Descarrega

Distància

10,61 km

Desnivell positiu

1.280 m

Dificultat tècnica

Fàcil

Desnivell negatiu

1.280 m

Altitud màxima

2.910 m

Trailrank

53

Altitud mínima

1.740 m

Tipus de ruta

Circular

Temps en moviment

4 hores 5 minuts

Temps

22 hores 15 minuts

Coordenades

1936

Data de pujada

8 de setembre de 2021

Data de realització

de setembre 2021
Comparteix
-
-
2.910 m
1.740 m
10,61 km

Vista 130 vegades, descarregada 6 vegades

a prop de Tabescán, Catalunya (España)

Aquesta excursió als pics de Costa Blava, Ventolau i Tres Estanys, passant pel solitari estany de Mascaró, neix molts anys endarrere, concretament el 25 d’agost del 1983, és a dir fa 38 anys, quan, sortint de les bordes de Quanca, faig la travessia des del pic de Campirme fins el de Costa Blava, passant pel de la Coma del Forn, Tres Estanys i Ventolau.
Haig de remarcar que a l’esmentat any 1983 el punt de partida obligatori d’aquesta excursió eren les bordes de Quanca, doncs la Pleta del Prat era un bonic prat on només hi havia una cabana de pastors a on s’hi arribava per camins de muntanya. Després vindria l’estació d’esquí i la carretera asfaltada.
En aquesta excursió de més de 10 hores vaig baixar pel dret del pic de Costa Blava fins la pleta del Prat passant per l’estany de Mascaró. Si en aquella època anar al Ventolau per Quanca ja era remot; aquell estany, petit i en un indret totalment amagat em va captivar i em vaig prometre que un dia hi tornaria per quedar-m’hi a dormir.
Així ho tenia escrit a les meves notes de cada excursió; desig que he pogut realitzar 38 anys després. Ha estat una experiència indescriptible!!!
Ja que he parlat de les notes de cada excursió, em permeto fer constar que també hi tinc anotat que aquest llunyà 25 d’agost del 1983 era el mateix dia que en Jordi Pujol (llavors President de la Generalitat) pujava a la pica d'Estats en commemoració dels 100 anys d'haver-hi pujat Mn. Cinto Verdaguer. Ha plogut molt des de llavors; pujada que en el seu moment ja va portar polèmica per si l’hi havien pujat la motxilla fins l’estany de Sotllo. Per sort els del PN Altpirineu encara anaven a pàrvuls!
Faig aquesta amplia introducció perquè per pujar al pic de Costa Blava i al Ventolau no cal desviar-se del camí. Anar a l’estany de Mascaró és voluntari, encara que tampoc és perd gaire temps, ja que els metres a pujar son els mateixos i la direcció a seguir també.
Passar-hi pot ser una bona opció a la tornada, ja que baixant del pic dels Tres Estanys ens ve de camí, a no ser que allarguem la caminada fins la vall de la Coma del Forn. Precisa i afortunadament aquesta vall és la que té el protagonisme de la contrada, deixant la de Mascaró a l’abast dels que busquen racons solitaris.
El pic de Ventolau és també el “parent pobre” al costat del seu veí el Mont-roig. Tot i que pràcticament tenen la mateixa alçada.
Òbviament el Mont-roig és un gran cim, però la panoràmica d’estanys que es contempla des del Ventolau no té preu!! Miris per on miris només és veuen estanys, i per cert .. de gran bellesa!
Les zones dels estanys de la Gallina i de Vedos semblen simètriques, pràcticament amb els mateixos estanys disposats de la mateixa manera, és increïble la similitud entre les dues conques. Si ens girem 180 graus l’espectacle de la zona dels Tres Estanys no desmereix en absolut de les altres dues.
A més es veuen els estanys de la Roia i de la Ribereta, i durant la pujada haurem vist, encara que molt parcialment, l’estany de Mariola.
Un altre indret que també veurem a vista d’ocell son les bordes de Noarre a la vall de Guerossos.
Fora molt llarg detallar tots els cims que podem contemplar durant aquesta caminada, ja que van des de la Pica d’Estats fins el massís de la Maladeta, amb imatges sorprenents dels cims de la zona. Especialment bonica és la imatge del massís de la Pica d’Estats sobresortint per sobre de la Serra dels Canals.
Aquesta darrera serralada és pràcticament desconeguda i d’accés complicat ja que s’alça 1000 metres vertiginosament per damunt les bordes de Noarre. Per l’altre costat, quan era jove, es podia retallar el desnivell per la pista de l’estany de Naorte i Pleta Pilastre; pista actualment malmesa i només accessible pagant a un determinat lobby (que li preguntin a l’antic guarda del refugi de Certascan el plet que va tenir-hi, i que afortunadament va guanyar, sense cap mena de suport de les institucions).
Per un costat o per l’altre, la caminada per dalt aquesta serralada no és gens fàcil.
De la mateixa manera que el tancament de la pista de la Vallferrera a suposat una disminució del turisme a aquesta vall; el tancament de la pista als estanys de Romedo, Certascan i Naorte, també ho va representar a la de Cardós, doncs n’era pràcticament l’atractiu principal. Hi ha però una diferència important: anar a peu des de la presa de Montalto al refugi de Certascan pel camí de Boavi és moooolt més curt que anar a peu d’Àreu al refugi de la Vallferrera.
Tornant al tema d’aquesta excursió, durant la caminada ens trobarem dues cabanes de pastors, la de Crestuix, situada a 1990 metres d’alçada, amb estufa, llenya i molts estris de cuinar, però amb gran quantitat de cagades de ratolí, que fan suposar que el pastor no acostuma a sovintejar-la gaire, o gens.
L’agradable sorpresa la tindrem 600 metres més amunt, amb una ultra-moderna cabana de pastor, de fusta, plaques solars, nevera, i un llarg etcètera de comoditats; situada com totes en una balconada amb unes extenses vistes que es poden contemplar des de un ampli finestral. Evidentment, per poder conservar aquestes comoditats, la cabana ha d’estar tancada. Cal remarcar que la trobarem en un replà de la carena a 2600 metres d’alçada!! No sé quantes cabanes de pastor hi ha al Pirineu a aquesta alçada.

Per començar aquesta caminada ens hem de situar a l’aparcament de l’estació d’esquí de la Pleta del Prat (Tavascan) i retrocedir uns cent metres fins el cartell que ens indica el camí i els horaris a la cabana de Crestuix i al pic de Ventolau.
Cap problema, només és qüestió d’anar seguint aquest camí, marcat amb fites i marques de pintura groga, que s’obre pas en mig de les falgueres, bé cap problema, exactament no, només n’hi ha un de problema: és que el camí no para de pujar tot fent llaçades, sense cap mena de treva, fins arribar a enllaçar amb la carena, gairebé 250 metres més amunt, on trobem un nou cartell informatiu.
A partir d’aquí el pendent disminueix i ja veiem la cabana de Crestuix uns metres més amunt.
Acabem d’arribar a la cabana, situada a 1990 metres d’alçada, on hi ha l’últim rètol informatiu. Podem descansar asseguts al pedrís que hi ha al costat de la porta, tot contemplant les bordes de Noarre, situades 400 metres més avall i sota els impressionants desnivells de la Serra dels Canals.
Reprenem la marxa pel camí que surt del darrere mateix de la cabana i continuem pujant, ara ja per l’ampli llom de la muntanya; a la dreta tenim ben definida la vall de Crestuix, i a l’esquerra es va definint cada vegada millor la vall de Mascaró.
Tal com ja he esmentat al començament aquest camí ens portarà directament a dalt els cims.
Per prendre l’opció de passar per l’estany de Mascaró l’haurem de deixar.
A l’anada el vaig deixar una mica més amunt que a la tornada, separats per uns trenta metres de desnivell.
Tots dos punts son igualment bons, com o podem fer per altres.
La part final de la vall de Mascaró té molta pendent; inclinació que decreix molt a partir dels 2100 metres aproximadament.
Doncs a partir d’aquesta alçada podem deixar el camí i començar una flanquejada que ens aproparà a la torrentera de Mascaró.
A l’anada vaig fer-la per sobre la cota 2185 metres, i a la tornada vaig retrobar el camí a la cota 2150.
Feta l’excursió m’ha semblat més còmoda la flanquejada de la tornada que la de l’anada. Però tant l’una com l’altre la farem sense camí aparent, però si seguint en algun moment els rastres que deixa el bestiar.
El punt d’unió dels dos camins és un indret molt característic, el primer replà que trobem, indret on hi ha les ruïnes d’antigues cabanes de pastors, i que està situat pràcticament a la mateixa alçada del començament de la flanquejada. Indret per on havia passat també l’any 1983.
A partir d’aquí trobem fites i un rastre de camí, i només ens cal anar-les seguint, la torrentera de Mascaró ens quedarà sempre força apartada a l’esquerra. Continuem pujant, anem trobant petits replans, fins que arribem a una mena de collet, on hi ha una gran i antiga cleda i les ruïnes de la cabana del pastor.
Travessem aquesta cleda i automàticament ens apareix a l’esquerra l’estany de Mascaró, situat a 2347 metres d’alçada.
És petit, amb no gaire profunditat, està voltat de prades i situat en un racó de mon pel que no hi passa ningú.
No hi ha cosa més fàcil; simplement ens hem de situar aproximadament on hi ha l’antiga cleda i remuntar el pendent de glever fins arribar a dalt la carena.
És un pendent amb una inclinació moderada que no requereix cap esforç especial, simplement anar pujant els 100 metres de desnivell que ens separen de la carena. El que es veu, és el que hi ha, vull dir que no és d’aquelles pujades que quan arribes al que creies que ja hi erets, resulta que al darrera encara hi ha una o dues pujades més; no és el cas.
Arribem a dalt la carena i de nou recuperem el camí que havíem deixat i la panoràmica es torna a obrir a la vall de Crestuix i les seves extenses pastures i també veiem, encara una mica lluny, el cim de Costa Blava.
Qüestió de paciència i anar seguint l’arrodonida carena.
Veiem tots els cims de la zona, menys precisament el Ventolau i el Mont-roig. Un d’aquests cims és el Mariola i, encara que d’una manera parcial, també veiem el seu gran i bonic estany.
Just abans d’arribar al peu de la pujada final al cim, a una alçada de 2600 metres ens topem amb la nova cabana de pastors que ja he esmentat al començament i situada en un enclavament privilegiat.
Tot i estar a gran alçada, l’indret permet unir les prades i pastures de les valls de la Coma del Forn, Mascaró i Crestuix; ja que a aquesta alçada les dues primeres comparteixen capçalera i la cabana està en un collet a cavall de la de Mascaró i Crestuix.
Degut a la seva estratègica situació la veurem des dels tres cims que assolirem durant la jornada.
També està al llindar amb la tartera, ja que a partir d’aquí el camí, ara més aviat, fites, ens van guiant per una llarga tartera que ens deixarà dalt del cim de Costa Blava, de 2753 metres d’alçada.
Només arribar-hi s’obre als nostres ulls la vall de Vedos amb el seu rosari d’estanys.
Recordo que la primera vegada que vaig pujar al pic de Ventolau, l’any 1972, la meva sorpresa va ser monumental perquè que no esperava veure un estany tan gran a tocar del cim, ja que no sortia al mapa que portava “Pica d’Estats-Mont roig” edició del 1968 de l’editorial Alpina. En les darreres actualitzacions ja hi apareix i es veu clarament que està sobreposat perquè el color blau és lleugerament diferent al blau de la resta d’estanys.
Ara surt a tots els mapes. Sense nom o com a “ Superior de Ventolau”, nom que trobo totalment desafortunat perquè l’estany de Ventolau està enganxat als Tres Estanys, en una conca totalment diferent. Fora més correcte dir-ne en tot cas Superior de Vedos, que és on realment es troba, per damunt dels de Vedos.
Dissertacions toponímiques a part, la imatge d’aquest estany no et deixa indiferent. És un indret, dur, salvatge, totalment voltat de tarteres, contrasta el color marró de tot el que l’envolta amb el blau de l’aigua.
Ara ja veiem el proper objectiu, el pic de Ventolau, força proper, però encara ens restarà una estona més de caminar per damunt la carena; el que ens permetrà anar donant la volta a l’estany.
En aquesta carena encara queden les restes d’antigues cabanes d’observació de la guerra civil; encara que el paisatge sigui espectacular, deuria ser molt dur estar-hi per obligació.
Continuem per la carena i finalment arribem dalt del pic de Ventolau, 2851 metres d’alçada.
S’ha d’anar-hi per poder copsar la majestuositat de la panoràmica que té aquest cim, ja que en paraules i adjectius admiratius pots quedar curt. Pots permetre’t el luxe fins i tot de “passar” de la panoràmica de cims, des de l’Aneto a la Pica d’Estats, ja que el que et deixa bocabadat son els estanys que el rodegen per tots costats; amb la particularitat de la similitud entre els estanys de les conques de la Gallina i de Vedos, amb els estanys esglaonats i per l’altre costat el fantàstic racó dels Tres Estanys.
En una de les cinc vegades que hi he pujat vaig arribar a comptabilitzar vint estanys entre més grans i més petits.
La panoràmica de cims tampoc es queda curta, ja que si el dia és clar podrem distingir: els Besiberri, punta Alta, Aneto, Posets, Perdiguero, Nouvielle, Long, el Cadí, Peguera, Mainera, Subenulls, Encantats, Marimanya, tots els de la vall de Tavasvcan i Cardós i els de la Vallferrera, com el Monteixo i la Pica d’Estats.
És un cim per estar-hi una bona estona. Dels que, si el temps acompanya, costa de marxar-ne.
Malgrat tot, tard o d’hora ho haurem de fer. Deixarem a contracor el cim seguint la carena en direcció S vers el coll i pic dels Tres Estanys.
Durant l’excursió tot han estat lloms de carena suaus, i aquesta tampoc serà una excepció; però el cim dels Tres Estanys només és fàcil accedir-hi pel vessant pel que hi pujarem; ja que per l’altre costat (el que dona al coll de la Coma del Forn) és força més vertical i un xic complicat.
En pocs minuts ens situarem al coll des Tres Estanys, de 2675 metres d’alçada; aquí podem deixar-hi la motxilla, si és que ens pesa massa, i fer la pujada final més lleugers.
Pujada que tampoc presenta cap mena de dificultat, fites i un poc marcat corriol ens hi acabaran de pujar.
El pic dels Tres d’Estanys, de 2755 metres d’alçada, fa honor al seu nom, ja que és un mirador estratègicament situat per a contemplar la regió dels Tres Estanys, una extensa i plana zona de pastures amb un mosaic d’estanys, dos més grans, gairebé units, i uns de més petits; el tercer estany gran que es veu, el situat més apartat i a una cota inferior, encara que des del cim, sembla que tots estan a la mateixa alçada, és precisament l’estany de Ventolau (per tant rés a veure amb la coma de Vedos).
Repetim un espectacle lacustre digne de ser admirat, també es veu una mica la part central de l’estany de la Gola i les petites valls de la Coma del Forn i de Mascaró que comparteixen capçalera.
Seguim veien la nova cabana de pastors i també l’itinerari de tornada a l’estany de Mascaró, estany que també veiem des del cim.
Retornem al coll dels Tres Estanys, recollim els patracols, si s’escau, i seguirem un corriol amb fites que va baixant.
Arribem a unes petites molleres, situades aproximadament a una alçada de 2540 metres aproximadament, en aquest punt és on imperceptiblement es separen les valls de la Coma del Forn (a la drera) i de Mascaró (recta).
Hem de deixar el camí i les fites, que molt probablement menen al coll de la Coma del Forn, ó del Forn.
També en aquest punt, estem situats pràcticament uns 60 metres per sota la vertical de la nova cabana de pastors (que no es veu).
Amb aquesta referència hem de continuar baixant, sense un camí evident, però per terreny molt fàcil i a estones seguint rastres de sender de ramat.
Es pot anar perdent alçada per varis llocs, vaig optar per fer-ho de la manera més còmoda, que consisteix en anar baixant decantant-me a l’esquerra per anar a buscar la fàcil pala que he fet servir per a pujar des de l’estany a dalt la carena.
Assolida aquesta pala, recta avall que va baixada, fins l’estany.
Arribats a l’estany, podem fotografiar-lo amb la lluminositat del migdia, i seguidament emprendre la tornada per camí d’anada, fins les ruïnes de les cabanes; indret on s’acaben les fites.
Tenia la remota idea de baixar directament des d’aquest indret fins la Pleta del Prat, tal com vaig fer l’any 1983, perquè les fites havien de seguir per un costat o un altre, no podia ser que precisament comencessin en aquestes ruïnes; vaig buscar-ne la continuació, només que n’hagués vist una més avall, hi hauria anat de pet, però no la vaig veure; així que vaig tornar a optar pel camí més segur i conegut; és a dir, nova flanquejada, uns metres més avall que a l’anada, fins a retrobar el camí.
Recuperat el camí, baixada fins la cabana de Crestuix, nova aturada contemplativa des del pedrís de l’entrada, i novament avall per les llaçades de la pujada.
Vaig constatar, que aquest camí entre les falgueres és més fàcil seguir-lo de pujada que de baixada. Però sense cap mena de dificultat, simplement que hi ha moments en que dubtes, mentre que pujant no dubtes en cap moment.
D’aquesta manera acabem aquest recorregut que ens ha permès conèixer l’estany de Mascaró i pujar als miradors privilegiats dels pics de Costa Blava, Ventolau i Tres Estanys.

HORARIS:
De la Plata del Prat a la cabana de Crestuix: 50mn
De la cabana de Crestuix al punt on deixem el camí: 30mn
Des d’on deixem el camí a les ruïnes de les cabanes: 25mn
De les ruïnes a l’estany de Mascaró: 25mn
De l’estany de Mascaró a dalt la carena: 30mn
De la carena a la nova cabana de pastors: 15mn
De la cabana al pic de Costa Blava: 20mn
Del pic de Costa Blava al pic de Ventolau: 25mn
Del pic de Ventolau al coll dels Tres Estanys: 20mn
Del coll des Tres Estanys al pic dels Tres Estanys: 10mn
Del pic dels Tres Estanys novament al coll: 10mn
Del coll dels Tres Estanys a l’estany de Mascaró: 40mn
De l’estany de Mascaró a les ruïnes de les cabanes: 20mn
De les ruïnes a la cabana de Crestuix: 35mn
De la cabana de Crestuix a la Plata del Prat: 40mn
TOTAL: 6h 35mn

També podeu seguir aquest itinerari i d'altres al mur:
https://estanysicims.blogspot.com/2021/09/pleta-del-prat-tavascan-estany-de.html
O bé, prement directament aquí sota a: "veure més"

Veure més external

Aparcament

Pleta del Prat

Intersecció

Camí a l'esquerra

Foto

Informació

Refugi lliure

Cabana de Crestuix

Intersecció

Deixar el camí I seguir per l'esquerra

Ruïnes

Ruïnes d'una cabana de pastors

Foto

Aixopluc

Llac

Estany de Mascaró

Foto

Carena

Foto

Moderna cabana de pastor. Tancada

Cim

Pic de Costa Blava

Foto

Cabana d'observació

Cim

Pic de Ventolau

Collada

Collet dels Tres Estanys

Cim

Pic dels Tres Estanys

Intersecció

Ruïnes de la cabana de pastors. A la tornada girar a la dreta

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.