-
-
2.980 m
1.308 m
0
6,7
13
26,89 km

Vista 15 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Espot, Catalunya (España)

El Pic de Peguera presideix el sector oriental del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No en va, la seva forma piramidal i esvelta domina l'horitzó de la vall de Sant Maurici i és un dels cims més icònics del Parc Nacional. La ruta que us proposem és una autèntica delícia en tots els sentits: exigent, llarga i amb molt desnivell però amb una quantitat de paisatges, racons i postals idíl·liques difícilment equiparable en el Pirineu català. des de Sant Maurici al refugi Josep Maria Blanc. Des del fons de la vall del riu Escrita a les grimpades aèries del cim. Una ruta cinc estrelles en un marc incomparable.

DIFICULTAT: alta. Pel fort desnivell acumulat i per la llargada de la ruta. Possibilitat de dividir-la en dues etapes, fent nit al Refugi Josep Maria Blanc. Grimpada aèria amb algun pas delicat a la cresta cimera del Pic de Peguera. La resta de la ruta no presenta cap dificultat afegida.
DESNIVELL: 1901 m de desnivell positiu acumulat
TEMPS: entre 12h i 13h segons ritme i parades
QUILÒMETRES: 26,9 km
VARIANTS: Si volem fer els dos cims sense volta circular, podem fer-los des de l'estany de Sant Maurici tot remuntant la vall de Monestero. El mateix podem fer des del Refugi JM Blanc, on podem arribar amb els 4x4 dels Taxis Espot. Una alternativa circular on ens estalviaríem uns 3-4 quilòmetres i 1h de camí seria deixant el cotxe a Prat Pierró, l'últim aparcament on es pot arribar amb cotxe particular. Té l'inconvenient que el retorn des del Refugi JM Blanc es faria íntegrament per pista (molt monòton). Per altra banda, el Pic de Peguera també es pot pujar pel cantó de la Vall Fosca partint dels Estanys de Sallente i Gento i passant pel refugi de la Colomina.

ACCÉS
Si sortim des d’Espot, sols ens caldrà arribar en cotxe fins a aquest poble. Si optéssim per pujar fins a l’aparcament del Prat Pierró, hauríem de seguir per la pista asfaltada que surt al final del poble fins a aquest indret a les portes del Parc Nacional.

RECORREGUT
Sortim des del poble d’Espot, just quan comença a despuntar el dia (06:45h). La primera part de la ruta la fem per la vall d’Espot fins a arribar a l’Estany de Sant Maurici i tardarem al voltant d’unes 2h / 2h15’. Per accedir-hi, ho farem a través del GR-11. Des del final del poble d’Espot, seguim les marques d’aquest GR que, en un primer moment, ens fan passar per la pista asfaltada que puja al Prat Pierró.

Aquest tram potser és el més monòton del dia, ja que durant 1’5 km seguim per l’asfalt. Passem pel costat del càmping Salau i del càmping Voraparc. Just després d’aquest càmping, veurem un senyal indicador amb un camí que surt a la dreta. Deixem la pista asfaltada i prenem aquest corriol que baixa fins a creuar el riu Escrita pel pont de Suar.

Seguim ara pel vessant solell de la vall, en suau pujada, entre prats de dall i alguns avellaners. Mica en mica, s’obre la vista i comencem a veure les puntes dels Encantats i del Pic del Portarró d’Espot, al fons de la vall.

Al cap d’una estona, trobem el trencall del camí que ve del Refugi del Pla de la Font per la variant del GR-11.19. Seguim endavant i entrem a la Zona Perifèrica del Parc Nacional. Al cap d’uns minuts més enllà, entrem en el perímetre del Parc Nacional a través d’una tanca.

El camí va planejant ara per una pista forestal antiga fins a trobar un ampli prat dominat per la piràmide dels Encantats. En aquest punt, s’hi ajunta el camí que ve de l’aparcament del Prat Pierró i seguim enllà, direcció Oest – Sud-Oest pel fons de la vall. Des d’aquí fins a Sant Maurici hem de calcular al voltant d’1h / 1h15’.

Ara ens endinsem en la zona obaga, en un tram d’avetosa impressionant amb alguns exemplars monumentals. Aquest camí està força més trepitjat per tots aquells que pugen a Sant Maurici a peu i anirem trobant diversos panells interpretatius del bosc i la fauna d’aquest territori.

Anem remuntant en suau pujada per l’avetosa en una zona coneguda com “la Plaça dels Arbres”. Seguim paral·lels al riu Escrita, que sempre tenim a la nostra esquerra. Després de remuntar un trosset més, veurem a sobre nostre la pista restringida als 4x4 del Parc Nacional (de tant en tant en veurem passar algun).

Seguim paral·lels amb la pista de Sant Maurici a la nostra dreta, i el riu Escrita a la nostra esquerra. Arribem a una antiga pista forestal (que surt de l’asfaltada) i que ens aproxima, tot planejant, fins a l’ermita de Sant Maurici, situada als peus d’un penyal. Durant aquest tram, seguirem aquesta pista forestal que, amb alguns revolts, guanya una mica de desnivell fins arribar als peus del llac.

Podem arribar-nos a l’Estany de Sant Maurici per contemplar un paisatge que mai no ens cansarem de veure. La visita a l’Estany és opcional, ja que 5 minuts abans haurem vist una pista que surt a mà esquerra, amb la indicació del refugi Ernest Mallafré. A partir d’aquí, deixem les marques del GR i seguim per pista fins a arribar a aquest refugi en uns 10 minuts.

Des d’aquest punt, seguim per la pista que gira a la dreta, direcció Oest, fins a trobar un trencall entre el camí que puja al Portarró d’Espot i el que va cap a la vall de Monestero. Nosaltres seguim aquest darrer camí, que coincideix amb la ruta dels Carros de Foc. Durant tot l’ascens fins al coll de Monestero, anirem trobant estaques de color groc que ens ajudaran a seguir el camí.

El corriol comença a remuntar la vall i segueix paral·lel al riu de Monestero, a la nostra esquerra. El camí va alternant alguns trams de pujada amb d’altres de plans. Passem pel Pletiu dels Cantals a través d’unes passeres de fusta que ens ajudaran a no mullar-nos els peus. Creuem el riu dues vegades i seguim endavant, ara per un tram més pedregós.

Passem ara per un extens pla, el Prat de Monestero, des d’on es veu perfectament davant nostre el cim punxegut del Pic de Peguera. Al cap de poc, després de remuntar un altre tram pedregós, arribem a l’Estany de Monestero, un bon lloc per reprendre forces i per gaudir de la pau d’aquest indret.

Seguim ara per un tram molt pla, conegut com el Pletiu de la Coveta. En aquest punt, trobem un senyal indicador cap al Coll de Peguera i el Coll de Monestero. Els seguim, creuem el rierol, i seguim endavant per la vall fins arribar a l’últim gran pla abans de l’ascens: la Girada Gran.

Des d’aquest punt, el camí es comença a enfilar pel marge esquerre de la vall (direcció Sud-Est), en una zona on a aquesta hora agraïm l’ombra. El camí va superant el fort desnivell entre rocs i trams amb pins. Durant tota aquesta pujada, anirem veient les estaques de color groc. Més amunt, en un petit replà, un senyal indicador ens marcarà les dues vies d’ascens al Peguera: a través del coll de Peguera (cap a la dreta) o mitjançant el coll de Monestero (a l’esquerra). Nosaltres optem per aquest darrer, tot i que es podria pujar pel coll de Peguera per completar un itinerari més circular.

Per arribar al coll de Monestero, passem per una zona amb grans blocs de pedra fins arribar als peus d’una tartera molt dreta i dura que és l’últim esperó a superar abans del coll. Aquest tram, ens l’agafem amb calma ja que el terreny de terra i de fàcil patinar fa que fem dues passes endavant i una endarrere. Algunes llaçades per serpentejar la dura rampa ens ajudaran a fer-la menys esgotadora.

Finalment, arribem al coll de Monestero. Per a molts, aquesta és la cota més alta que faran en l’etapa d’avui dels Carros de Foc. Per nosaltres, però, encara ens queden 250 metres més de pujada fins al Pic de Peguera.

Per afrontar aquest ascens, seguim el camí que surt cap a la nostra dreta (direcció Sud-Oest) pel vessant solell del Pic de Peguera. Inicialment, el camí està ben fressat i amb fites que ens ajudaran a seguir-lo. Sempre seguim pel vessant sud i no pas per la cresta. Més amunt, el camí es desdibuixa amb l’herba però per no perdre el rumb ens hem de fixar en una canal de pedra i tartera que serà el punt per on remuntarem fins a la cresta. Afrontem aquesta canal de pujada, tot fixant-nos amb les fites i el camí més fressat per evitar desviar-nos i complicar-nos l’ascens.

Superada aquesta canal, ara voregem el fil de la cresta pel sud, fins a arribar als peus d’una gran llosa de pedra allisada. Com que veiem difícil superar aquest pas per una escletxa que la travessa, optem per vorejar-la pel cantó nord, amb compte pel pati i el desnivell. Segurament podríem considerar aquest pas de II/II+, ja que tenen força pati i desnivell. Superat aquest bloc, només ens faltarà una última grimpada fins al cim del Peguera, que és tan esquerp que pràcticament no fa pla al cim (un gran roc és el punt més alt, mentre que al seu voltant hi ha diversos blocs granítics de grans dimensions). Una altra alternativa per fer el cim, seria a través de la cresta sud, anant a buscar la via que puja des del coll de Peguera, tal com hem vist en algunes ressenyes.

La vista des d’aquí dalt val molt la pena, especialment si trobem un dia excepcionalment net com vam tenir nosaltres: albirem des de Montserrat fins a la serra de Guara pel sud, amb quasi tots els cims d’Aigüestortes al nostre voltant, l’Aneto, el Posets, el Turbón i el Cotiella a l’Aragó. Fins i tot amb la càmera intuïm l’observatori del Pic de Midi de Bigorre. Pel cantó nord: el Mauberme, la Pica d’Estats, els Encantats per darrere i, cap a l’est, el Comapedrosa, diversos cims d’Andorra i de la Cerdanya (Monturull, Tossa Plana de Lles, Tosa d’Alp) i fins i tot la punta del Puigmal, el Carlit, el Cadí i les serres prepirinenques del Port del Comte i del Verd. Un panorama excepcional.

Baixem fins al Coll de Monestero extremant la precaució en els blocs i lloses granítiques de la cresta final, així com el descens per la canal. Des del Coll de Monestero, afrontem ara el cim homònim. Durant tota la pujada, ens fixem en el camí més fressat i indicat amb fites. Bàsicament, el camí flanqueja pel cantó sud de la muntanya i va pujant per la zona més assequible. Només ens haurem d’ajudar amb les mans en algun punt. El camí canvia de vessant, cap a llevant i afrontem l’última pujada fins al cim per aquest cantó, sempre una mica per sota de la cresta. Arribem al cim del Monestero en una mitja hora.

Baixem de nou al Coll de Monestero i a partir d’ara reprenem el camí dels Carros de Foc. El corriol va baixant progressivament i comencen a veure el rosari de llacs de la vall de Peguera. Primer passem per sobre de l’Estany Gran de Peguera i desgrimpem algun petit tram de roca. Baixem una mica i passem pel costat d’un altre estanyó molt fotogènic. Superat aquest estanyol, baixem uns quants metres fins a arribar a la cruïlla amb el camí dels Carros de Foc que ve del refugi de la Colomina (GR-11.20). Cal dir, però, que abans d’aquesta baixada, trobaríem un altre camí alternatiu que també ens menaria al Refugi Josep Maria Blanc. Tots els camins, però, ens portaran al mateix destí.

Seguim ara amb les estaques del GR i voregem pel sud l’extens Estany de la Llastra. Remuntem alguns metres fins a passar per sobre de l’Estany de la Coveta. Seguidament, seguim en direcció Est fins arribar just a sobre de l’enorme Estany Negre de Peguera, un dels més grans del Pirineu i el més profund del Parc Nacional, amb 70 metres de fondària (d’aquí el nom de Negre).

Anirem baixant entre roques i pins fins a la presa de l’Estany Negre. Cal dir que aquest descens és un dels moments més bonics de l’itinerari, amb la vista de l’Estany Tort i el Refugi Josep Maria Blanc al mig de l’estany. Una postal idíl·lica que no ens cansarem de contemplar.

Des de la presa de l’Estany Negre, seguim les marques del GR que fa un parell de “puja i baixa” fins arribar a una pista forestal que ens portarà al refugi. Allà hi fem una merescuda parada per reposar forces i gaudir de l’entorn.

La baixada des del Refugi Josep Maria Blanc fins a Espot ens portarà gairebé 3 hores de llarg descens. Ens queden 1000 metres de baixada i, per això, aquest itinerari està marcat també com a Quilòmetre Vertical de la Vall de Peguera. Els primers 45 minuts els farem a través de la pista forestal que baixa fortament amb trams empedrats. No tots els cotxes podrien pujar fins aquí!

Resseguint la pista forestal arribem a l’Estany de Lladres, represat. A partir d’aquest punt, deixarem la pista que marxa a la nostra esquerra i seguirem el corriol de descens fins a Espot. Ens queden encara quasi 700 metres de baixada. El camí va alternant trams amb fort pendent amb petits plans una mica més suaus. En un d’aquests replans, veurem el poble d’Espot, encara molt avall.

Seguirem el descens i creuem a l’altre cantó del Riu de Peguera a través d’un pont. Més endavant, el tornem a creuar a l’altre vessant i en alguns punts on el pendent s’incrementa, veurem les cascades que fa el riu a la nostra dreta. Durant tota l’estona, seguirem el GR-11.20 fins arribar a Espot.

Finalment, arribem a una pista forestal i a un senyal indicador que marca el camí cap a la Font del Sofre. Ara ja sols ens faltarà acabar la baixada per la pista fins arribar a la carretera d’Espot a l’estació d’esquí i, finalment, al poble a través del Carrer de Peguera i d’altres carrerons que ens conduiran de nou, al punt d’on hem sortit.
Intersecció

Bifurcació coll Peguera/Monestero

Collada

Coll de Monestero

Intersecció

Cruïlla amb el camí del Prat Pierró

Intersecció

Cruïlla amb el GR-11.20

Intersecció

Cruïlla amb GR-11.19 del Pla de la Font

Intersecció

Deixem la carretera. Prenem el camí a la dreta

Intersecció

Deixem la pista. Prenem el corriol a la dreta

aparcament

Espot

Llac

Estany de Monestero

Llac

Estany de Sant Maurici

fotografia

Mirador sobre l'Estany Tort i el refugi

cim

Pic de Monestero

cim

Pic de Peguera

Riu

Pletiu dels Canals

refugi

Refugi Ernest Mallafré

refugi

Refugi Josep Maria Blanc

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.