Temps  6 hores 34 minuts

Coordenades 4029

Data de pujada 14 / de febrer / 2014

Data de realització de febrer 2014

-
-
173 m
0 m
0
15
30
60,27 km

Vista 948 vegades, descarregada 3 vegades

a prop de Santa Cristina d'Aro, Catalunya (España)

Santa Cristina d'Aro,Palamós,Mont-Rás,Cruilles,Monells,Millás, Madremanya

Salida de Santa Cristina D'aro, por el caril bici, via verde, antiguo trayecto del ferrocarril de Sant Feliu de Guixols a Girona, en dirección a Platja D'aro, por el mismo carril bici o por los diferentes itinerarios que te llevan hasta el centro y de aquí por la carretera C-253, se llega al paseo de Sant Antoni de Calonge y a Palamós.
Siguiendo el mar se llega a la Marina de Palamós y de aqui por el carril bici, se enlaza con el de Palafrugell, donde comienza el espectáculo de las Masías, en el que las encuentras de todos los tamaños formas y construcciónes.
A la altura de Can Freixas, se pasa al otro lado de la C-31 y se llega al pueblo de Mont-Rás y siguiendo paralelo a esta carretera llegas a la C-65 donde a la altura de Llofriu, giras a la derecha para siguiendo el otro carril bici llegar a Torrent y a San Feliu de Boada.
Aquí vas siguiendo de cerca los bosque s de Las Gavarres, hasta atravesar otra vez la carretera anterior y llegar a Fonteta.
En Fonteta bordeas por la izquierda La Bisbal hasta Cruilles y de aquí hay indicaciones para llegar a Monells, Millás y Madremanya.

LA TRADUCCION AL CATALAN ES DEL TRADUCTOR DE GOOGLE

Sortida de Santa Cristina D'aro , pel Caril bici , via verda , antic trajecte del ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona , en direcció a Platja D'aro , pel mateix carril bici o pels diferents itineraris que et porten fins el centre i d'aquí per la carretera C - 253 , s'arriba al passeig de Sant Antoni de Calonge ja Palamós .
Seguint el mar s'arriba a la Marina de Palamós i d'aqui pel carril bici , s'enllaça amb el de Palafrugell , on comença l'espectacle de les Masies , en què les trobes de totes les mides formes i construccions.
A l'alçada de Can Freixas , es passa a l'altra banda de la C - 31 i s'arriba al poble de Mont - Rás i seguint paral · lel a aquesta carretera arribes a la C- 65 on a l'altura de Llofriu , gires a la dreta per seguint l'altre carril bici arribar a Torrent hi a Sant Feliu de Boada .
Aquí vas seguint de prop els boscos de les Gavarres , fins a travessar un altre cop la carretera anterior i arribar a Fonteta .
En Fonteta voreges per l'esquerra la Bisbal fins Cruïlles i d'aquí hi ha indicacions per arribar a Monells , Millás i Madremanya .
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
  • Foto de Sant Antoni de Calonge.
Comarca del Bajo Ampurdá, al nordeste de la costa catalana, la famosa costa brava. Entre Palamós y Playa de Aro, pero mucho más tranquilo que ambos municipios. Torre Valentina, en un precioso entorno de montaña y pequeñas calas de arena y/o roca. Castillo de Calonge, al interior del rústico pueblo, típicamente catalán.Pueblo nacido a partir de las casas en que los pescadores de Calonge guardaban sus materiales de trabajo para lanzarse día sí y día también a alta mar. Actualmente desarrollado gracias al(o por culpa del) turismo. De todas formas, no es tan excesivo como Playa de aro, Empuriabrava o Lloret de Mar. Alberga por lo general a familias con hijos jóvenes. Comarca del Baix Empordà, al nord-est de la costa catalana, la famosa Costa Brava. Entre Palamós i Platja d'Aro, però molt més tranquil que tots dos municipis. Torre Valentina, en un preciós entorn de muntanya i petites cales de sorra i / o roca. Castell de Calonge, a l'interior del rústic poble, típicament català. Poble nascut a partir de les cases en què els pescadors de Calonge guardaven els seus materials de treball per llançar-dia sí i dia també a alta mar. Actualment desenvolupat gràcies al (o per culpa del) turisme. De tota manera, no és tan excessiu com Platja d'aro, Empuriabrava o Lloret de Mar Alberga en general a famílies amb fills joves.
  • Foto de Palamós
  • Foto de Palamós
  • Foto de Palamós
  • Foto de Palamós
  • Foto de Palamós
  • Foto de Palamós
Palamós nació , pues, como una plaza fuerte , y no adquirió un carácter plenamente urbano hasta el siglo XIX . Del mar le vinieron muy pronto los peligros . Las incursiones violentas , como las que sufrió a manos de las fuerzas del pirata turco Barbarroja en 1543 , y la presión de soportar la presencia continuada de tropas de diferentes banderas no podían permitirse más que un crecimiento económico y demográfico lento. El puerto,el primer muelle fue construido en el siglo XV , y tuvo que ser rehecho y mejorado en varias ocasiones , hasta que a finales del siglo XIX , una burguesía vinculada a la industria del corcho y al comercio marítimo , forzó el diseño de una nueva infraestructura capaz de dar refugio a los barcos de cabotaje y los primeros vapores , al tiempo que debía facilitar las operaciones de carga y descarga . Ligado a la industria floreciente del corcho , el puerto recibía y distribuía toda la producción , primero de témpanos , después de tapones , tanto la local como de la comarca .La piedra para el puerto , no se tuvo que ir a buscar muy lejos, ya que poco a poco se abrió un boquete que comerse el promontorio del Pedró que conducía a la Punta d'es Molí, en la punta de costa que más entra en el mar. De esta gran operación se guarda el recuerdo de la primera piedra que se puso el día de la Fiesta Mayor de 1902 . El puerto siempre ha visto el trabajo de los pescadores. Los recuentos fiscales del siglo XVIII dan noticia del número de laúdes para pescar . La pesca tenía, además de su carácter recolector, primario , un carácter manufacturero que se concretaba en la industria de la salazón de pescado y la comercialización y afaiçonament del coral . La principal pesca era el pescado azul , sardina y anchoa que se exportaba sobre todo en Barcelona .Del puerto salieron también los grandes barcos que buscaban la suerte en el comercio con América . Alumnos palamosins pasaron por la escuela de pilotos de Arenys de Mar en busca de los conocimientos y destrezas necesarias para atravesar el Atlántico . Dos casas armadoras fueron protagonistas de la actividad marítima local: la casa Matas y la Ribera . Fragatas como la Palamós , Cataluña , o Villa de Palamós llevaban materiales de obra hacia Cuba mientras que de vuelta venían cargados de café, pino melis , etc . La casa Ribera tuvo el primer vapor , el Mercedes , que hacía la ruta Palamós- Roses- Barcelona . El puerto nos evoca una historia de resonancias francesas, turcas , inglesas o italianas , siempre marineras . Explica el origen de la villa y señala su evolución . A partir de los setenta , la dimensión turística del puerto marca y empuja una nueva y fructífera actividad económica . El puerto sigue siendo el escenario de los fracasos y de los éxitos, de los retos que el futuro del sector marítimo y de la comunidad entera debe encarar Palamós va néixer,com una plaça forta , i no va adquirir un caràcter plenament urbà fins al segle XIX . Del mar li van venir molt aviat els perills . Les incursions violentes , com les que va patir a mans de les forces del pirata turc Barba-rossa el 1543 , i la pressió de suportar la presència continuada de tropes de diferents banderes no podien permetre més que un creixement econòmic i demogràfic lent . El port , el primer moll va ser construït al segle XV , i va haver de ser refet i millorat en diverses ocasions , fins que a finals del segle XIX , una burgesia vinculada a la indústria del suro i al comerç marítim , va forçar el disseny d'una nova infraestructura capaç de donar refugi als vaixells de cabotatge i els primers vapors , alhora que havia de facilitar les operacions de càrrega i descàrrega . Lligat a la indústria florent del suro , el port rebia i distribuïa tota la producció , primer de blocs de gel, després de taps , tant la local com de la comarca . La pedra per al port , no haver d'anar a buscar molt lluny , ja que a poc a poc es va obrir un esvoranc que menjar-se el promontori del Pedró que conduïa a la Punta d'es Molí , a la punta de costa que més entra al mar. D'aquesta gran operació es guarda el record de la primera pedra que es va posar el dia de la Festa Major de 1902 . El port sempre ha vist el treball dels pescadors . Els recomptes fiscals del segle XVIII donen notícia del nombre de llaüts per pescar . La pesca tenia , a més del seu caràcter recol · lector , primari , un caràcter manufacturer que es concretava en la indústria de la salaó de peix i la comercialització i afaiçonament del corall . La principal pesca era el peix blau , sardina i anxova que s'exportava sobretot a Barcelona . Del port van sortir també els grans vaixells que buscaven la sort en el comerç amb Amèrica . Alumnes palamosins van passar per l'escola de pilots d'Arenys de Mar a la recerca dels coneixements i destreses necessàries per travessar l'Atlàntic . Dues cases armadores van ser protagonistes de l'activitat marítima local : la casa Matas i la Ribera . Fragates com la Palamós , Catalunya , o Vila de Palamós portaven materials d'obra cap a Cuba mentre que de tornada venien carregats de cafè , pi melis , etc . La casa Ribera va tenir el primer vapor , el Mercedes , que feia la ruta Palamós - Roses -Barcelona . El port ens evoca una història de ressonàncies franceses, turques , angleses o italianes , sempre marineres . Explica l'origen de la vila i assenyala la seva evolució . A partir dels setanta , la dimensió turística del port marca i empeny una nova i fructífera activitat econòmica . El port segueix sent l'escenari dels fracassos i dels èxits , dels reptes que el futur del sector marítim i de la comunitat sencera ha d'encarar.
  • Foto de Masía 1 Can Xec
Masía 1 Can Xec
  • Foto de Masía 2 Mas Benet
Masía 2 Mas Benet
  • Foto de Masía 3 Can Freixas
Masía 3 Can Freixas
  • Foto de Masía 4 Mas Torró
Masía 4 Mas Torró
  • Foto de Masía 5 Cal Rei
Masía 5 Cal Rei
  • Foto de Masía 6 Cal Mariner
Masía 6 Cal Mariner
  • Foto de Mont ras
  • Foto de Mont ras
Mont ras
  • Foto de Masía 7
Masía 7
  • Foto de Masía 9
Masía 9
  • Foto de Masía 10 Can Muní
Masía 10 Can Muní
  • Foto de Masía 11 Ca L'isern
Masía 11 Ca L'isern
  • Foto de Masía 12 Cal Rector
Masía 12 Cal Rector
  • Foto de Masía 13 El Vilar
Masía 13 El Vilar
  • Foto de Cruïlles
  • Foto de Cruïlles
  • Foto de Cruïlles
  • Foto de Cruïlles
  • Foto de Cruïlles
Cruïlles es una villa del Baix Empordà que actualmente forma parte del municipio de Cruïlles, Monells y Sant Sadurní de l'Heura, del cual es el centro administrativo y es donde está el Ayuntamiento. Dispuso de municipio propio hasta 1973, cuando se fusionó con Monells y Sant Sadurní de l'Heura para formar el municipio actual. En 2005 tenía 250 habitantes y era el segundo núcleo más poblado del término, después de Puigventós. El vasto territorio cruïllenc extiende desde la llanura del Empordà hasta ocupar gran parte del macizo de las Gavarres. El pueblo se encuentra en el Plan de Cruïlles, más arriba del Daró, al pie de la carretera comarcal GI-664 entre la Bisbal y Cassà de la Selva, a un par de kilómetros de la Bisbal. La Torre de Cruïlles Sede del linaje de los señores de Cruïlles, a partir del siglo XIII Cruïlles-Peratallada. El elemento más singular y mejor conservado es la torre del homenaje, construida durante la segunda mitad del siglo XI, actualmente aislada en medio de la plaza, que se unía a la fortaleza del castillo por los lados de mediodía y de levante. De las murallas, destacan el ángulo NO y la torre de planta cuadrada, actualmente adosada a una casa que hay en el extremo SE del recinto. De los portales que conducían intramuros, se conserva el sector meridional Cruïlles és una vila del Baix Empordà que actualment forma part del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, del qual n'és el centre administratiu i és on hi ha l'Ajuntament. Va disposar de municipi propi fins al 1973, quan es va fusionar amb Monells i Sant Sadurní de l'Heura per formar el municipi actual. L'any 2005 tenia 250 habitants i era el segon nucli més poblat del terme, després de Puigventós. El vast territori cruïllenc s'estén des de la plana de l'Empordà fins a ocupar gran part del massís de les Gavarres. El poble es troba al Pla de Cruïlles, més amunt del Daró, al peu de la carretera comarcal GI-664 entre la Bisbal d'Empordà i Cassà de la Selva, a un parell de quilòmetres de la Bisbal. La Torre de Cruïlles Seu del llinatge dels senyors de Cruïlles, a partir del segle XIII Cruïlles-Peratallada. L'element més singular i més ben conservat és la torre de l'homenatge, construïda durant la segona meitat del segle XI, actualment isolada al bell mig de la plaça, que s'unia a la fortalesa del castell pels costats de migdia i de llevant. De les muralles, destaquen l'angle NO i la torre de planta quadrada, actualment adossada a una casa que hi ha a l'extrem SE del recinte. Dels portals que menaven intramurs, es conserva el sector meridional.
  • Foto de Monells
  • Foto de Monells
  • Foto de Monells
  • Foto de Monells
  • Foto de Monells
  • Foto de Monells
El municipio de Monells se formó alrededor del antiguo castillo, del que solamente se conservan las murallas. Cada rincón del pueblo suscita recuerdos del pasado medieval, de nobles y caballeros, de mercados, castillos, barones y baronesas y reyes. El mercado de Monells era de gran relevancia e importancia en la época medieval, por eso el rey Jaime I de Aragón, en el año 1234, dictaminó que se usara la mitgera de Monells como patrón de medida de los cereales para el obispado de Gerona. Monells presume de una bonita plaza mayor porticada y la Iglesia de San Ginés, de estilo gótico El municipi de Monells es va formar al voltant de l'antic castell, del qual només es conserven les muralles. Cada racó del poble suscita records del passat medieval, de nobles i cavallers, de mercats, castells, barons i baronesses i reis. El mercat de Monells era de gran rellevància i importància en l'època medieval, per això el rei Jaume I d'Aragó, l'any 1234, va dictaminar que s'usés la mitgera de Monells com a patró de mesura dels cereals per al bisbat de Girona. Monells presumeix d'una bonica plaça major porxada i l'església de Sant Genís, d'estil gòtic
  • Foto de Millas
  • Foto de Millas
  • Foto de Millas
El nombre del lugar de Millars, situado a un kilómetro escaso de Madremaña, tuvo varias denominaciones: «Villa Miliasa» (881), «Milars» (1065), «Mias» y «Milliare» (1279). Según Jaume Marqués Casanovas (profesor del seminario de Gerona y canónigo de la catedral): «el fondo del valle fue antiguamente un lago, el cual fue desecado hacia el siglo X y a partir de entonces fue construido el castillo de defensa y la iglesia dependiente, San Acisclo y Santa Victoria, de la que hay noticias en el año 1387, sobre el modesto templo que se encontraba entonces arruinado. Una tumba al pie del altar mostraba el blasón de los señores de Millás, consistente en campo de oro con banda de Güell acompañada de dos espigas de mijo de su color natural, una a cada lado». Del 1152 tenemos noticias de un Bernardo de Miars, y noventa años después Berenguer de Miars, de la parroquia de Madremaña, prestó, por razón de diezmo del puesto de Millars, homenaje al prelado gerundense. El castillo (s. XIV) fue asaltado por remensas en noviembre de 1485, y en 1671 consta llamado el castro de Millas en término parroquial de Matremanya. Fue propiedad de Carlos de Gomar quien se encargó de su restauración hasta el estado actual. El nom del lloc de Millars , situat a un quilòmetre escàs de Madremañya , va tenir diverses denominacions: «Vila Miliasa » ( 881 ) , « Milars » ( 1065 ) , « Mias » i « Milliare » ( 1279 ) . Segons Jaume Marquès Casanovas ( professor del seminari de Girona i canonge de la catedral ) : « fons de la vall va ser antigament un llac , el qual va ser dessecat cap al segle X ia partir de llavors va ser construït el castell de defensa i l'església dependent , Sant Iscle i Santa Victòria , de la qual hi ha notícies en l'any 1387 , sobre el modest temple que es trobava llavors arruïnat . Una tomba al peu de l'altar mostrava el blasó dels senyors de Millás , consistent en camp d'or amb banda de Güell acompanyada de dues espigues de mill del seu color natural , una a cada costat » . Del 1152 tenim notícies d'un Bernat de Miars , i noranta anys després Berenguer de Miars , de la parròquia de Madremaña , va prestar , per raó de delme del lloc de Millars , homenatge al prelat gironí . El castell ( s. XIV ) va ser assaltat per remences al novembre de 1485 , i en 1671 consta anomenat el castro de Milles en terme parroquial de Matremanya . Va ser propietat de Carlos de Gomar qui es va encarregar de la seva restauració fins a l'estat actual .
  • Foto de Madremanya
  • Foto de Madremanya
  • Foto de Madremanya
  • Foto de Madremanya
  • Foto de Madremanya
  • Foto de Madremanya
El origen de Madremanya hay que buscarlo a inicios de la Edad Media. La parroquia de San Esteban de Madremanya, centrada por su iglesia románica, es conocida desde el 1078, y tenía como sufragánea la iglesia de Sant Iscle y Santa Victoria de Millàs, que también era la capilla del castillo y que presenta restos arquitectónicas del mismo siglo XI. A finales del siglo XIII ya existía la Universidad o Asamblea de Madremanya, conjunto de cabezas de familia que se reunía en la plaza del pueblo. Esta Universidad fue la que decidió en 1337 reparar la iglesia o, en el año 1340, fundó un beneficio en el altar de Santa María por valor de 12 libras anuales. A lo largo de la edad media toma forma el núcleo de Madremanya, amurallado en la cima de una colina y que se encuentra en un estado de conservación notable. Al no tener castillo, fue fortalecida la iglesia, situada en el punto más alto de la colina. Se trata, sin embargo, de un término rural, que en 1472 producía trigo, avena, cebada, morcajo, uvas, carne, lino, cáñamo, lana, legumbres, coles, aceite y vino. La segunda revuelta remensa (1484-1485) se dejó sentir especialmente en Madremanya. Aunque en abril de 1485, los habitantes de Madremanya y de otros lugares, en una reunión en la sagrera del pueblo, decidieron buscar la vía del diálogo, las cosas no se arreglaron y en noviembre del mismo año los agricultores sublevados saquearon el castillo de Millàs. Dos madremanyencs tuvieron protagonismo destacado. Pere Ferrer se encuentra entre los firmantes de la Sentencia Arbitral de Guadalupe (1486), que solucionó el conflicto, mientras que Amador Vidal fue condenado a muerte a raíz de los hechos violentos que protagonizó durante el levantamiento. La población de Madremanya, entre los siglos XIV y XVII, se mantuvo bastante estable en torno a los 200 habitantes, aunque la peste golpeó con fuerza el pueblo, especialmente a mediados del siglo XVII. El año 1787 la población había subido hasta 262 habitantes. Durante la guerra de la Independencia, en 1809, Madremanya fue escenario de algunos hechos violentos. El somatén local defendió encarnizadamente Madremanya ante las tropas napoleónicas, que se vengaron saqueando el pueblo, quemando 37 casas y matando 7 hombres y 2 mujeres. En el siglo XIX se produjo la anexión iris Viejo y la Vilosa (1879) en Madremanya, una unión que perduró hasta el 1931. En esa época se construyó la carretera de Bordils en Madremanya, pero el municipio continuó siendo esencialmente rural, con mucha población diseminada en las masías y los diferentes vecindarios. En la primera mitad del siglo XX, Madremanya continuó siendo un pueblo rural y no se convirtieron muchos cambios remarcables. Excepcionalmente, cabe destacar la explotación del agua de la Fuente Picante, en pleno macizo de las Gavarres, que propició la existencia de una planta embotelladora que funcionó desde finales del siglo XIX hasta bien entrado el siglo XX. Como en todo, la guerra civil representó en Madremanya un bache importante. Los inicios del conflicto vieron la destrucción del material litúrgico de la iglesia de San Esteban, donde destacaba un retablo del siglo XVIII, y de la cruz de término de Millàs, y también fue desmontado el retablo de la iglesia de Millàs, obra Pedro Matas. Los cambios no llegaron, lentamente, hasta la segunda mitad del siglo XX. El despoblamiento rural hizo que Madremanya pasara de 422 habitantes en 1930 a 252 en 1970 ya 179 en 1991, pero varias mejoras, como la carretera de Corçà, la llegada del alumbrado eléctrico y, sobre todo, las mejoras urbanísticas generales y de servicios públicos que ocurrieron a partir de las décadas de los 80 y 90, detuvieron este proceso y han convertido Madremanya en el municipio tranquilo y agradable que es actualmente. •L’origen de Madremanya cal buscar-lo a inicis de l’edat mitjana. La primera dada coneguda és del 834, quan el bisbe de Girona, Gotmar, obtingué de Lluís el Pietós la possessió d’una finca anomenada Miliasam (l’actual Millàs). Tot i que Otger de Monells comprà el feu de Madremanya als comtes de Barcelona l’any 994, la vinculació feudal amb la Catedral de Girona s’estengué durant tota l’edat mitjana. Diversos senyors s’encarregaren de recaptar el delme i administrar la zona en nom de la seu gironina. Així, a Madremanya trobem personatges com Berenguer de Medalla (s. XIII) o Bernat Estruç (s. XV) realitzant aquesta tasca, mentre que a Millàs qui ho féu fou la família del mateix nom, que al segle XIII ja eren cavallers, amb escut propi, i reforçaren notablement la seva residència, que es convertí en un veritable castell. •La parròquia de Sant Esteve de Madremanya, centrada per la seva església romànica, és coneguda des del 1078, i tenia com a sufragània l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Millàs, que també era la capella del castell i que presenta restes arquitectòniques del mateix segle XI. •A finals del segle XIII ja existia la Universitat o Assemblea de Madremanya, conjunt de caps de família que es reunia a la plaça del poble. Aquesta Universitat fou la que va decidir l’any 1337 reparar l’església o, l’any 1340, fundar un benefici a l’altar de Santa Maria per valor de 12 lliures anuals. •Al llarg de l’edat mitjana pren forma el nucli de Madremanya, emmurallat al cim d’un turó i que es troba en un estat de conservació notable. En no tenir castell, fou fortificada l’església, situada al punt més alt del turó. Es tracta, però, d’un terme rural, que l’any 1472 produïa blat, civada, ordi, mestall, raïms, carn, lli, cànem, llana, llegums, cols, oli i vi. •La segona revolta remença (1484-1485) es deixà sentir especialment a Madremanya. Tot i que l’abril de 1485, els habitants de Madremanya i d’altres indrets, en una reunió a la sagrera del poble, decidiren cercar la via del diàleg, les coses no s’arreglaren i el novembre del mateix any els pagesos revoltats saquejaren el castell de Millàs. Dos madremanyencs tingueren protagonisme destacat. Pere Ferrer es troba entre els signants de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que solucionà el conflicte, mentre que Amador Vidal fou condemnat a mort arran dels fets violents que protagonitzà durant l’aixecament. •La població de Madremanya, entre els segles XIV i XVII, es mantingué força estable entorn dels 200 habitants, malgrat que la pesta colpejà amb força el poble, especialment a mitjan segle XVII. L’any 1787 la població havia pujat fins a 262 habitants. •Durant la guerra del Francès, l’any 1809, Madremanya fou escenari d’alguns fets violents. El sometent local defensà aferrissadament Madremanya davant les tropes napoleòniques, que es venjaren saquejant el poble, cremant 37 cases i matant 7 homes i 2 dones. •Al segle XIX es produí l’annexió de Sant Martí Vell i la Vilosa (1879) a Madremanya, una unió que perdurà fins el 1931. En aquesta època es construí la carretera de Bordils a Madremanya, però el municipi continuà essent essencialment rural, amb molta població disseminada als masos i als diferents veïnats. •A la primera meitat del segle XX, Madremanya continuà essent un poble rural i no s’hi esdevingueren gaires canvis remarcables. Excepcionalment, cal destacar l’explotació de l’aigua de la Font Picant, en ple massís de les Gavarres, que va propiciar l’existència d’una planta embotelladora que va funcionar des de finals del segle XIX fins ben entrat el segle XX. •Com arreu, la guerra civil representà a Madremanya un sotrac important. Els inicis del conflicte veieren la destrucció del material litúrgic de l’església de Sant Esteve, on destacava un retaule del segle XVIII, i de la creu de terme de Millàs, i també fou desmuntat el retaule de l’església de Millàs, obra de Pere Mates. Mentre ERC i la CNT s’alternaven en el govern municipal, en el front morien set madremanyencs. •Els canvis no arribaren, lentament, fins a la segona meitat del segle XX. El despoblament rural féu que Madremanya passés de 422 habitants el 1930 a 252 el 1970 i a 179 el 1991, però diverses millores, com la carretera de Corçà, l’arribada de l’enllumenat elèctric i, sobretot, les millores urbanístiques generals i de serveis públics que s’esdevingueren a partir de les dècades dels 80 i 90, van aturar aquest procés i han convertit Madremanya en el municipi tranquil i agradable que és actualment.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.