Temps  3 hores 51 minuts

Coordenades 2899

Data de pujada 27 / de gener / 2015

Data de realització de gener 2015

-
-
204 m
87 m
0
9,1
18
36,53 km

Vista 1204 vegades, descarregada 1 vegades

a prop de El Perelló, Catalunya (España)

En Septiembre de 2.014, hice esta ruta que he terminado hoy, me sorprendió la zona de la riera de Marroc, hacía calor y de repente sin darme cuenta me encontré en el camino que va siguiendo esta riera, los rayos de sol se filtraban entre la vegetación y en el ambiente flotaba una sensación de tranquilidad,mientras la riera aún se movía con ligereza por las últimas y fuertes lluvias caídas. Terminé la ruta y a la hora de comer me dí cuenta que no había quedado grabada. Me propuse volver a hacerla y esperaba el momento de volver a pasar por este tramo, así que hoy era el día indicado, pues bien una cosa es lo que quería y otra lo que ha pasado y es que me he encontrado que esta zona estaba cerradas por obras y no se podía pasar, así que quedará pendiente para otra ocasión.
Otro dato a tener en cuenta es que en el volcán de la Crosa he bajado a los campos del crater y no hay salida, así que hay que seguir por el camino que lo bordea.
Salida de la Toyota de Girona, y tan pronto podemos nos acercamos a la riera que vamos siguiendo para pasar por el tramo antes descrito. Al estar cerrado seguimos pegados por la A-7 y atravesamos el Más Aliu por su parte trasera hasta llegar a Aiguaviva. Atravesamos la GI-533 y luego la GIV-5343 que va al aeropuerto, pasamos por la piedra Dalmaua y llegamos al volcá de la Crosa donde hay que tener en cuenta lo indicado anteriormente. En el letrero informativo del volcán,empieza el sendero que nos llevará a Salitja, pasando antes por la Iglesia de la Mare de Deu de les Fonts. De Salitja a Vilobí está bien indicado. De Vilobí se sale por el camino que hay pegado al río Onyar y que se va separando del mismo hasta encontrar el desvío a la Ermita de Santa Margarita, seguimos hasta atravesar el AVE y la AP-7 y girando a la derecha llegamos al Golf PGA Catalunya Resort, lo pasamos entre hoyos hasta llegar a cruzar la N-II, donde al lado de la gasolinera sale el camino que va hacia Caldes de Malavella. Pasaremos pegados a las casas que hay al lado del bosque de la urbanización Can Solá Gros y llegaremos a la Crta.GIV-6741 que vá de Caldes de Malavella a Cassá de la Selva, la seguiremos durante unos 700 metros, luego giraremos a la derecha en dirección a la GI-674 que llega a Llagostera, cruzaremos esta carretera, retrocederemos unos metros y por el Mas Caldes y Can Gascons se llega a Llagostera y a comer al restaurante El carril y fin de la ruta.

LA TRADUCCION AL CATALAN ES DEL TRADUCTOR DE GOOGLE

Al setembre de 2.014, vaig fer aquesta ruta que he acabat avui, em va sorprendre la zona de la riera de Marroc, feia calor i de sobte sense adonar-me em vaig trobar en el camí que va seguint aquesta riera, els raigs de sol es filtraven entre la vegetació i en l'ambient surava una sensació de tranquil·litat, mentre la riera encara es movia amb lleugeresa per les últimes i fortes pluges caigudes. Vaig acabar la ruta ia l'hora de dinar em vaig adonar que no havia quedat gravada. Em vaig proposar tornar a fer-la i esperava el moment de tornar a passar per aquest tram, així que avui era el dia indicat, doncs bé una cosa és el que volia i una altra el que ha passat i és que m'he trobat que aquesta zona estava tancades per obres i no podia passar, així que quedarà pendent per a una altra ocasió.
Una altra dada a tenir en compte és que en el volcà de la Crosa he baixat als camps del crater i no hi ha sortida, així que cal seguir pel camí que el voreja.
Sortida de la Toyota de Girona, i tan aviat podem ens acostem a la riera que anem seguint per passar pel tram abans descrit. En estar tancat seguim enganxats per la A-7 i travessem el Més Aliu per la seva part posterior fins a arribar a Aiguaviva. Travessem la GI-533 i després la GIV-5343 que va a l'aeroport, passem per la pedra Dalmaua i arribem al Volcà de la Crosa on cal tenir en compte l'indicat anteriorment. En el rètol informatiu del volcà, comença el sender que ens portarà a Salitja, passant abans per l'Església de la Mare de Déu de les Fonts. De Salitja a Vilobí està ben indicat. De Vilobí es surt pel camí que hi ha enganxat al riu Onyar i que es va separant del mateix fins a trobar el desviament a l'Ermita de Santa Margarida, seguim fins a travessar l'AVE i l'AP-7 i girant a la dreta arribem al Golf PGA Catalunya Resort, el passem entre forats fins arribar a creuar la N-II, on al costat de la benzinera surt el camí que va cap a Caldes de Malavella. Passarem enganxats a les cases que hi ha al costat del bosc de la urbanització Can Solà Gros i arribarem a la Crta.GIV-6741 que vá de Caldes de Malavella a Cassà de la Selva, la seguirem durant uns 700 metres, després girarem a la dreta en direcció a la GI-674 que arriba a Llagostera, creuarem aquesta carretera, retrocedirem uns metres i pel Mas Caldes i Can Gascons s'arriba a Llagostera ia menjar al restaurant el carril i fi de la ruta.
fotografia

Pedra dalmaua

Situado en la antigua carretera de Santa Coloma de Farners, entre Can Gori y Can Taranyina, se encuentra el monumento, realizado por el artista Isaac de Aiguaviva, dedicado a San Dalmau. La tradición oral ha mantenido viva la historia de la piedra Dalmau. Es una piedra basáltica, que había en el camino que pasa por el bosque y que el pueblo de Aiguaviva en Can Fraser y en Can Parera, donde el camino se bifurca para ir a los dos masías. La leyenda de la piedra Dalmau dice lo siguiente: "Había un chico que estudiaba en el convento de Santo Domingo de Girona y cada fin de semana iba a pie en Santa Coloma para ver la familia. A medio camino, en un cruce, encontraba una piedra plana, negra, que se alzaba más o menos un palmo de tierra. Aquella piedra, tan bien puesta, parecía invitar a hacer una parada. Y eso es lo que hacía, según la tradición, este estudiante: se sentaba, desplegaba la servilleta, preparaba la vianda que llevaba y rehacía las fuerzas para emprender la segunda mitad del camino ". Esta anécdota no tendría relevancia si no fuera la personalidad del protagonista: resulta que este estudiante andador era el futuro San Dalmau Moner, fraile dominico e hijo predilecto de Santa Coloma de Farners. La piedra Dalmau se ha recordado con respeto y admiración a lo largo de los últimos 700 años. El hecho de que Dalmau Moner fuera santificado podría conferir a la piedra poderes sobrenaturales, como la protección de los campos, propiedades curativas, bonanza ...También existe la llamada Flor de San Dalmau (Symphyotrichum lanceotalum o aster paniculatus) muy abundante en toda la zona y que florece durante el mes de septiembre, el mes de San Dalmau, que se celebra el día 25, y de la fiesta mayor de Aiguaviva. Situat a l’antiga carretera de Santa Coloma de Farners, entre Can Gori i Can Taranyina, s’hi troba el monument, realitzat per l’artista Issac d’Aiguaviva, dedicat a Sant Dalmau.La tradició oral ha mantingut viva la història de la pedra Dalmaua. Tot i que ha estat soterrada durant prop de cent anys, les persones que l’han vista o n’han sentit parlar li tenen un gran afecte. És una pedra basàltica, que hi havia al camí que passa pel mig del bosc i que va del poble d’Aiguaviva a Can Fraser i a Can Parera, on el camí es bifurca per anar als dos masos.La llegenda de la pedra Dalmaua diu el següent: “Hi havia un noi que estudiava al convent de Sant Domènec de Girona i cada cap de setmana anava a peu a Santa Coloma per veure la família. A mig camí, en una cruïlla, trobava una pedra plana, negra, que s’alçava més o menys un pam de terra. Aquella pedra, tan ben posada, semblava convidar a fer una parada. I això és el que feia, segons la tradició, aquest estudiant: s’hi asseia, desplegava el tovalló, preparava la vianda que portava i refeia les forces per emprendre la segona meitat del camí”. Aquesta anècdota no tindria rellevància si no fos la personalitat del protagonista: resulta que aquest estudiant caminador era el futur Sant Dalmau Moner, frare dominic i fill predilecte de Santa Coloma de Farners. La pedra Dalmaua s’ha recordat amb respecte i admiració al llarg dels últims 700 anys al nostre poble. El fet que Dalmau Moner fos santificat podria conferir a la pedra poders sobrenaturals, com ara la protecció dels camps, propietats curatives, bonança... També existeix l’anomenada Flor de Sant Dalmau (Symphyotrichum lanceotalum o aster paniculatus) molt abundant a tota la zona i que floreix durant el mes de setembre, el mes de Sant Dalmau, que se celebra el dia 25, i de la festa major d’Aiguaviva.
fotografia

Mare de Deu de les Fonts

Es una capilla del pueblo de Salitja, en el municipio de Vilobí d'Onyar, situada en un bonito paraje cerca del volcán de la Crosa de Sant Dalmai. Es un edificio que forma parte del Inventario del Patrimonio Arquitectónico de Cataluña. La capilla es un templo de factura sencilla de tipo orientada a levante. Es de planta rectangular de una sola nave con bóveda de crucería y ábside semicircular bien diferenciado en el interior. En el muro de mediodía tiene adosada una pequeña sacristía de planta cuadrada. La fachada presenta un portal adintelado con dos ventanas cuadrangulares, a ambos lados, enmarcadas con piedra y un óculo en lo alto. Para acceder a la entrada hay que salvar unos escalones que conducen una pequeña terraza rodeada por un pequeño muro. Corona el edificio una espadaña rematado con bolas de piedra. El paramento está formado por relleno compuesto por piedra del país y en los ángulos encontramos sillares escuadrados de piedra caliza. En uno de los muros hay un escudo de 40 cm con un relieve que muestra unas tijeras y un martillo, del que no conocemos el significado. También hay una hornacina protegida por un vidrio con la imagen de la Virgen en el muro de la sacristía, que ha sido colocada hace pocos años. Está dedicada a la Virgen de las Fuentes, advocación ligada a la fuente que brota junto a la capilla, las aguas de la que se recogen en una balsa que antiguamente servía de lavadero. En 1995 se hizo una intervención arquitectónica que consiste en un muro de ladrillo visto que rodea la balsa con unas escaleras, con barandilla de hierro, de acceso a la pequeña balsa. Hay una placa conmemorativa con la leyenda extraída de los Gozos de la Virgen de las Fuentes Mare de Déu de les Fonts és una capella del poble de Salitja, en el municipi de Vilobí d'Onyar (Selva), situada en un bonic paratge prop del volcà de la Crosa de Sant Dalmai, al costat de Can Joher i can Bora . És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Mare de Déu de les Fonts. La capella és un temple de factura senzilla de tipus orientada a llevant. És de planta rectangular d'una sola nau amb volta de creueria i absis semicircular ben diferenciat a l'interior. Al mur de migdia té adossada una petita sagristia de planta quadrada.[1] La façana presenta un portal adovellat amb dues finestres quadrangulars, a banda i banda, emmarcades amb pedra i un òcul al capdamunt. Per accedir a l'entrada cal salvar uns esglaons que menen una petita terrassa voltada per un petit mur. Corona l'edifici un campanar de cadireta rematat amb boles de pedra. El parament està format per reble compost per pedra del país i en els angles trobem carreus escairats de pedra calcària. En un dels murs hi ha un escut de 40 cm amb un relleu que mostra unes tisores i un martell, del qual no en coneixem el significat. També hi ha una fornícula protegida per un vidre amb la imatge de la Verge al mur de la sagristia, que ha estat col·locada fa pocs anys. Està dedicada a la Mare de Déu de les Fonts, advocació lligada a la deu que brolla al costat de la capella, les aigües de la qual es recullen en una bassa que antigament servia de safareig. L'any 1995 es va fer una intervenció arquitectònica que consisteix en un mur de rajol vist que envolta la bassa amb unes escales, amb barana de ferro, d'accés a la petita bassa. Hi ha una placa commemorativa amb la llegenda extreta dels Goigs de la Mare de Déu de les Fonts:" Puig ompliu de vostres dons, al devot que en vos confia, ampareu-nos mare pia, VERGE SANTA DE LES FONTS. Salitja, 3 de setembre de 1995".
fotografia

Salitja

Salitja es un pueblo del municipio de Vilobí d'Onyar, en la comarca de la Selva. Está situado en la orilla izquierda del río Onyar y cerca del volcán de la Crosa; a unos 10 kilómetros de la ciudad de Girona. Las Fuentes de Salitja, con su ermita es el aliviadero natural del volcán, de donde sale el arroyo de las Fuentes, afluente del río Onyar. La fecha más antigua en que se documenta es del año 1019. La Iglesia de Santa María de Salitja es del siglo XVII. Como gran infraestructura se encuentra el aeropuerto de Gerona-Costa Brava. Tiene una población de unos 300 habitantes. Sus campos son cultivados con cereales de invierno, maíz y hortícolas para el uso particular. Hay algunas granjas de vacas lecheras y de cerdos. No hay ninguna industria importante. Algunos caseríos son bastante antiguos y grandes, como Can Boadas, Can Tries, Can Bes, Can Colomer, limita con las poblaciones de Sant Dalmai, Estanyol, Aiguaviva, Riudellots de la Selva y Vilobí d'Onyar. Salitja és un poble del municipi de Vilobí d'Onyar, a la comarca de la Selva. Està situat a la riba esquerra del riu Onyar i prop del volcà de la Crosa; a uns 10 quilòmetres de la ciutat de Girona. Les Fonts de Salitja, amb la seva ermita és el sobreeixidor natural del volcà, d'on surt el rierol de les Fonts, afluent del riu Onyar. La data més antiga en què es documenta és de l'any 1019. L'Església de Santa Maria de Salitja és del segle XVII. Com a gran infraestructura es troba l'aeroport de Girona-Costa Brava. Té una població d'uns 300 habitants. Els seus camps són cultivats amb cereals d'hivern, blat de moro i hortícoles per a l'ús particular. Hi ha algunes granges de vaques lleteres i de porcs. No hi ha cap indústria important. Alguns masos són força antics i grans, com Can Boadas, Can Tries, Can Bes, Can Colomer, limita amb les poblacions de Sant Dalmai, Estanyol, Aiguaviva, Riudellots de la Selva i Vilobí d'Onyar.
fotografia

Vilobi

Vilobí d' Onyar es un municipio de la comarca de la Selva que forma parte del área urbana de Girona . Su término municipal comprende 3 pueblos: Salitja , Sant Dalmai y Vilobí . Este último es el centro administrativo del término .La población de Vilobí emplazada en un terreno llano a la derecha del río Onyar ha ido creciendo en torno a su iglesia parroquial de San Esteban y el antiguo castillo donde está el centro histórico y el resto de la población ha seguido la carretera de Santa Coloma . Habitantes (2006 )Salitja 303.Sant Dalmai 484.Vilobí d' Onyar 1931 Sus orígenes son del tiempo de la romanización del territorio , muy cerca, pasaba una importante comunicación romana , la Vía Augusta . Los restos arqueológicos encontrados en la zona son de la época del Paleolítico Medio . La primera documentación escrita aparece en 882 con el nombre de Villa Albini . Uno de sus personajes más destacados fue el remença Pere Antoni que participó en la crisis de la agricultura catalana en el siglo XV .Está situado en el nordeste de la depresión prelitoral , en la cuenca media del río Onyar que atraviesa el término de noreste a sureste. Los bosques de Vilobí son de encinas , pinos y alcornoques .El punto más alto del municipio se encuentra en el cráter de la Muleta de Sant Dalmai , en la ermita de Sant Llop situada en el cráter del volcán de la Crosa . El volcán de considerables dimensiones , compartido con el municipio de Bescanó , actualmente es un espacio protegido dentro del Plan de Espacios de Interés Natural ( PEIN ) . Está emplazado en la falla que separa las Guilleries de la llanura de la Selva . El Aeropuerto de Gerona-Costa Brava está dentro de este término municipal . Las fuentes más destacadas de ingresos de la población eran la ganadería y la agricultura , que evolucionó de la tradicional al iniciarse la mecanización de las labores del campo . La construcción del Aeropuerto de Girona - Costa Brava , 1967 , ha transformado la economía , ya que ha sido elegido por las compañías de bajo coste y es el punto de llegada de millones de turistas . Vilobí d'Onyar és un municipi de la comarca de la Selva que forma part de l'àrea urbana de Girona . El seu terme municipal comprèn 3 pobles : Salitja , Sant Dalmai i Vilobí . Aquest últim és el centre administratiu del terme . La població de Vilobí emplaçada en un terreny pla a la dreta del riu Onyar ha anat creixent al voltant de la seva església parroquial de Sant Esteve i l'antic castell on hi ha el centre històric i la resta de la població ha seguit la carretera de Santa Coloma . Habitants ( 2006 ) Salitja 303.Sant Dalmai 484.Vilobí d'Onyar 1931 Els seus orígens són del temps de la romanització del territori , molt a prop, passava una important comunicació romana , la Via Augusta . Les restes arqueològiques trobades a la zona són de l'època del Paleolític Mitjà. La primera documentació escrita apareix en 882 amb el nom de Vila Albini . Un dels seus personatges més destacats va ser el remença Pere Antoni que va participar en la crisi de l'agricultura catalana al segle XV . Està situat al nord-est de la depressió prelitoral , a la conca mitjana del riu Onyar que travessa el terme de nord-est a sud-est . Els boscos de Vilobí són d'alzines , pins i sureres . El punt més alt del municipi és al cràter de la Muleta de Sant Dalmai , a l'ermita de Sant Llop situada al cràter del volcà de la Crosa . El volcà de considerables dimensions , compartit amb el municipi de Bescanó , actualment és un espai protegit dins del Pla d'Espais d'Interès Natural ( PEIN ) . Està emplaçat a la falla que separa les Guilleries de la plana de la Selva . L'Aeroport de Girona-Costa Brava està dins d'aquest terme municipal . Les fonts més destacades d'ingressos de la població eren la ramaderia i l'agricultura , que va evolucionar de la tradicional en iniciar la mecanització de les feines del camp . La construcció de l'Aeroport de Girona - Costa Brava , 1967 , ha transformat l'economia , ja que ha estat elegit per les companyies de baix cost i és el punt d'arribada de milions de turistes .
fotografia

Santa Margarida

fotografia

Aiguaviva

Antiguamente Aiguaviva de Girona tenía una población eminentemente agrícola , basada en el cultivo de secano , de cereales , legumbres y melones , con explotaciones -en general- de reducidas dimensiones , explotadas casi en su cincuenta por ciento por los mismos propietarios . Este carácter agrícola ha sido siempre inseparable con la imagen del pueblo y ya a mediados de siglo XIX tenía como principales cultivos el trigo , las legumbres, las patatas , la cebada , la avena , el maíz , el cáñamo y algo de vino , de aceite y de hortalizas . Como vemos un sistema de policultivo que no dejaba mucho espacio para la moderna expansión agrícola y centrada en el sistema de explotación catalán caracterizada por la casa de campo con sus instalaciones anexas de corrales , pajares y eras rodeadas de las tierras de cultivo y los pequeños huertos . Esta tradición agrícola se complementaba con alguna actividad como era la producción de ladrillos en algunas de las tejares que se habían construido surcando el término y que hoy se encuentran totalmente desaparecidas . Este unitarismo de la actividad económica de la villa , junto con el foco de atracción que supone la vecina ciudad de Girona comportaron la emigración de los brazos más jóvenes hacia la capital . En los últimos años pero esta tendencia regressista del censo demográfico se ha visto detenido y se observa un aumento de su censo , propiciado por la nueva tendencia de abandonar las grandes ciudades para recobrar la tranquilidad del campo y por el cambio experimentado por municipio, que cuenta con muchas industrias que ofrecen puestos de trabajo . Actualmente la agricultura también ha cambiado . Han desaparecido las pequeñas explotaciones , dando paso a otras muy grandes . Los primeros asentamientos datan de la época romana . Las escabusseres restos de una antigua torre sepulcral romana , a pesar de su mala conservación y la escasez de sus elementos nos hacen saber este antiguo poblado . Esta zona había sido escogida por los asentamientos romanos como así nos lo denotan no sólo estos restos , sino la preservación de una torre sepulcral romana ( mucho mejor conservada ) en el vecino término de Vilablareix y los restos también encontradas en Benlloch .A pesar de las características campesinas del pueblo , la villa no pudo quedar al margen de los destrozos de las guerras como la que se produjo en mayo de 1809, durante la guerra del francés , cuando las tropas de la división italiana encomendadas por el general Lechi , que venía de Vic con la intención de colaborar en el sitio de Girona , quemaron el pueblo y asaltaron la mayoría de masías de los alrededores . Durante el corto tiempo de dominación napoleónica , el pueblo de Aiguaviva formaba parte del cantón de Girona y junto con Vilablareix y Estanque del cantón de Aiguaviva . Antigament Aiguaviva de Girona tenia una població eminentment agrícola , basada en el cultiu de secà , de cereals , llegums i melons , amb explotacions - en general- de reduïdes dimensions , explotades gairebé cinquanta per cent pels mateixos propietaris . Aquest caràcter agrícola ha estat sempre inseparable amb la imatge del poble i ja a mitjan segle XIX tenia com a principals cultius el blat , els llegums , les patates , l'ordi , la civada , el blat de moro , el cànem i una mica de vi , d'oli i d'hortalisses . Com veiem un sistema de policultiu que no deixava molt espai per a la moderna expansió agrícola i centrada en el sistema d'explotació català caracteritzada per la casa de camp amb les seves instal · lacions annexes de corrals , pallers i eres envoltades de les terres de cultiu i els petits horts . Aquesta tradició agrícola es complementava amb alguna activitat com era la producció de maons en algunes de les teuleries que s'havien construït solcant el terme i que avui es troben totalment desaparegudes . Aquest unitarisme de l'activitat econòmica de la vila , juntament amb el focus d'atracció que suposa la veïna ciutat de Girona van comportar l'emigració dels braços més joves cap a la capital . En els últims anys però aquesta tendència regressista del cens demogràfic s'ha vist aturat i s'observa un augment del seu cens , propiciat per la nova tendència d'abandonar les grans ciutats per recuperar la tranquil · litat del camp i pel canvi experimentat per municipi , que compta amb moltes indústries que ofereixen llocs de treball . Actualment l'agricultura també ha canviat . Han desaparegut les petites explotacions , donant pas a altres molt grans . Els primers assentaments daten de l'època romana . Les escabusseres restes d'una antiga torre sepulcral romana , malgrat la seva mala conservació i l'escassetat dels seus elements ens fan saber aquest antic poblat . Aquesta zona havia estat escollida pels assentaments romans com així ens ho denoten no només aquestes restes , sinó la preservació d'una torre sepulcral romana ( molt millor conservada ) en el veí terme de Vilablareix i les restes també trobades en Bell-lloc . Malgrat les característiques camperoles del poble , la vila no va poder quedar al marge de les destrosses de les guerres com la que es va produir al maig de 1809 , durant la guerra del francès , quan les tropes de la divisió italiana encomanades pel general Lechi , que venia de Vic amb la intenció de col · laborar en el lloc de Girona , van cremar el poble i van assaltar la majoria de masies dels voltants . Durant el curt temps de dominació napoleònica , el poble d'Aiguaviva formava part del cantó de Girona i juntament amb Vilablareix i Estany del cantó d'Aiguaviva .
fotografia

golf PGA

fotografia

Llagostera

Llagostera es conocida a nivel mundial por su equipo de fútbol y su equipo directivo,formado por una pareja en la que la señora es la presidenta del Club y su marido, el entrenador, director deportivo,gerente, ayudante dirección etc.etc. Llagostera es un municipio de la comarca del Gironés en la provincia de Girona, Cataluña. Se encuentra entre las poblaciones de Cassá de la Selva y de Santa Cristina de Aro. Es lugar de tránsito entre la capital, Girona, y los municipios de la Costa Brava. Se encuentra situada en el extremo meridional de la comarca del Gironés. Su término municipal, el más grande de la comarca (76,36 Km2), limita con los municipios de Santa Cristina de Aro, Caldas de Malavella, Tosa de Mar y Cassá de la Selva. Hacia el este, Llagostera se integra dentro de la zona boscosa del macizo de las Gavarres (PEIN), después de pasar por la plana de Penedes; por el norte y noroeste se sitúa una plana de cultivos. En el extremo opuesto encontramos el macizo de Ardenya, que ocupa gran parte del término por la zona sur. La situación estratégica del municipio lo ha convertido en tierra de paso y de conexión del interior gerundense con la Costa Brava central. Se puede llegar a Llagostera por las carreteras C-65, de Girona a San Feliu de Guíxols, por la GI-674 de Caldas de Malavella o por la C-35 de Tosa de Mar y Vidreras, vía que enlaza con la autopista AP-7. Antiguamente, Llagostera había estado conectada al ferrocarril por medio de la línea de vía estrecha de San Feliu de Guíxols a Gerona, que pasaba por el municipio, donde tenía una estación. Esta línea se clausuró en 1969, y ahora es el carril bici, vía verde, que une estas dos poblaciones. Llagostera és coneguda a nivell mundial pel seu equip de futbol i el seu equip directiu , format per una parella en la qual la senyora és la presidenta del Club i el seu marit , l'entrenador , director esportiu , gerent , ajudant direcció etc.etc . Llagostera és un municipi de la comarca del Gironès a la província de Girona , Catalunya . Es troba entre les poblacions de Cassà de la Selva i de Santa Cristina d'Aro . És lloc de trànsit entre la capital , Girona , i els municipis de la Costa Brava . Es troba situada a l'extrem meridional de la comarca del Gironès . El seu terme municipal , el més gran de la comarca ( 76,36 km2 ) , limita amb els municipis de Santa Cristina d'Aro, Caldes de Malavella , Tossa de Mar i Cassà de la Selva . Cap a l'est , Llagostera s'integra dins la zona boscosa del massís de les Gavarres ( PEIN ) , després de passar per la plana de Penedes; pel nord i nord-oest se situa 01:00 plana de conreus. A l'extrem oposat trobem el massís d'Ardenya , que ocupa gran part del terme per la zona sud . La situació estratègica del municipi l'ha convertit en terra de pas i de connexió de l'interior gironí amb la Costa Brava central . Es pot arribar a Llagostera per les carreteres C - 65 , de Girona a Sant Feliu de Guíxols , per la GI - 674 de Caldes de Malavella o per la C - 35 de Tossa de Mar i Vidreres , via que enllaça amb l'autopista AP - 7 . Antigament , Llagostera havia estat connectada al ferrocarril per mitjà de la línia de via estreta de Sant Feliu de Guíxols a Girona , que passava pel municipi , on tenia una estació . Aquesta línia es va clausurar el 1969 , i ara és el carril bici , via verda , que uneix aquestes dues poblacions
fotografia

El Carril

Desde el 1.932 se llamaba Can Tiburci.Y a partir del año 1.949, El Hostal Bar Restaurante El Carril, abre sus puertas con sus nuevos y jóvenes propietarios Quim y Lola, que lo inauguran con ilusión, pero con el miedo de la época en la que no era habitual frecuentar los bares y restaurantes. Desde el principio, abren al amanecer y cierran cuando el último cliente deja el local. Eran tiempos de carboneros, empresas del corcho, gente del campo y del bosque que empezaban a trabajar a punta de día. Las Barreixas de anís y resjolis eran habituales y la clientela fija. En cada mesa había un sifón gratis, y se mezclaba el vermut de granel, y los jarabes de fresa. Mientras la vieja gramola dejaba oir las canciones de Antonio Machin, Nat King Cole, Luis Mariano y jorge negrete. El Carrilet, ferrocarril de carbón pasaba al lado y los operarios, el jefe de estación Juan Vall-llosera y los clientes del tren aguardaban la espera con la visita al bar. Con el tiempo, los calamares a la romana, despertaron el interés de todos y se convirtió en una tradición descender desde todas las alturas de la villa, al aperitivo del Domingo al mediodía. Las fiestas nocturnas con artistas de paso, cabras amaestradas, trapecistas, cantantes mejicanos, e incluso corridas de novillos, formaron parte de aquellos años en blanco y negro. Paiella y Mezquita, dos asiduos, no se perdían ninguna fiesta y podían llegar a vaciar cada uno una caja de 24 botellas de cerveza. Pitu y Lluis,los dos huéspedes más antiguos del Hostal, no aguantaban hasta el final y discretamente tomaban la escalera de subida a las habitaciones sin que nadie lo notara. Des del 1.932 es deia Can Tiburci.Y a partir de l'any 1.949 , L'Hostal Bar Restaurant El Carril , obre les seves portes amb els seus nous i joves propietaris Quin i Lola , que ho inauguren amb il • lusió , però amb la por de l'època en la que no era habitual freqüentar els bars i restaurants . Des del principi , obren a l'alba i tanquen quan l'últim client deixa el local . Eren temps de carboners , empreses del suro , gent del camp i del bosc que començaven a treballar a punta de dia . Les Barreixas d'anís i resjolis eren habituals i la clientela fixa . A cada taula hi havia un sifó gratis , i es barrejava el vermut de granel , i els xarops de maduixa . Mentre la vella gramola deixava sentir les cançons d'Antonio Machin , Nat King Cole , Luis Mariano i Jorge Negrete . El Carrilet , ferrocarril de carbó passava al costat i els operaris , el cap d'estació Juan Vall- llosera i els clients del tren esperaven l'espera amb la visita al bar . Amb el temps , els calamars a la romana , van despertar l' interès de tots i va esdevenir una tradició baixar des de totes les altures de la vila , a l'aperitiu del diumenge al migdia . Les festes nocturnes amb artistes de pas , cabres ensinistrades , trapezistes , cantants mexicans , i fins i tot curses de braus , van formar part d'aquells anys en blanc i negre . Paiella i Mesquita , dos assidus , no es perdien cap festa i podien arribar a buidar cadascun una caixa de 24 ampolles de cervesa . Pitu i Lluis , els dós hostes més antics de l'Hostal, no aguantaven fins al final i discretament prenien l'escala de pujada a les habitacions sense que ningú ho notés

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.