Temps  8 hores 14 minuts

Coordenades 3480

Data de pujada 15 / de gener / 2015

Data de realització de gener 2015

-
-
217 m
22 m
0
10,0
20
39,97 km

Vista 2062 vegades, descarregada 47 vegades

a prop de Borrassà, Catalunya (España)

Pueblos de la Provincia de Girona
Avinyonet de Puigventos
Vilanant
Cistella
Lladó
Cabanelles
Navata
Ordis
Borrassà

Ruta que forma parte del recorrido por todos los pueblos de la Provincia de Girona, con el objeto de conocer sus lugares más interesantes, fotografiarlos y documentarlos.
Salida de Borrassà por el camino que empieza frente a la entrada de su Iglesia, casi en linea recta se llega a la ermita de Santa Eugenia, y una vez cruzado el puente que atraviesa el río Manol,a la izquierda de la carretera N-260, se llega a Avinyonet de Puigventós. Por la zona noroeste del pueblo salimos por un camino paralelo a la GIP-5101, hasta encontrar esta carretera que seguimos durante unos metros y que luego dejamos girando a la izquierda para llegar a Vilanant. Salimos de aquí por el sur y llegamos a visitar las Alzines bessones, despues volvemos a la anterior carretera que volvemos a seguir durante unos 700 metros, luego y al girar a la izquierda el camino circula en medio de campos y bosques hasta volver otra vez a la carretera y a Cisquella. Al salir,de Cisquella, queríamos visitar la Iglesia Mare de Déu de Vida, pero el primer camino que tomamos indicaba la prohibición de pasar por lo que giramos y nos dirijimos hacia Lladó. Bajamos hasta el valle y seguimos el río Manol, hasta que de pronto en lo alto de la colina aparece el pueblo con lo que resulta fácil orientarse para llegar al centro del mismo. Entramos y damos una vuelta, pasando cerca de la Iglesia de San Feliu hasta llegar a la plaza del centro del pueblo y al restaurante Carlos Antoner. Parece mentira pero en el mes de Enero comimos en la terraza y muy bien por cierto. Salimos del pueblo siguiendo a distancia la riera Torrent de la tria que dejamos al encontrar una zona de granjas, la atravesamos y llegamos a la carretera que nos llevará a Cabanelles. Pasado el pueblo a unos 400 metros giramos a la izquierda y volvemos a encontrarnos con la anterior riera, que volvemos a atravesar y tomamos el camino que nos llevara a la carretera N-260, la seguimos durante 400 metros y girando a la derecha llegamos al pueblo de Navata, del que se sale por el Este, detrás de los campos de fútbol, donde se encuentra el camino que nos llevará a Ordis y cruzando por el centro del pueblo llegaremos a Borrassà donde está el final de esta ruta.

LA TRADUCCION AL CATALAN ES DEL TRADUCTOR DE GOOGLE

Pobles de la Província de Girona
Avinyonet de Puigventos
Vilanant
Cistella
Lladó
Cabanelles
Navata
Ordis
Borrassà

Ruta que forma part del recorregut per tots els pobles de la Província de Girona, amb l'objecte de conèixer els seus llocs més interessants, fotografiar i documentar-los.
Sortida de Borrassà pel camí que comença davant de l'entrada de la seva Església, gairebé en línia recta s'arriba a l'ermita de Santa Eugènia, i un cop creuat el pont que travessa el riu Manol, a l'esquerra de la carretera N-260 , s'arriba a Avinyonet de Puigventós. Per la zona nord-oest del poble sortim per un camí paral·lel a la GIP-5101, fins a trobar aquesta carretera que seguim durant uns metres i que després deixem girant a l'esquerra per arribar a Vilanant. Sortim d'aquí pel sud i arribem a visitar les Alzines bessones, després tornem a l'anterior carretera que tornem a seguir durant uns 700 metres, després i en girar a l'esquerra el camí circula enmig de camps i boscos fins a tornar una altra vegada a la carretera ja Cisquella. En sortir, de Cisquella, volíem visitar l'Església Mare de Déu de Vida, però el primer camí que prenem indicava la prohibició de passar pel que girem i ens dirigim cap a Lladó. Baixem fins a la vall i seguim el riu Manol, fins que de sobte a la part alta del turó apareix el poble amb el que resulta fàcil orientar per arribar al centre del mateix. Entrem i donem una volta, passant prop de l'Església de Sant Feliu fins arribar a la plaça del centre del poble i al restaurant Carlos Antoner. Sembla mentida però en el mes de gener vam menjar a la terrassa i molt bé per cert. Sortim del poble seguint a distància la riera Torrent de la tria que deixem en trobar una zona de granges, la travessem i arribem a la carretera que ens portarà a Cabanelles. Passat el poble a uns 400 metres girem a l'esquerra i tornem a trobar-nos amb l'anterior riera, que tornem a travessar i prenem el camí que ens portarà a la carretera N-260, la seguim durant 400 metres i girant a la dreta arribem al poble de Navata, del qual se surt per l'Est, darrere dels camps de futbol, on es troba el camí que ens portarà a Ordis i creuant pel centre del poble arribarem a Borrassà on hi ha el final d'aquesta ruta.
fotografia

Ermita de Sta Eugenia

La ermita de Santa Eugenia tiene una nave con ábside semicircular, de origen románico, seguramente del siglo XI, modificada el XVII y restaurada por el Patronato Santa Eugenia en los años 70. Era, en otras épocas, parroquia de las masías y estaba situada en medio de un cruce de caminos L’ermita de Santa Eugènia té una nau amb absis semicircular, d’origen romànic, segurament del segle XI, modificada el XVII i restaurada pel Patronat Santa Eugènia als anys 70. Era, en altres èpoques, parròquia dels masos i estava situada enmig d’un encreuament de camins
fotografia

Avinyonet de Puigventós

Si bien se han encontrado industrias del neolítico, los primeros indicios de poblamiento de Avinyonet se fechan en época romana. De esta época queda el testimonio de la Villa romana de la Fuente del Vilar. La primera referencia del pueblo, la tenemos en 962 bajo otro nombre: el de San Esteban de Manibulo o San Esteban de Manol. Según Antonio Egea en su trabajo "Aspectos de la Figueras del siglo XIV, la primera referencia escrita del pueblo data del año 962. La segunda referencia al lugar, ya como Aviñón, es el nombre de un personaje, Berenguer de Aviñón, que en 1090 y en 1107 firmó como testigo en documentos de los condes de Besalú. Sin duda, el hecho más destacado de la historia de Avinyonet es la existencia del castillo de Avinyonet, que dio origen a la población. este fue atacado el 1128 por el conde Ponce II de Ampurias, que poco después cayó prisionero de Ramon Berenguer III. Según una bula del papa Alejandro III del 1.176 la iglesia de San Esteban de Aviñón pertenecía al monasterio de Vilabertran. En 1234 Ferrer portillo y su mujer Escalona dieron el castillo de Avinyonet a la orden de la Merced, y poco después (1257) el castillo pasó a la orden del Hospital. El primer comendador hospitalario fue Gombau de Vallfort y el último Jaume de Camprodon 1804 .. hay que remarcar que el pueblo es llamado Aviñón hasta el siglo XIII. el diminutivo que ha permanecido fijado utilizó desde el siglo XIV. En 1916 se añade el topónimo de Puigventós en Avinyonet para distinguirlo de Avinyonet de Penedès Si bé s'han trobat indústries del neolític, els primers indicis de poblament d'Avinyonet es daten en època romana. D'aquesta època en resta el testimoni de la Vil·la romana de la Font del Vilar.La primera referència del poble, la tenim l'any 962 sota un altre nom: el de Sant Esteve de Manibulo o Sant Esteve de Manol. Segons l'Antoni Egea en el seu treball "Aspectes de la Figueres del segle XIV, la primera referència escrita del poble data de l'any 962 La segona referència al lloc, ja com Avinyó, és el nom d'un personatge, Berenguer d'Avinyó, que el 1090 i el 1107 signà com a testimoni en documents dels comtes de Besalú. Sens dubte, el fet més destacat de la història d'Avinyonet és l'existència del castell d'Avinyonet, que donà origen a la població. Aquest fou atacat el 1128 pel comte Ponç II d'Empúries, que poc després caigué presoner de Ramon Berenguer III. Segons una butlla del papa Alexandre III del 1176 l'església de Sant Esteve d'Avinyó pertanyia al monestir de Vilabertran. El 1234 Ferrer Portell i la seva muller Escalona donaren el castell d'Avinyonet a l'orde de la Mercè, i poc després (1257) el castell passà a l'orde de l'Hospital. El primer comanador hospitaler fou Gombau de Vallfort i l'últim Jaume de Camprodon al 1804.. Cal remarcar que el poble és anomenat Avinyó fins al segle XIII. El diminutiu que ha restat fixat s'emprà des del segle XIV. A l'any 1916 s'afegeix el topònim de Puigventós a Avinyonet per distingir-lo d'Avinyonet de Penedès
fotografia

Vilanant

Vilanant es un municipio de la provincia de Gerona, situado en la comarca del Alto Ampurdán, Catalunya. De geografía accidentada en buena parte de su término por las sierras de l'Illa y la sierra de Coll de Jou, es en la parte del río Manol donde tiene sus tierras de cultivo. Olivos, ganadería y el sector de la construcción, son la parte más importante de su economía.La documentación más antigua corresponde a la iglesia parroquial de Santa María de Vilanant, en el año 1018 que aparece en el acta de un juicio que se hizo en Besalú en presencia del conde Bernardo Tallaferro. La población tiene un núcleo antiguo de gran belleza de los siglos XVII y XVIII, con casas cuidadas y reconstruidas. El pueblo formó parte del condado de Besalú. En 1682, Miquel de Salbà i de Vallgornera, señor de la localidad, recibió el marquesado de Vilanant, hecho recordado por el timbre del escudo. Las armas de Vilanant son, en cierta manera parlantes y alude a la probable etimología del nombre del pueblo, que vendría del latín villa abundante: el sinople representaría los prados y bosques, mientras que el oro representa la abundancia de las cosechas y el terreno fértil y soleado. Vilanant és un municipi de la província de Girona, situat a la comarca de l'Alt Empordà, Catalunya. De geografia accidentada en bona part del seu terme per les serres de l'Illa i la serra de Coll de Jou, és a la part del riu Manol on té les seves terres de cultiu. Oliveres, ramaderia i el sector de la construcció, són la part més important del seu economía.La documentació més antiga correspon a l'església parroquial de Santa Maria de Vilanant, l'any 1018 que apareix en l'acta d'un judici que es va fer a Besalú en presència del comte Bernat Tallaferro. La població té un nucli antic de gran bellesa dels segles XVII i XVIII, amb cases cuidades i reconstruïdes. El poble va formar part del comtat de Besalú. En 1682, Miquel de Salbà i de Vallgornera, senyor de la localitat, va rebre el marquesat de Vilanant, fet recordat pel timbre de l'escut. Les armes de Vilanant són, en certa manera parlants i al·ludeix a la probable etimologia del nom del poble, que vindria del llatí vila abundant: el sinople representaria els prats i boscos, mentre que l'or representa l'abundància de les collites i el terreny fèrtil i assolellat.
fotografia

Alzines bessones

Las encinas gemelas del Mas Nebot (Quercus ilex) destacan dentro de un magnífico encinar. Son dos corpulentas encinas que fueron declaradas árboles monumentales por la Generalitat de Cataluña. Características: La copa que las cubre hace 25 metros de diámetro, y la cepa 3,5 metros de circunferencia. Cada rama por sí sola, si fuera abatida, tendría la apariencia de otra encina. A poca distancia está la fuente de Mas Nebot y un roble de 22 metros de altura. Sugerencias: Para ver las encinas gemelas hay que pasar por un camino que se encuentra en una finca privada, por lo tanto, hay que ser respetuosos con la gente que vive y su entorno. Las encinas gemelas del Mas Nebot han sido catalogadas como Árbol Monumental y Singular por la Generalitat de Cataluña. (Decreto 214/1987: 'Se consideran árboles monumentales los ejemplares que, por las medidas excepcionales dentro de su especie o por su edad, historia o particularidad científica, sean merecedores de medidas de protección'). Les alzines bessones del Mas Nebot (Quercus ilex) destaquen dins un magnífic alzinar. Són dues corpulentes alzines que van ser declarades arbres monumentals per la Generalitat de Catalunya. Característiques: La copa que les cobreix fa 25 metres de diàmetre, i la soca 3,5 metres de circumferència. Cada branca per si sola, si fos abatuda, tindria l'aparença d'una altra alzina. A poca distància hi ha la font de Mas Nebot i un roure martinenc de 22 metres d'alçada. Suggeriments: Per veure les alzines bessones cal passar per un camí que es troba en una finca privada, per tant, cal ser respectuosos amb la gent que hi viu i el seu entorn. Les alzines bessones del Mas Nebot han sigut catalogades com a Arbre Monumental i Singular per la Generalitat de Catalunya. (Decret 214/1987: 'Es consideren arbres monumentals els exemplars que, per les mides excepcionals dins la seva espècie o per la seva edat, història o particularitat científica, siguin mereixedors de mesures de protecció').
fotografia

Cistella

Cistella
fotografia

Cabanelles

fotografia

Navata

El en 1019 la parroquia de San Pedro de Navata fue dada a la Canónica de la Sede de Girona. El 1089 los señores de Navata, Adalbert Gausbert y su mujer Alamburga mencionan en el acta de restauración de la vida monástica en Santa María de Lledó. En el juramento de fidelidad que los nobles del condado de Besalú rindieron al conde Bernat II, en una fecha posterior al 1070, se menciona en primer lugar Guillermus Bernardi o Adalbert de Navata. En el convenio de fidelidad de Guillermo Hugo, hijo de Sancha, a Bernat II de Besalú, del 1090, firma Arnal Bernard de Navata. Ha sido señalado que estos documentos son los primeros en los que se encuentra empleado el apellido "de Navata" por parte de los señores del lugar. Entre 1072 y 1093 Bernat Adalbert prestó homenaje al obispo Berenguer por el castillo y por la iglesia de Navata. Los canónigos de Santa María de Lladó tuvieran propiedades en Navata, que quedaron confirmadas mediante una bula del papa Calixto II del 1124. El año 1190, el rey Alfonso dio en feudo la villa de Peralada a Bernat de Navata ya su esposa Ermessenda. Los años 1226 y 1227 Arnau de Navata, es llamado señor de Peralada y consta como feudatario del vizconde Dalmau de Rocabertí. El 1249 Ermessenda, hija de Arnau de Navata, se casó con Dalmau de Rocabertí, hijo de Jofre. Así fue como la baronía de Navata pasó a manos de la familia vizcondal. Guerau de Rocabertí, hijo de Ermessenda de Navata y del vizconde Dalmau, heredó el dominio de Navata. Al morir sin hijos, Navata pasó a su hermano Jofre IV de Rocabertí y continuó, desde entonces, unida al vizcondado. L'any 1019 la parròquia de Sant Pere de Navata fou donada a la Canònica de la Seu de Girona. El 1089 els senyors de Navata, Adalbert Gausbert i la seva muller Alamburga s'esmenten en l'acta de restauració de la vida monàstica a Santa Maria de Lledó. En el jurament de fidelitat que els nobles del comtat de Besalú reteren al comte Bernat II, en una data posterior al 1070 , s'esmenta en primer lloc Guillermus Bernardi o Adalberti de Navata En el conveni de fidelitat de Guillem Hug, fill de Sança, a Bernat II de Besalú, de l'any 1090 , signa Arnal Bernard de Navata. Ha estat assenyalat que aquests documents són els primers en els quals es troba emprat el cognom "de Navata" per part dels senyors del lloc. Entre 1072 i 1093 Bernat Adalbert prestà homenatge al bisbe Berenguer pel castell i per l'església de Navata. Els canonges de Santa Maria de Lladó tingueren propietats a Navata, que quedaren confirmades mitjançant una butlla del papa Calixte II de l'any 1124 . L'any 1190 , el rei Alfons donà en feu la vila de Peralada a Bernat de Navata i a la seva muller Ermessenda. Els anys 1226 i 1227 Arnau de Navata, és anomenat senyor de Peralada i consta com a feudatari del vescomte Dalmau de Rocabertí. L'any 1249 Ermessenda, filla d'Arnau de Navata, es casà amb Dalmau de Rocabertí, fill de Jofre. Així fou com la baronia de Navata passà a mans de la família vescomtal. Guerau de Rocabertí, fill d'Ermessenda de Navata i del vescomte Dalmau, heretà el domini de Navata. En morir sense fills, Navata passà al seu germà Jofre IV de Rocabertí i continuà, des de llavors, unida al vescomtat. L'any 1698 consta que Navata era cap d'una batllia que incloïa els llocs d'Ordis, Espinavessa i la Palma. Continuava en possessió dels Rocabertí de Peralada.
fotografia

Pesebre de Navata

fotografia

Borrassà

Borrassà forma parte de la comarca del Alt Empordà, provincia de Girona. El término municipal tiene una extensión de 9,36 km2 y está situado a 73 m. del nivel del mar. Se extiende en el extremo occidental de la llanura aluvial del Alt Empordà y es atravesado en dirección oeste-noroeste por la riera de Àlguema, afluente del Manol, en la cuenca de la Muga. Comprende el pueblo de Borrassà, cabeza de municipio, el pueblo agregado de Creixell y el pequeño vecindario de Vilamorell. Se encuentra muy próximo a la ciudad de Figueres (unos 7 km desde Borrassà), y está bien comunicado; la carretera general de Barcelona en la Jonquera forma el extremo de levante del término, es atravesado por la variante que une Borrassà con Navata; otros unen Borrassà con Creixell y con Vilafant. La autopista de Barcelona en la Jonquera atraviesa también el término para la parte de levante de sur a norte. Los límites del término municipal son al norte con Avinyonet de Puigventós y Vilafant, al este con Santa Llogaia d'Àlguema Vilamalla, al sur con Garrigàs y Pontós y al oeste con Ordis. La iglesia parroquial de San Andrés de Borrassà actual es un edificio del siglo XVIII que aprovechó, en una gran parte de las paredes maestras, elementos defensivos del antiguo castillo o fortaleza de Borrassà, mencionada desde la primera mitad del siglo XIV, además de elementos de una iglesia anterior, alto-medieval (probablemente del siglo X, con hiladas de opus spicatum). De grandes dimensiones, la fachada es barroca, profusamente decorada con relieves de piedra caliza. El campanario, bastante alto, tiene forma octagonal, es ornamentado y coronado por un cuerpo también octagonal más reducido. Cerca de la fachada, en el espacio del antiguo cementerio, hoy paseo público, hay una cruz de término gótica, restaurada modernamente, con el escudo probablemente los Creixell. Borrassà forma part de la comarca de l'Alt Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 9,36 km2 i està situat a 73 m. del nivell del mar. S'estén a l'extrem occidental de la plana al•luvial de l'Alt Empordà i és travessat en direcció oest-nordest per la riera d'Àlguema, afluent del Manol, a la conca de la Muga. Comprèn el poble de Borrassà, cap de municipi, el poble agregat de Creixell i el petit veïnat de Vilamorell. Es troba molt pròxim a la ciutat de Figueres (uns 7 km des de Borrassà), i està ben comunicat; la carretera general de Barcelona a la Jonquera forma l'extrem de llevant del terme, es travesada per la variant que uneix Borrassà amb Navata; altres uneixen Borrassà amb Creixell i amb Vilafant. L'autopista de Barcelona a la Jonquera travessa també el terme per la part de llevant de sud a nord. Els límits del terme municipal són al nord amb Avinyonet de Puigventós i Vilafant, a l'est amb Santa Llogaia d'Àlguema Vilamalla, al sud amb Garrigàs i Pontós i a l'oest amb Ordis.L'esglèsia parroquial de Sant Andreu de Borrassà actual és un edifici del segle XVIII que aprofità, en una gran part de les parets mestres, elements defensius de l'antic castell o fortalesa de Borrassà, esmentada des de la primera meitat del segle XIV, a més d'elements d'una esglèsia anterior, alt-medieval (probablement del segle X, amb filades d'opus spicatum). De grans dimensions, la façana és barroca, profusament decorada amb relleus de pedra calcària. El campanar, bastant alt, té forma octagonal, és ornamentat i coronat per un cos també octagonal més reduït. Prop de la façana, a l'espai de l'antic cementiri, avui passeig públic, hi ha una creu de terme gòtica, restaurada modernament, amb l'escut probablement dels Creixell.
fotografia

Lladó

En diferentes lugares del término se han encontrado vestigios romanos: en la iglesia de Santa María de Lladó, en los alrededores de Mas Soler y del barrio de la Colina, en Mercadall (posible villa romana, ya que allí se descubrió un pozo romano y restos de conducciones de agua -o de líquidos- y arroyo derecha del río Manol, a unos 300 metros al norte de Can Olives (otra probable villa romana). Después de la época romana, encontramos un vestigio muy pequeño pero muy importante de un posible pueblo visigodo en Lladó (un incensario de bronce posiblemente de origen copto para uso funerario o cultural, data del siglo IV aC y fue hallado en una tumba de la parroquia de Sant Feliu). Lladó está documentado desde 977 en dotar al conde-obispo Miró II de Besalú, unas tierras del término de "Lucduno" en el monasterio de San Pedro de Besalú. El nombre de Lladó evolucionando a lo largo de los años, entre los nombres que se le dan podemos destacar: "Lucduno" (977), "Lodone" (993), "Ledón" (1017), "Letona" (1091). La colegiata de Santa María de Lladó es uno de los monumentos más importantes del Empordà; cabe destacar sobre todo la portada del siglo XII. Del 1.089 es el acta de restauración del culto, lo que demuestra que tiene más antigüedad. Se establece que los canónigos vivirán bajo la regla de San Agustín. El prior elegido fue Juan, que era monje de Vilabertran. A lo largo del tiempo fue muy importante, y tuvo extensas posesiones, hasta que, como todas las canónicas agustinas catalanas, fue secularizada en 1592 y subsistió como colegiata hasta la desamortización año 1835. De todo el conjunto, muy notable, debemos destacar la iglesia de San Juan (s.XII), antigua Sala Capitular; es situada junto a Santa María, en el patio interior. La pila bautismal es una interesante muestra de arte románico. Domina la silueta del pueblo la muela de Sant Feliu, iglesia que fue parroquia hasta el 1929; es ya citada el siglo XI, pero el edificio actual fue construido en siglo XVIII. A diferents indrets del terme s'han trobat vestigis romans: a l'església de Santa Maria de Lladó, als voltants de Mas Soler i del barri del Pujol, al Mercadall (possible vila romana, ja que allà es va descobrir un pou romà i restes de conduccions d'aigua -o de líquids- i a la riera dreta del riu Manol, a uns 300 metres al nord de can Olives (una altra probable vila romana). Després de l'època romana, trobem un vestigi molt petit però molt important d'un possible poble visigot a Lladó (un encenser de bronze possiblement d'origen copte per a ús funerari o cultural, data al segle IV a.C. i trobat en una tomba de la parròquia de Sant Feliu). Lladó està documentat des de 977 en dotar el comte-bisbe Miró II de Besalú, unes terres del terme de "Lucduno" al monestir de Sant Pere de Besalú. El nom de Lladó va evolucionant al llarg dels anys, entre els noms que se li donen podem destacar: "Lucduno" (977), "Lodone" (993), "Ledono" (1017), "Letonis" (1091). La col·legiata de Santa Maria de Lladó és un dels monuments més importants de l´Empordà; cal destacar-ne sobretot la portada del s.XII. Del 1089 és l´acta de restauració del culte, la qual cosa demostra que té més antiguitat. S´estableix que els canonges hi viuran sota la regla de Sant Agustí. El prior elegit fou Joan, que era monjo de Vilabertran. Al llarg del temps fou molt important, i tingué extenses possessions, fins que, com totes les canòniques agustines catalanes, fou secularitzada el 1592 i subsistí com a col·legiata fins a la desamortització l´any 1835. De tot el conjunt, molt notable, hem de destacar l´església de Sant Joan (s.XII), antiga Sala Capitular; és situada al costat de Santa Maria, al pati interior. La pica baptismal és una interessant mostra de l´art romànic. Domina la silueta del poble la mola de Sant Feliu, església que fou parròquia fins el 1929; és ja citada el s.XI, però l´edifici actual fou construït el s.XVIII.
fotografia

Ordis

Ordis es llamado el año 1020 con el nombre de: ORDEOS. Durante la época moderna (s. XV - XVIII), el lugar de Ordis formaba parte, con Navata y Espinavessa, de la baronía de Navata, la que dependía del vizconde de Rocabertí y conde de Peralada, señor feudal de la región. Los jefes de casa de Ordis formaban la universidad, entendida como conjunto de los vecinos que vivían en el lugar, en el sentido de universalidad. Esta organización colectiva de la población de Ordis se mantuvo hasta que las tropas de Felipe V acabaron con las instituciones catalanas. Ordis és anomenat l’any 1020 amb el nom de: ORDEOS. Durant l’època moderna (s. XV – XVIII), el lloc d’Ordis formava part, amb Navata i Espinavessa, de la baronia de Navata, la qual depenia del vescomte de Rocabertí i comte de Peralada, senyor feudal de la contrada. Els caps de casa d’Ordis formaven la universitat, entesa com a conjunt dels veïns que vivien al lloc, en el sentit d’universalitat. Aquesta organització col·lectiva de la població d’Ordis es va mantenir fins que les tropes de Felip V van acabar amb les institucions catalanes.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.