(AE) Pobles de la Provincia de Girona (39) Capmany, Cantallops, La Jonquera

Por Capmany podrá recorrer los viñedos, los olivos y los bosques que conforman nuestro paisaje más característico, modelado sobre nuestros cerros. Los muros y las cabañas de piedra seca son un elemento identitario de nuestro paisaje rural, propio de tierras graníticas, de donde al mismo tiempo se extrageron los sillares para edificar el recinto amurallado del pueblo, las casas y en tiempos inmemoriales, todo el patrimonio megalítico de nuestra región. A Capmany podrá pasear por las diversas rutas megalíticas que le acercarán a los dólmenes y menhires, así como las misteriosas piedra del sacrificio y roca oscilante, que aún esconden hoy secretos de nuestros antepasados ​​más remotos. Los dólmenes y menhires repartidos por el término de Capmany son los primeros testigos de los asentamientos de culturas megalíticas alrededor de 3.000 años antes de Cristo. A pesar de los misterios que aún rodean estas piedras monumentales, se da por hecho que los dólmenes eran monumentos vinculados a rituales funerarios y lugares de enterramiento, mientras que los menhires eran señales que en ocasiones marcaban estos mismos recintos, se erigían como hitos territoriales, o indicaban un punto de reunión. El conjunto de la Viña Monera (2.200-1800 aC) se encuentra actualmente en la sede del Museo de Arqueología de Cataluña en Barcelona, ​​pero su emplazamiento original estaba en Capmany. Lo componen un dolmen y un menhir. La Piedra de los Sacrificios es una de las muestras de arte megalítico más importante del Empordà. La forma un gran bloque de granito oscilando sobre una base también granítica. En la parte superior, desde una concavidad natural, bajan unos regueros esculpidos en la roca que enmarcan diversas insculturas, antropomorfas o geométricas. En el año 1062 que se documenta por primera vez el nombre de Capmany, en una transacción de casas y campos situados al Alou de Santa Ágata de Capmany, en el condado de Peralada. El castillo, el edificio del actual Ayuntamiento, se convierte gradualmente en un casal, rodeado de un recinto amurallado, llamado el Fuerte -nombre que perdura hasta la actualidad. La plaza común del castillo era la actual plaza mayor, donde consta la celebración de un mercado, mientras que en la calle Mayor -antiguo calle de San Sebastián- se edificaban viviendas lentamente a lo largo del siglo XVI y XVII, comenzando por la ribera del Merdançà. Según el primer catastro municipal, en 1716, Capmany contaba 43 casas, aunque hay que tener en cuenta que sus límites administrativos no eran los actuales. A mediados del siglo XIX, recuperado de los baches de la guerra, Capmany vive sus momentos de máximo crecimiento, asociado a la expansión del mundo del vino en toda Cataluña. En 1877 estaban censados ​​1.032 habitantes Per Capmany podrà recórrer les vinyes, les oliveres i els boscos que conformen el nostre paisatge més característic, modelat sobre els nostres turons. Els murs i les cabanes de pedra seca són un element identitari del nostre paisatge rural, propi de terres granítiques, d'on al mateix temps es extrageron els carreus per edificar el recinte emmurallat del poble, les cases i en temps immemorials, tot el patrimoni megalític de la nostra regió. A Capmany podrà passejar per les diverses rutes megalítiques que li aproparan als dòlmens i menhirs, així com les misterioses pedra del sacrifici i roca oscil·lant, que encara amaguen avui secrets dels nostres avantpassats més remots. Els dòlmens i menhirs repartits pel terme de Capmany són els primers testimonis dels assentaments de cultures megalítiques voltant de 3.000 anys abans de Crist. Malgrat els misteris que encara envolten aquestes pedres monumentals, es dóna per fet que els dòlmens eren monuments vinculats a rituals funeraris i llocs d'enterrament, mentre que els menhirs eren senyals que de vegades marcaven aquests mateixos recintes, s'erigien com a fites territorials, o indicaven un punt de reunió. El conjunt de la Vinya Monera (2.200-1800 aC) es troba actualment a la seu del Museu d'Arqueologia de Catalunya a Barcelona, ​​però el seu emplaçament original era a Capmany. El componen un dolmen i un menhir. La Pedra dels Sacrificis és una de les mostres d'art megalític més important de l'Empordà. La forma un gran bloc de granit oscil·lant sobre una base també granítica. A la part superior, des d'una concavitat natural, baixen uns regalims esculpits a la roca que emmarquen diverses inscultures, antropomorfes o geomètriques. L'any 1062 que es documenta per primera vegada el nom de Capmany, en una transacció de cases i camps situats a l'Alou de Santa Àgata de Capmany, al comtat de Peralada. El castell, l'edifici de l'actual Ajuntament, es converteix gradualment en un casal, envoltat d'un recinte emmurallat, anomenat el Fort -nom que perdura fins a l'actualitat. La plaça comuna del castell era l'actual plaça major, on consta la celebració d'un mercat, mentre que al carrer Major -antic carrer de Sant Sebastià- s'edificaven habitatges lentament al llarg del segle XVI i XVII, començant per la ribera del Merdançà. Segons el primer cadastre municipal, el 1716, Capmany comptava 43 cases, encara que cal tenir en compte que els seus límits administratius no eren els actuals. A mitjan segle XIX, recuperat dels sots de la guerra, Capmany viu els seus moments de màxim creixement, associat a l'expansió del món del vi a tot Catalunya. En 1877 estaven censats 1.032 habitants

Pedra oscil-lant de Rocamala

El término municipal de Cantallops se extiende por la vertiente meridional de la sierra de la Albera. El término posee una extensa zona forestal, principalmente de alcornoques. También hay pinos, encinas y robles. Esta reserva forestal ocupa la parte septentrional y más accidentada del término. El bosque ha sido destruido en algunos lugares por los incendios. Una carretera local comunica el pueblo de Cantallops con la N-II de Barcelona en Francia, unos 2 km al sur de La Jonquera. En el pueblo de Cantallops se toma un camino que lleva al vecindario de Requesens, del municipio de La Jonquera. El lugar y la iglesia son mencionados el 844 en un precepto otorgado a favor del monasterio de Sant Quirze de Colera, donde consta que los monjes de este cenobio habían poblado el territorio y edificado la iglesia de San Esteban (de Cantalupis). El lugar pertenecía al condado de Peralada. La población acusó un aumento notable durante los siglos XVIII y XIX. Desde el primer cuarto del siglo XX se inició un descenso demográfica, muy influida no sólo por el éxodo hacia las ciudades, sino también por la merma de la rentabilidad de la explotación forestal. El corcho dio lugar al establecimiento de pequeñas industrias taponeras de carácter familiar. La etapa próspera de esta actividad fue a finales del siglo XIX y principios del XX. En los años cuarenta del siglo XX, sin embargo, ya había desaparecido casi totalmente. El terme municipal de Cantallops s'estén pel vessant meridional de la serra de l'Albera. El terme té una extensa zona forestal, principalment de sureres. També hi ha pins, alzines i roures. Aquesta reserva forestal ocupa la part septentrional i més accidentada del terme. El bosc ha estat destruït en alguns llocs pels incendis. Una carretera local comunica el poble de Cantallops amb la N-II de Barcelona a França, uns 2 km al sud de la Jonquera. Al poble de Cantallops es pren un camí que porta al veïnat de Requesens, del municipi de la Jonquera. El lloc i l'església són esmentats el 844 en un precepte atorgat a favor del monestir de Sant Quirze de Colera, on consta que els monjos d'aquest cenobi havien poblat el territori i edificat l'església de Sant Esteve (de Cantalupis). El lloc pertanyia al comtat de Peralada. La població va acusar un augment notable durant els segles XVIII i XIX. Des del primer quart del segle XX es va iniciar un descens demogràfica, molt influïda no només per l'èxode cap a les ciutats, sinó també per la minva de la rendibilitat de l'explotació forestal. El suro va donar lloc a l'establiment de petites indústries taperes de caràcter familiar. L'etapa pròspera d'aquesta activitat va ser a la fi del segle XIX i principis del XX. En els anys quaranta del segle XX, però, ja havia desaparegut gairebé totalment. 1

Ermita Santa llucia

A pesar de la envidiable posición geográfica del valle donde se encuentra emplazada la Junquera, que la convirtió, probablemente desde la lejana prehistoria, en una importante zona de paso, no se ha encontrado, al menos hasta hoy, restos de ningún periodo paleolítico. Las Primeras noticias arqueológicos que nos hablan de antepasados ​​en esta franja submontanya del Pirineo Oriental, son del neolítico medio, es decir, no más allá del 3500 al 2700 aC. Estos restos, son sobre todo de tipo megalítico: dólmenes, menhires, etc. siendo el territorio de la Jonquera uno de los espacios más ricos en esta clase de monumentos prehistóricos en la Albera, concentrándose principalmente en las zonas de Mas Baleta, los Lagos, Canadal, Requesens y San Pedro de Llano del Arca. Desde el punto de vista del hábitat, el entorno Jonquerenc surge en la Edad Media como extremadamente disperso, al contrario de lo que sucede hoy. No hay ningún núcleo concentrado en forma de puebla o villa, sino solamente castillos o torres de defensa y las casas aisladas de los agricultores, aparecidas desde la época carolingia. Tendremos que llegar a la baja edad media para que surja este núcleo concentrado que actuará de capital, y que se encontraba en medio de una fértil llanura y, por tanto, en una zona de más posibilidades agrícolas que otros territorios más forestales. La Junquera de aquellos primeros tiempos debía aparecer, de momento, como una aldea modesta, formado por la iglesia, quizás también uno o dos hostales y diferentes casas de campo, edificaciones todas ellas al borde del camino y cerca del templo . Su nombre nos recuerda la existencia de abundantes matas de juncos a orillas del río. La paz de los Pirineos, firmada entre las monarquías hispánica y francesa en 1659, supone un hecho importante en la historia local Jonquerenc, ya que estipula la transferencia del Rosellón en Francia y designa una línea fronteriza que seguirá la cresta meridional del Pirineo convirtiendo La Jonquera en población de frontera. Hacia los años 30 del siglo XVIII, la Junquera entra en una larga etapa, en general, de progreso y prosperidad. Este mejoramiento viene condicionado no sólo por el aumento del tráfico y el comercio fronterizos, sino de manera especial por una más intensa explotación de los recursos del término, sobre todo el bosque (leña y corcho) o de las tierras baldías para plantar viñas o alcornoques. El despertar económico provoca un aumento demográfico, resultado será un desbordamiento de la vieja Jonquera con la formación de nuevos barrios al este y al sur que transformarán la fisonomía urbana de la ciudad Tot i l'envejable posició geogràfica de la vall on es troba emplaçada la Jonquera, que la va convertir, probablement des de la llunyana prehistòria, en una important zona de pas, no s'ha trobat, almenys fins avui, restes de cap període paleolític. Les Primeres notícies arqueològiques que ens parlen d'avantpassats en aquesta franja submontanya del Pirineu Oriental, són del neolític mitjà, és a dir, no més enllà del 3500 al 2700 aC. Aquestes restes, són sobretot de tipus megalític: dòlmens, menhirs, etc. sent el territori de la Jonquera un dels espais més rics en aquesta classe de monuments prehistòrics a l'Albera, concentrant-se principalment en les zones de Mas Baleta, els Llacs, Canadal, Requesens i Sant Pere de Pla de l'Arca. Des del punt de vista de l'hàbitat, l'entorn Jonquerenc sorgeix a l'Edat Mitjana com extremadament dispers, al contrari del que succeeix avui. No hi ha cap nucli concentrat en forma de pobla o vila, sinó només castells o torres de defensa i les cases aïllades dels agricultors, aparegudes des de l'època carolíngia. Haurem d'arribar a la baixa edat mitjana perquè sorgeixi aquest nucli concentrat que actuarà de capital, i que es trobava enmig d'una fèrtil plana i, per tant, en una zona de més possibilitats agrícoles que altres territoris més forestals. La Jonquera d'aquells primers temps havia d'aparèixer, de moment, com un llogaret modesta, format per l'església, potser també un o dos hostals i diferents cases de camp, edificacions totes elles a la vora del camí i prop del temple. El seu nom ens recorda l'existència d'abundants mates de joncs a la vora del riu. La pau dels Pirineus, signada entre les monarquies hispànica i francesa en 1659, suposa un fet important en la història local Jonquerenc, ja que estipula la transferència del Rosselló a França i designa una línia fronterera que seguirà la carena meridional del Pirineu convertint la Jonquera en població de frontera. Cap als anys 30 del segle XVIII, la Jonquera entra en una llarga etapa, en general, de progrés i prosperitat. Aquest millorament ve condicionat no només per l'augment del trànsit i el comerç fronterers, sinó de manera especial per una més intensa explotació dels recursos del terme, sobretot el bosc (llenya i suro) o de les terres ermes per plantar vinyes o sureres . El despertar econòmic provoca un augment demogràfic, resultat serà un desbordament de la vella Jonquera amb la formació de nous barris a l'est i al sud que transformaran la fisonomia urbana de la ciutat