Temps  9 hores 11 minuts

Coordenades 1169

Data de pujada 6 / de març / 2017

Data de realització de març 2017

-
-
2.532 m
952 m
0
3,1
6,2
12,41 km

Vista 935 vegades, descarregada 43 vegades

a prop de North Mount Egmont, Taranaki (New Zealand)

Ruta des del North Egmont Visitor Centre fins al cim del Mount Taranaki, passant per The Camphouse i el Tahurangi Lodge (mitjançant la Translator Road), i acabant d'arribar al cim per la Summit Track a l'anada, i desfent la Summit Track fins al Tahurangi Lodge, i passant per una ruta diferent a partir d'aquí (incloent trams de les rutes Around the Mountain Circuit, Holly Hut Track i Veronica Loop Track, i també l'Ambury Monument) a la tornada.
La ruta comença al North Egmont Visitor Centre de bon matí, tenint en compte que dura entre 8 i 10 hores incloent la tornada (segons el DOC, Department of Conservation). El mateix centre disposa de cartells, fulls informatius i un responsable per obtenir informació sobre les rutes i les condicions meteorològiques. També hi ha una petita botiga i lavabos públics. Seguint el cartell gros que hi ha just davant el centre, on s'hi indiquen totes les rutes que comencen o passen per aquí, el següent punt és una plataforma que fa de mirador tant del Mount Taranaki (el volcà immens que domina l'Egmont National Park) com de l'extensió de boscos, camps i pobles que es pot observar des d'aquesta alçada. La llum de l'albada reflectint la muntanya produeix un efecte meravallós. A partir d'aquí, de seguida s'arriba a The Camphouse, un refugi de pagament que disposa de bones instal·lacions, i es comença la Translator Road, un camí molt empinat i apte per a cotxes, amb trams de sorra i altres trams de pedra, que ja és un advertiment de la pujada que vindrà. Com a recompensa, s'obtenen les primeres vistes espectaculars dels voltants de la muntanya, i fins i tot es poden veure els tres volcans del Tongariro National Park esbossats a l'horitzó. El camí segueix pujant fins arribar al Tahurangi Lodge, un altre refugi privat a mig camí del cim. Abans també es poden trobar uns lavabos públics molt bàsics. En aquest punt, un cartell avisa que tot just s'ha completat la meitat del camí, i que encara queda el tram més difícil, i que si s'ha patit per arribar fins aquí, es faci marxa enrere. També recorda que cal portar aigua suficient i roba adequada, així com haver comprovat la situació meteorològica. El camí adaptat per cotxes, doncs, s'acaba aquí, i després de grimpar per algunes roques s'arriba a unes escales de fusta que condueixen fins al pendent més uniforme de la muntanya. Un cop pujades les escales, i amb només la meitat del desnivell acumulat total, comença una tartera d'un quilòmetre, però que sembla infinita. És recomanable seguir les petjades dels caminants que han passat abans, de manera que s'aprofita l'acumulació de sorra i pedres ja compacta i es redueix la possibilitat de relliscar. Tot i això, el camí es fa dur i pesat, i no es pot gaudir del paisatge tant com es voldria. Cada certa distància (sempre la mateixa, més o menys), hi ha unes fites de color taronja que marquen el camí, i que també poden servir per anar-se aturant a descansar. Després de superar la dura tartera, les mateixes fites indiquen que cal grimpar per les roques per seguir el camí; en certa manera, aquest nou entorn s'agraeix si significa que s'abandona la tartera, ja que almenys les roques són més fermes i permeten utilitzar tot l'esforç per pujar. Tanmateix, el camí continua fent pujada, i cal ajudar-se de mans i peus per continuar fins al cim. Des de les roques també es pot observar l'altiplà Pouakai, amb els Pouakai Tarns si es fixa bé la vista. Un cop arribats a dalt, o almenys al punt que ho semblava des de la tartera i les roques, es descobreixen les primeres clapes de neu, així com una llarga llengua de neu que prové del cim; tot i ser març (final de l'estiu a Nova Zelanda), la neu de les zones més elevades de la muntanya encara no ha tingut temps de fondre's. Després de passar pel costat de la llengua de neu, s'arriba finalment al cràter del volcà, on es pot observar que també està omplert de neu. De fet, cal travessar el cràter per dirigir-se al cim del Mount Taranaki, de manera que cal anar amb compte a l'hora de trepitjar la neu, perquè rellisca. El cim del volcà té dues punxes característiques: la Sharks Tooth ("Dent de Taurons"), que es troba al costat esquerre de la ruta que s'ha fet per arribar al cim, i el pic del Mount Taranaki, que és el més alt i on s'acaba aquesta ruta. Per tant, un cop s'ha travessat el cràter cal grimpar encara uns 60 metres per roques per arribar al cim. Finalment, a dalt de tot, es pot observar gairebé tot. La Sharks Tooth es veu imponent just a davant, el cràter sembla una pisicina gegant de neu, i els tres volcans del Tongariro National Park ara es veuen clarament a l'horitzó; de fet, es distingeix perfectament la neu del volcà més gros, el Ruapehu. Voltant pel cim, s'obtenen vistes del nord, l'est, el sud i l'oest de la muntanya, dominant tots els vessants. Es fa evident, també, la gran extensió circular de bosc que rodeja el volcà, així com els prats que vénen a continuació (fins que el mar de núvols impedeix arribar més lluny). Aquesta àrea circular de bosc es pot veure clarament des de les imatges de satèl·lit, i es va establir el 1881 per tal de convertir la zona en reserva forestal (es va traçar un cercle de 9.6 quilòmetres de radi, és a dir, de 6 milles, des del cim). Al cim hi fa fred perquè hi corre l'aire, tal com avisen des del North Egmont Visitor Centre quan parlen de la previsió meteorològica, però protegir-se del vent darrere d'una roca pot ser suficient per gaudir de les vistes en bones condicions.
Després de resistir-se una bona estona a marxar, amb un paisatge que deixaria bocabadat a qualsevol, es decideix emprendre el camí de tornada desfent part del mateix camí d'anada. El descens pot ser tant o més complicat que l'ascens pel que fa a les roques i a la tartera. A les roques és més difícil ajudar-se de les mans i cal assegurar bé els peus, i a la tartera potser és preferible anar-se deixant lliscar fins que la mateixa acumulació de sorra i pedres frenin els peus; en aquest sentit, les pedres més grosses donen més sensació de seguretat que la sorra o les pedres més petites, que són més inestables. Quan s'acaba l'infern de la tartera, apareixen les escales (abans enemigues, ara definitivament amigues) que condueixen gairebé fins al Tahurangi Lodge. En aquest cas, però, abans d'arribar al refugi, es decideix tornar per una altra ruta per tal de fer el recorregut una mica més circular i evitar passar dos cops pel mateix camí. S'emprèn part del camí conegut com a Around the Mountain Circuit (AMC), un camí cirular d'uns 52 quilòmetres que fa la volta a la muntanya. Fent-ne només una part, i resseguint un camí molt estret on en prou feines hi passen les dues cames, s'arriba fins a l'encreuament de la Holly Hut Track. En aquest trajecte es poden observar uns grans blocs de roques ígnies, probablement basàltiques per la forma i color, així com també vistes de la cresta coneguda com a The Razorback, i altres vistes des del North Ridge. Després d'observar les vistes des del mirador de la Holly Hut Track, aquesta ruta s'enganxa amb la Veronica Loop Track, un circuit molt curt amb inici i final al North Egmont Visitor Centre. Passant per part d'aquesta ruta, doncs, s'arriba a l'Ambury Monument, un monument dedicat a l'Arthur Hamilton Ambury, que el juny del 1918 va perdre la vida intentant rescatar una altra persona que havia quedat atrapada a la muntanya, i finalment s'arriba al North Egmont Visitor Centre, el punt d'inici.
Es tracta d'una ruta més aviat complicada, no tan sols pel desnivell, que és força elevat, sinó també per la dificultat tècnica, ja que cal superar camins empinats, lliscar per tarteres, grimpar per roques, i trepitjar la neu. La senyalització és gairebé immillorable, i allà on no hi ha cartells indicant la direcció del cim, hi ha unes fites taronges inconfusibles que porten fins al cràter. Tanmateix, un cop al cràter no hi ha cap indicació que senyali on està el cim, ni cap camí marcat, tot i que amb un mapa o una mica de coneixement previ és fàcil endevinar-ho. En aquest cas s'ha fet la ruta a finals d'estiu, o sigui que la presència de neu ha sigut gairebé nul·la (només a dalt al cràter), i sense pluja, de manera que la tartera i les roques, si bé complicades, han sigut de més bon fer. En ser estiu, doncs, cal protegir-se bé del sol posant-se gorra i crema solar, ja que la muntanya, pelada, no ofereix cap ombra a mesura que el camí s'acosta al cim. És recomanable no fer aquesta ruta en cas de pluja, i per fer-la durant l'hivern cal seguir unes recomanacions totalment diferents (hi ha molta informació a la xarxa o als mateixos punts d'informació de l'Egmont National Park). Sigui com sigui, les vistes per sobre dels núvols un cop a dalt del cim són espectaculars, i queda palès que la terra que en un mapa sembla tan petita i assequible, és en realitat molt més gran i ampla. Per qualsevol que estigui en forma i disposat a superar les dificultats del camí, aquesta ruta és molt més que recomanable.
North Egmont Visitor Centre
Mirador
The Camphouse
Vista del Mount Taranaki des de la Translator Road
Vista del Mount Taranaki i dels voltants
Lavabos públics abans d'arribar al Tahurangi Lodge
Tahurangi Lodge
Vista del vessant nord-est del Mount Taranaki
Primera clapa de neu prop del cim
Llengua de neu que baixa del cim
Cràter del Mount Taranaki
Mount Taranaki
Vista del vessant sud-oest del Mount Taranaki
Cràter vist des de dalt
Vista de l'altiplà Pouakai (i dels Pouakai Tarns)
Fi de la tartera i inici de les roques
Inici de la tartera
Camí estret
Blocs de roques ígnies, probablement basàltiques
Vista de la cresta The Razorback
Vista des del North Ridge
Cartells informatius de les rutes
Mirador
Cartells informatius de les rutes
Ambury Monument

3 comentaris

  • Foto de Sílvia Sala Vilaseca

    Sílvia Sala Vilaseca 16/12/2018

    Llegint el teu comentari ens vénen moltes ganes de fer el cim! Ens fa una mica de por els canvis de temps sobtats d’aquí i que l’excursió és molt llarga. Ho consideres perillós? Gràcies!

  • Foto de xibiloc

    xibiloc 16/12/2018

    (COMENTARI 1/2)

    Sílvia, en primer lloc hauria de dir-vos que qui pot proporcionar-vos més informació (i la millor) sobre la ruta és el North Egmont Visitor Centre, incloent les condicions meteorològiques, que actualitzen cada dia detalladament. Per tant, el que us podré dir jo està basat només en l'experiència d'un sol dia.

    És cert que el temps pot canviar sobtadament, i estic convençut que la dificultat de la ruta pot incrementar notablement si les condicions meteorològiques són més adverses que quan jo la vaig fer (dia serè, amb només una mica de boira durant el tram de la tartera); la pluja no crec que sigui massa amiga de la tartera, i la poca visibilitat pot dificultar la localització de les fites. Tanmateix, la senyalització de la ruta és molt bona en tot moment.

    Si feu la ruta ara a principis d'estiu, també és probable que, a mesura que us acosteu al cim, trobeu més neu de la que vaig trobar jo, i suposo que si s'acumula en zones amb pendent fort la dificultat augmenta. Pel que fa al pendent, cal tenir en compte que no deixa d'enfilar-se fins al cim, i que el tram final és segurament el més complicat, amb un pendent pròxim al 50% (per cada 100 metres de desnivell, uns 200 metres de recorregut), i sumant-hi la tartera, que és força llarga i pesada, i algunes grimpades en arribar al cràter. És bàsicament per aquest motiu, per la dificultat tècnica, i no pas pel desnivell o la distància, que la ruta es fa tan llarga. La tartera potser és el que em va agradar menys, perquè requereix esforç en pujar-la, i concentració en baixar-la. De fet, quan vaig fer la ruta hi havia personal de manteniment del DOC que la baixava sense contemplacions i deixant-se emportar per les pedres que relliscaven; o sigui que amb tècnica i perdent una mica la por es pot baixar més ràpid i patint menys.

  • Foto de xibiloc

    xibiloc 16/12/2018

    (COMENTARI 2/2)

    En general, tot i que la dificultat depèn en gran mesura de les condicions físiques de cadascú, jo la consideraria una ruta difícil, però assequible si es comença aviat i es va sense pressa. En el meu cas, vaig veure alguna família amb mainada fent la ruta, per si fos el vostre cas. També hi ha altres rutes a l'Egmont National Park que no arriben al cim del Taranaki, però que són igualment espectaculars.

    A tot això, no m'atreveixo a respondre-us si és una ruta perillosa, perquè depèn de molts factors, però amb preparació i informació prèvia, crec que no hauríeu de patir més enllà de l'esforç que requereix pujar al cim. El que sí que us recomanaria és que parléssiu amb el North Egmont Visitor Centre; allà us informaran de tot el que us calgui saber.

    Si l'acabeu fent, espero que gaudiu tant com jo de la majestuositat del volcà i de les vistes des del cim; com sempre, per a un esforç d'aquest tipus no m'imagino una millor recompensa.

    Sort! ;)

Si vols, pots o aquesta ruta.