ha pogut baixar de dos hores. Amb uns companys de cursa com aquests un temps de 2h 8m pot semblar poca cosa, però què carai, tot i passar-les putes he baixat set minuts respecte l'any passat i he arribat, que no és poc. Que me quiten lo bailao.

Però les conseqüències a nivell físic de la mitja no s'acaben aquí, perquè de ben segur que m'espera una setmana plena d'agulletes. Però en això mitja paciència...

L'important és que ja tenim una altra mitjà marató al sac.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.