Temps en moviment  una hora 41 minuts

Temps  2 hores 52 minuts

Coordenades 1229

Data de pujada 12 / de març / 2019

Data de realització de març 2019

-
-
263 m
101 m
0
1,9
3,8
7,67 km

Vista 7 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Vallcarca, Catalunya (España)

Vallcarca Turull Guell Font de
Pont amb tauler de llosa que salva el desnivell de l'antiga riera de Vallcarca, actualment avinguda de l'Hospital Militar, que passava entre els turons del Coll i del Putxet. És la principal via d'accés, des del 1923, al barri del Coll per la plaça de Mons i l'avinguda Argentina, tant per trànsit rodat com per a vianants. Per a l'època era una obra d'enginyeria bastant avançada ja que l'estructura es va fer de formigó armat amb ferro, tècnica que permetia poder cimentar una obra de complexitat assentada a les lleres d'una riera. Els elements de suport estan recoberts de pedra i maó vist formant uns balcons semicirculars a la part superior, a manera de mirador. A l'espai entre els murs mitgers hi ha decoracions en relleu que representen l'escut de Catalunya i de Sant Jordi flanquejat per uns lleons alats; per sobre la barana decorada amb cassetons geomètrics hi ha també uns pinacles d'estil sezession. El viaducte de Vallcarca segons el projecte de Miquel Pascual havia de fer-se de ferro, però el 1917, moment en el qual les obres encara estaven en una fase inicial, es va canviar el ferro pel formigó armat, tècnica que estava començant a utilitzar-se feia poc a Catalunya. Font. Wikipedia. Parc Manuel Blancafort. Manuel Blancafort i de Rosselló (la Garriga, 12 d'agost de 1897- Barcelona, 8 de gener de 1987) fou un dels compositors catalans més importants del segle XX, amb un repertori simfònic significatiu i reconegut internacionalment. Va obtenir el premi Creu de Sant Jordi el 1982 i la medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona el 1986.
Els jardins de Maria Baldó Són un espai verd del barri barceloní de Vallcarca. Estan dedicats a Maria Baldó, fundadora, l’any 1923, de l’escola per a nenes la Farigola, situada al mateix barri. Història L'espai que ocupa els jardins estaven ocupats pels horts de l'antic convent dels Camils, situats al marge de la riera de Vallcarca i del torrent de la Farigola. Un mur històric construit l'any 1910 per l'arquitecte modernista Joan Baptista Feu i Puig tancava el recinte. Actualment està inclòs dins del catàleg del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat, i es restaurà i integrà quan es dugueren a terme les obres d'adequació dels jardins, l'any 2006. Tipologia El jardí té una superfície de 2.480 metres quadrats i consta de dues terrasses enjardinades construïdes sobre els murs de l'antic hort. En el nivell superior hi ha una zona de jocs infantils i al nivell inferior, espais d’estada. El disseny del jardí ha preservat un bon nombre dels elements arquitectònics existents i els ha combinat amb la utilització de materials moderns: paviments de formigó acolorits, sauló, murs arrebossats i tanques i baranes de ferro i fusta tractada. L’enjardinament consta de palmeres (Washingtonia robusta), acàcies (Acacia dealbata), margallons (Chamaerops humilis), pins blancs (Pinus halepensis) i lledoners (Celtis australis). Algunes palmeres han estat transplantades provinents de l'antiga plaça Lesseps. Els jardins de Maria Baldó, juntament amb els jardins de Manuel Blancafort formen part del corredor verd existent entre el parc Güell i el parc del Putget
Pi centenari catalogat
El Bosc Turull és una antiga finca privada de propietat municipal que té una aula ambiental. Forma part del node on convergeix el corredor verd que vol acabar unint els turons del Putxet, el Parc Güell i Collserola, amb el corredor que uneix els Tres Turons (del Coll, Carmell i de la Rovira). L'equipament municipal d'educació ambiental forma part de la xarxa d'espais comunitaris ja que està gestionat i dinamitzat per una associació, la Societat Catalana d'Educació Ambiental. A l’Aula Ambiental hi ha 16 parcel·les d'horts municipals, 3 parcel·les d'horts escolars i comunitaris i diversos projectes permanents de diferents entitats i col·lectius: viver de l'Associació Depana, espai d'aprenentatge de les Cases d'Oficis de Barcelona Activa, espai d'experimentació permacultural, colònia de gats... Entre totes mantenim l'espai i vetllem pel seu funcionament. Més informació: www.boscturull.cat Segueix-nos! Facebook: Aula Ambiental Bosc Turull // twitter: @boscturull
A l’Aula Ambiental Bosc Turull hi ha l’única resta de l’aqüeducte que transportava l’aigua de la font de Mas Falcó a Gràcia. Aquesta construcció data del segle XVIII i actualment se’n conserva només un arc. L’aqüeducte de Can Turull s’encarregava de canalitzar l’aigua d’una font situada als terrenys de la finca de Mas Falcó, propietat del baró de la Barre, fins a la font de la travessera de Gràcia. Aquesta zona, que ara ocupen els barris de Vallcarca i els Penitents i el Coll, ha estat sempre molt coneguda per les propietats curatives i de qualitat de les seves aigües. Algunes, fins i tot van arribar a comercialitzar-se, com la del Parc Güell, l’aigua Radial de la finca de Sansalvador o la de la font de Vall Par.
A la part inferior hi ha les restes de l'antic aqüecducte que portava aigua fins a Gràcia.
Conocida también como la Casa Vaixell, la Casa Vilaró se levantó en 1929. Representó el paso hacia la arquitectura contemporánea, basada en el uso de materiales modernos y una estética depurada. El autor, Sixte Illescas, fue uno de los fundadores del movimiento GATCPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Catalanes para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), vinculado a la arquitectura de vanguardia. Casa Vilaró es una casa patrimonio de Barcelona por ser la primera casa racionalista construida en España (1929), pero continua siendo moderna y actual
Amb data 5 d’abril de 1845, va començar a funcionar per donar aigua a la gent que vivia a Gràcia, tal com indica un rètol que hi ha sobre de la Font, i que explica que en aquells moments hi havia molta escassetat d’aigua en la vila de Gràcia. Esta decorada amb rajoles, destacant en cada costat dos caps humans en forma demoníaca traient per les seves boques aigua que va a parar a unes copes. Des de sempre, son tres dolls d’aigua que anaven a para a la pica, ara son tres aixetes que regulen el sortir de l’aigua. També, com a símbol, de la presencia de la font, es el fanal, ara elèctric, que donava l’avís a la gent d’on estava situada a la nit aquesta antiga font pública. Font. https://fontsaigua.wordpress.com La placa diu: “La escasez de agua en que se hallaba el barrio de Gracia impulsó al Ayuntamiento la construcción de esta fuente que empezó a fluir el día cinco de abril de 1845”.
El acueducto del Bosc Turull abastecía directamente la fuente pública conocida como de Mas Falcó, situada en plena Travessera de Gràcia y que destaca por la decoración que se añadió en la década de 1920 obra del ceramista Salvador Sunet, que dibujó dos cabezas de forma aparentemente diabólica de cuyas bocas brotan dos chorros de agua que se dirigen a unas copas. La fuente, encajetada entre dos edificios, es aún hoy uno de los símbolos de Gràcia. Tiene tres grifos y una farola, que se utilizaba antiguamente para señalizarla y que es una muestra de la importancia que tenía para los vecinos. La fuente de la Travessera fue inaugura el 5 de abril de 1845, cinco años antes de que Gràcia fuera declarada municipio independiente de Barcelona, situación que se prolongaría hasta la anexión de 1897 Aquest mateix dia es va inaugurar una altra font pública a la gracienca plaça de Trilla. Gràcia era encara a cinc anys de independitzar-se de Barcelona, de la que encara n’era barri, i la font va ser un dels motius pels quals l’Ajuntament de la ciutat Comtal es va negar a les seves peticions independentistes doncs era el propi consistori qui n’ havia pagat la construcció. Basant-se en la Constitució del 1845, Gràcia va passar a ser municipi amb el títol de Vila el 6 de Juliol de 1850, quan prengué possessió de l’alcaldia Josep Pons i Tarrecli. Aquesta va ser la independència municipal de la Vila de Gràcia més llarga i estable, i la darrera de les tres per les que va fins que va arribar l’annexió a la ciutat de Barcelona. La font va conviure amb els graciencs independents i ha seguit convivint amb els graciencs barcelonins un cop la Vila va ser annexionada definitivament a Barcelona al 1897. Les rajoles que decoren la font, amb dos mascarons rajant aigua a dues piques en forma de copa, rodejats amb motius florals son obra del ceramista català Salvador Sunet (Barcelona, 1891 – Barcelona, 1949). La seva rúbrica es troba a la font juntament amb l’escut de Barcelona..

1 comentari

Si vols, pots o aquesta ruta.