-
-
3.052 m
1.371 m
0
6,1
12
24,38 km

Vista 121 vegades, descarregada 8 vegades

a prop de Chisagüés, Aragón (España)

Si una cosa m’agrada del Pirineu es que hi ha molts llocs que a part de ser preciosos, son molt solitaris. Aquest racó del cercle de Barrosa, a part de complir tots dos, acull una d’aquelles ascensions que recordaré sempre, per l’adrenalina que cremes.
Una ascensió no molt complicada, però especialment exposada o molt exposada. On no hi ha lloc al dubte. On no hi ha lloc a l’errada. On el control d’un mateix es molt important.
Sortim el divendres cap al tard de l’hospital de Parzan amb la tenda a l’esquena per si de cas el refugi de Barrosa està ple o està brut i no es pot dormir
Sobre les 10 del vespre i després d’una hora de camí arribem a la Cabana de Barrosa. Està impecable i no hi ha ningú.
Posem el despertador a las 6 del matí amb la idea de començar aviat. A les les 6:45 ens posem en marxa i sobre les 9:45 estem al coll de Barrosa. El camí ens permet gaudir de la cara E del circ que formen la carena de cims del Pic de Troumouse al Pic de la Munia. Amb els impresionants estimballs que cauen gairebé 1.000 metres sobre la vall de Barrosa. També observem el preciós camí de la Senda de les Pardas que recorre justament a mitja alçada tota aquesta impressionant paret
Una vegada al coll caminem uns 15 minuts i ens posem a sota l’aresta E del Troumouse. Allà ens posem el casc l’arnés i la mica de material que portem.
Allà comencem a trobar les fites de pujada, que procurarem NO DEIXAR en cap moment. Al poc de començar trobem la primera dificultat. Una petita placa llisa amb un parell de passos de III o III+ i on el meu company Oriol em munta una vaga perquè m’agafi al moment mes complicat.
A partir d’allí seguirem per un terreny esquistós, força descompost. No es complicat, però PROHIBIT RELLISCAR.
Sobre la cota 2800 o 2850, on el track fa unes giragonses, trobem la següent dificultat. Un petit muret d’uns 10 metres amb una corda. La corda sembla que està en bon estat però procurem no agafar-nos per si de cas.
El tros es força dret i a diferència del que ens hem trobat fins ara, es força compacte. Amb facilitat el superem.
Poc després d’aquest tram, ens trobem en unes graderies inclinades de pissarra, on pedra que t'agafes pedra que es desprèn. Per a mi es un moment delicat, no per la dificultat, sinó per lo exposat.
Superat aquest tram que tornem a agafar l'aresta pel seu fil. Aquest tram es tot de II i per sort relativament compacte.
A la cota 3000 quan ja veiem l’horrorós trípode del cim ( que coi fa aquest ferro aquí dalt ? ) ens apareix la darrera dificultat del cim. Un petita congesta ens talla el pas. Son poc metres ( uns 10 metres ) però no portem ni grampons ni piolet. Decidim encordar-nos, dons una relliscada en aquella congesta aniríem a parar directament als llacs de Barroude.
Finalment i a les 12 del migdia, 1 hora mes tard del que havíem previst, arribem al cim. El dia es fantàstic,però amb molta calitja. L’espectacular cara nord del Mont Perdut, amb el seva agonitzant gelera es reben a dalt el cim.
Així mateix ja podem veure tota la resta de la cresta amb el Sierra Morena en primer terme.
Mengem alguna coseta i tirem cap al següent objectiu. La baixada del Troumouse la fem per la mateixa aresta fin el coll del Sierra Morena. Mentre anem baixant estudiem la pujada de l’aresta del cim.
Desprès de rumiar-ho una estona comencen l’ascens a la cresta. El dos primer passos son una mica complicats III+ encara que després es deixa fer be. La roca aquí al menys es compacta. A mitja aresta hi ha altre vegada dos passos complicats de III+. Allà el meu company Oriol em tira la corda i ho remunto no sense dificultat. Ni rastre el rapel que diuen que hi ha muntat. ( o es que no el varem saber veure ). A partir d’allà aresta s’ajup i sense mes dificultat arribem a dalt del cim.
Des de dalt del Sierra Morena ha veiem el següent objectiu. L’aresta cap a la Petita Munia, es un ample camí sense cap dificultat, tret d’una petita i curta grimpada que ens porta cim.
De la petita Múnia a la Múnia, seguim per l’aresta. Es una grimpada aérea però fàcil ( comparat amb el que em fet fins ara, es bufar i fer ampolles ). En 20 minuts arribem a la Munia, on trobem força gent que ve de los Lagos de Larri i de Petramula.
Fins aquell moment. Només havíem tingut la companyia de 3 muntanyencs que al començar l’aresta del Troumouse van tirar avall.
Ara ens queda baixar de la Múnia altre vegada cap a Barrosa. Aquest tram de l'ascensió es fa interminable y pesada, especialment a partir del Coll de Robiñera
Al descens de la Munia el fem per la seva aresta W. Una aresta molt aérea i espectacular. No es difícil II i II+ però cal anar en compte. Una errada pot ser fatal. Tot i amb això la roca es relativament compacte, el que fa que d’aquest tram d’aresta un dels mes macos de la jornada.
Quan estem a aproximadament a la cota 3000 girem cap al sud en direcció al coll del Robiñera. Per tant el famós "paso del Gato» ens l’estalviem.
A partir d'aquí i per terreny molt descompost arribem al coll del Robiñera.
A partir d’allà comença el llarg i penós descens cap a Barrosa. Tot i que en algunes ressenyes diuen que està tot fitat, he de dir que les fites devien en el passat. Ens va estranyar no veure fites, dons aquest es el camí que es fa servir per anar del Coll de Robiñera cap a la senda de las Pardas.
Nosaltres varem seguir un track que dúiem, que per cert, ens va guiar molt be. Anava perden alçada i quan arribàvem a sobre la balconada, que les anàvem salvant baixant amb molt de compte per les canals que baixaven a tocar de la pared.
Quan estem al voltant de la cota 2450 el track ens marca cap a la dreta. Li fem cas i després de remuntar uns 50 metres ens trobem les primeres fites amb un caminet marcat. Es el camí que porta a la «Senda de las Pardas».
Durant una bona estona seguim aquest caminet, fins arribar a tocar a la «Senda de las Pardas». Allà tenim dos opcions. Seguir la senda fins a tocar al coll de Barrosa o tirar avall per les gran pendents herboses.
Justament al moment que anem a començar a baixar, trobem una fletxa que marca avall. Anem be !!!. La veritat es que les fites tornen a desaparèixer. Suposem que aquella marca deu indicar el camí que puja de Barrosa cap a la "Senda de las Pardas", però entenem que l’erosió i la neu ha fet que el camí desapegui.
Quan ja estem arribant al torrent tornem a trobar fites, però ara ja ens es igual. L’objectiu es travessar el torrent i anar a agafar el camí del mati que es tornarà a la Cabana de Barrosa.
Arribem a la Cabana, agafem els sacs i la tenda i en menys d’una hora tornem a estar al cotxe. Això si, molt cansats i amb els peus rebullits de la calor.
En definitiva una ascensió extraordinària, però que cal anar ben preparat i amb molt cura.

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.