Coordenades 38

Data de pujada 1 / d’agost / 2019

-
-
142 m
125 m
0
0,3
0,6
1,2 km

Vista 84 vegades, descarregada 0 vegades

a prop de Reus, Catalunya (España)

"La filla esborrada" (Capital Books 2017) és una novel·la de Margarida Aritzeta ambientada en el Reus de 1945-46 durant un episodi del maquis.

Veure més external

L'any 1945, la plaça del Mercadal de Reus s'anomenava Plaza de España. La ciutat de Reus va ser un punt neuràlgic per a la coordinació dels grups de guerrillers de l'Agrupació Guerrillera de Catalunya que hi varen arribar. Se'n coneixen dos grups. L'un, el dels germans Teixidó, que va arreplegar el que quedava dels Patacons, hi va començar a actuar el 1945. És el que prenem com a referència a "La filla esborrada". El segon grup, comandat per Carles Valls i Vinaixa, integrat per quatre homes, hi va arribar el 1946 i es va instal·lar a Valls i, més tard, a la Selva. El responsable a Reus d'aquests grups va ser el dirigent del PSUC a la clandestinitat Agustí Gurrera. Més tard se'n va fer càrrec en Napoleó Figuerola (enviat per la direcció de Barcelona). La Plaça del Mercadal es va empedrar el 1859. Des de mitjan s. XIX fins a mitjan s. XX s'hi venia verdura i aviram. Va tenir diversos noms. Setmanalment s'hi reunien els tractants d'aiguardent, SOTA ELS PORXOS, i en fixaven el preu, que valia per a la llotja de Barcelona i d'allà es transmetia la cotització a les llotges de París i de Londres. D'aquí va sorgir l'expressió: "Reus, París, Londres."
Cantonada del carrer de la Presó. Som davant d’un edifici protegit. Art Déco s. XX Text de la novel·la: pp. 27-28: "La Laura fa un bot i corre cap al balcó. Nota les rajoles fredes a les plantes dels peus i un encongiment d’estómac. Potser encara ho somia, perquè és ella qui corre i alhora veu una noia escabellada i espantadissa amb el cor accelerat, arrencada del son per uns trucs a la balconada. Aparta les cortines d’un cop sec, clava el front en un dels requadres de vidre i no veu res, ni tan sols no es veu ella mateixa mirant pels vidres, de tan es- pantada com està. Allà fora només hi ha la negror de la nit fo- radada de puntets brillants, la silueta terrosa de la casa del davant, el colomar silenciós, la quietud de la nit al carrer de les Galanes." (p. 29): "—Què hi fas, aquí, que ets boig?
 Sí que ha vingut a robar-la! La va avisar que ho faria, però ella es pensava que anava de broma.
Ell s’aparta els cabells de la cara i l’aire els hi torna a abocar, furiós.
 Que guapo que és!
 —Quina manera de dormir! —només diu ell.
 La Laura l’estira cap dintre i fa una ullada ràpida amunt i avall del carrer abans de tornar a ajustar els batents. No hi ha ni un gat. Els fanals estan quasi tots apagats per culpa de les res- triccions i la filera de cases afantasmades a banda i banda sem- bla d’un altre món. El vent arrossega bocins de branca i papers de diari, els fa girar en remolins, els alça i els rebat contra les fa- çanes, cruel i despietat. És fred i sec, cou com una argelaga encesa." Ara continuarem el recorregut pel carrer de la Presó, les Carnisseries Velles, el carrer del Castell, fem el tomb fins les Peixateries Velles i cap a la Prioral de Sant Pere
Ens aturarem a la plaça del Castell. Durant la suposada presa del camp d’aviació, a finals de 1945, havien de tocar les campanes de la Prioral. Text de la novel·la (p. 53): "El cas és que en Dentell s’havia plantat feia quatre dies escassos a casa del responsable de radi dels camarades del Baix Camp per dir-li que tenia ordres «de dalt» per tirar endavant el pla definitiu contra el règim de Franco. I que, ara sí, els Aliats ja eren camí de la frontera per entrar a Espanya tan aviat com en les diverses poblacions de l’Estat es consumés l’aixecament armat. No hi ha manera de saber si té raó, ningú no en sap res, diuen que les informacions que surten als diaris, a la ràdio, estan segrestades per les forces del feixisme, que per això no es parla del que no els convé. Ja hi ha moviments de tropes a la frontera, va insistir en Dentell. Te’l creies o no te’l creies. La clandestinitat sovint és una qüestió de fe. Tot era a punt per a l’operació." (pp. 55-56) "El senyal que l’havia d’engegar era un repic de campanes a la Prioral de Sant Pere i, a la crida, els homes apostats a les rie- res caurien com les mosques sobre l’aeroport, on segons infor- macions fidedignes d’en Dentell hi havia un carregament des- comunal d’armes i municions de l’exèrcit de Franco. S’hi farien forts mentre a la ciutat esclatava la revolta, arribaven els Aliats i asseguraven la reinstauració de la República. Els més de dos-cents homes apostats als barrancs s’hi han es- perat dos dies amb les seves nits respectives. Un cop passat el temps sense que les campanes donessin l’avís d’atacar, morts de gana i de fred per culpa d’aquestes ventades tan tardanes, se’n tornaran a casa."
Des de les Peixateries, plaça porxada que antigament estava coberta, contemplem una altra visió de la Prioral
En aquesta església van batejar la Carlota. Text de la novel·la (pp. 272-273): "La Misericòrdia, la monja, la tieta conca, la beata, se’n va anar a trobar el senyor rector de la parròquia, el que un dia havia fet d’intermediari entre la Laura i el seu pare, en Mateu Rovirosa, i li va demanar consell. —És filla del pecat, oi? —li va preguntar. —Sí, pare, no crec que fossin casats. —Mmmmm. —La voldrà batejar? La podrem inscriure? Ell es fa pregar. Però finalment agafa els olis i s’acosten a la pica de l’aigua beneita. —Pobra criatura —remuga el mossèn—, es podria morir en qualsevol moment i aniria als llimbs, com un animalet. Quina poca consciència! —Sí, pare —li diu ella, dòcil i poruga—, però això és culpa dels pares i no de la filla, a més, jo responc de la seva educació en la fe, que és el que compta, oi? —I ton cunyat què hi diu? —Re, no en vol saber re. —Senyor, senyor! Quanta maldat hi ha al món, quanta injustícia! I ho pagarà aquesta pobra criatureta, àngel de nostro Se- nyor, que si no arriba a ser per tu, per nosaltres... —Me la deixaran quedar? —Pobreta Misericòrdia, i tu què en faràs? Ja en sabràs, de pujar una criatureta tan petita? Per començar, li hauràs de buscar una dida… —Ah, això rai… El capellà sospira. —Què hi farem! Acosta la criatura —li diu—. Com li vols posar? —Carlota. —Passarem sense el ciri —li explica el capellà—, que no tenim tantes mans. Que la llum del Senyor ens il·lumini. —Que ell hi faci més que nosaltres —murmura la dona. Atansa la nena a la pica de l’aigua beneita, li treu la gorreta i ell diu les paraules del sagrament, Carlota, Misericòrdia, Maria dels Dolors, jo et batejo en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, mentre li vessa l’aigua sobre el cap. Li administra els olis i s’eixuga els dits amb una tovallola de fil. Llavors se’n van en silenci fins a la sagristia, l’home obre un calaix que tancava amb clau i en treu el llibre de baptismes."
L’edifici (1901-1908) és de l’arquitecte Lluís Domènec i Montaner. Joaquim Navàs va ser company de jocs de personalitats com l’Eduard Toda i l’Antoni Gaudí. La darrera descendent que va viure en aquesta casa va ser Maria Font de Rubinat, neboda de Francesc Macià. Text de la novel·la (pp. 31-32): pluja "El va conèixer un matí de finals d’estiu que es va posar a ploure de sobte, amb aquella aigua furiosa que en un no res fa bassals i els omple de bombolles. L’electricitat es notava a la pell. Les gotes eren grosses i tèbies, rotundes. Llampegava i tronava de la banda de mar, a llevant. A la Laura, li va agafar per riure. Xopa. Corria sense mirar, amb les sabates plenes d’aigua, i va anar per aixoplugar-se sota una porxada de la plaça d’Espanya, a tocar de l’ajuntament. Ella i la tieta Miseri- còrdia, la que li fa de mare, que corria al seu darrere amb un enorme paraigua negre, esbufegant i sense poder-la atrapar. Hi va ensopegar de ple, amb ell. Del cop, la Laura va deixar anar una coixinera de cabdells de llana de color turquesa per posar-li les dues mans planes sobre el pit. El primer que en va sentir va ser l’olor, com quan obres la porta del forn i tota aquella calidesa tendra del pa acabat de fer et bufeteja la cara. Ell la va ajudar a mantenir l’equilibri i, mentre els cabdells rodolaven pel terra moll i absorbien l’aigua dels tolls, ella en va aspirar el perfum, una fragància intensa d’home i de suor fresca que seli va ficar per tots els replecs del cos i que, per un moment, li va fer rodar el cap. —Un dia d’aquests vindré a robar-te —li havia dit a l’orella." D’aquests porxos, en va sortir la primera diligència, el 1815, que enllaçava Reus i Barcelona. Se’n deia el porxo dels senyors.
L’estàtua del general Prim és de Lluís Puiggener. La plaça és de finals del s. XIX. Inclosa en l’inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Text de la novel·la (p. 62): "La tieta Rosa seu prop de la galeria vidrada que dóna a la plaça i té els ulls clucs, però amb els dits porta el ritme sobre les cuixes descarnades cobertes per una faldilla de llana freda. Un fil de sol escampa un devessall de granets de llum que oscil·len sense caure, en un moviment continu a tocar de la cortina. La noia compta els segons que passen, el temps que la tia monja, que l’acompanya a tot arreu i que la vindrà a buscar d’aquí a una hora, ja se n’haurà anat. Llavors, a poc a poc, de puntetes i procurant que no la vegin, torna els seus passos enrere, baixa les escales i arriba a la porta de roure clavetejada, amb l’escut antic dels senyors de Pinós. —M’he descuidat el quadern de música —balbuceja a la minyona, que se la mira sense saber què dir—, ara torno. I corre cap a la plaça amb el cor esvalotat i el plaer morbós d’estar fent alguna cosa que no toca."
Edifici construït entre 1772-1774. Barroc. Bé cultural d’interès local. Va pertànyer a la família ennoblida dels Bofarull. L’any 1863 és la seu de l’Ateneu El Olimpo. Després de la guerra va ser seu de la Falange. L’any 1948, seu del CN Reus Ploms. L’any 1986 el compra la Diputació. Actualment s’hi allotja el Conservatori de Música. En aquest palau la protagonista de la novel·la rebia classes de música Textos de la novel·la (p. 106): “El casal dels Pinós està tancat i barrat. Però hi ha una llumeneta en una finestra del primer pis que dóna esperança. La Laura truca i truca i el repic ressona com si l’edifici fos una tomba. Finalment la porta es mou, grinyola, la fusta es bada a poc a poc. Una ratlla de llum retalla el fragment d’una silueta. —Ai, senyoreta, ai, senyoreta, és vostè! —mormola des de darrere la porta la criada vella quan reconeix la noia—, on va en aquestes hores, que li ha passat alguna cosa?" Sessió de música a l’hivernacle (s’ha de llegir al saló del palau) (pp. 64-65): "—Per què no fem mai classe a l’hivernacle? —li diu la Laura de sobte. —Vine —li diu ell. I la fa seguir fins a la terrassa interior, un hivernacle espès de gessamins i lliris enmig de petits estanys amb brolladors. Als parterres i a les torretes hi ha més lliris de tots els colors i mides. Hi ha plantes enfiladisses que cobreixen les parets fins al sostre i avancen sobre els tentacles metàl·lics que sostenen una cúpula de vidre. L’aire fa una olor espessa i dolça, massa carregada de pol·len, els verds i els blancs, els grocs, els taronges i els vermells de sang a penes si deixen entrar els daurats d’una tardor exterior que aviat donarà pas a l’hivern. La Laura acluca els ulls i té un ensurt quan sent la respiració de l’home molt a prop, darrere seu, al clatell. Un calfred la recorre de cap a peus…" La casa per dintre (p. 109): "Encén els llums d’aranya i guia la noia per la sala de música, que fa olor de cera de mobles i de tancat, li ensenya on són les carpetes de les partitures i li diu que pot agafar la seva, si vol, perquè en aquesta casa ningú no tornarà a fer classe de música, almenys mentre la senyora tingui un bri de salut i de seny per manar. En sentir aquestes paraules, la noia fa un gemec i s’ha d’asseure. Sembla que li roda el cap, que li fuig el món de sota els peus. La vella se la mira i branda el cap, preocupada. Va a la cuina i en torna amb un got d’aigua i l’ampolleta de l’aigua del Carme."
Textos de la novel·la. Cita a distància (pp. 37-38): "A partir d’aquella nit i durant tota la setmana, la Laura ha estat pendent de les campanes de la Prioral de Sant Pere. —I com sabré quin és el senyal? —havia preguntat al seu arcàngel. —Ho sabràs. Mai no has sentit que toquin amb tanta insis- tència, amb tanta intensitat. Te n’adonaràs de seguida. Llavors, no perdis temps. Una cita a distància, és el millor quan no saps com sortir-te’n. Un salt endavant esquivant l’amor i la mort. De fet, una manera d’enganyar-los. —I si no puc escapar-me? —li va dir ella, inquieta. —No pateixis, amb l’enrenou tothom mirarà cap a una altra banda. —N’estàs segur? —I tant. Tu els dónes això i preguntes per mi, ells t’acom- panyaran i després... serà com si et robés. Però no ho diguis a ningú. —Serà un secret entre tu i jo?
—Això mateix. Un secret. Te’n recordaràs, de la casa?
—Sí, al carrer dels Recs, pujant a la dreta, l’única amb geranis vermells al balcó.
" ( p. 62): "Vol anar al carrer dels Recs i buscar la casa amb geranis vermells als balcons, preguntar si han vist en Gabriel. Ja fa massa dies que no en sap res. Veu els homes asseguts al voltant de les taules de marbre d’un bar, les cartelleres empolsinades del teatre, les mainaderes d’u- niforme, amb còfies blanques, empenyent els carrets amb dolces criatures adormides. Quasi que hi ha arribat. Segur que allà li’n sabran donar notícies. Té ganes de cantar i ballar, de cridar. Com és que no s’hi ha atrevit abans? Tota una força que desconeix i que li esclata per dins del cos amb fúria. Gabriel, Gabriel, Gabriel, va dient entre dents. Què li ha agafat ara de sobte? En entrar al carrer dels Recs se li acosta un captaire, vacil·lant, i li allarga la mà resseca i bruta, d’ungles negres, ella dubta i ell l’agafa pel braç amb una urpa de ferro. Fa pudor i té els ulls borrosos, com si fossin d’un vidre massa gruixut, li falten totes les dents. La Laura s’esgarrifa, prova de cridar i no se’n surt, es fa enrere d’una estrebada i fuig corrent del carreró."
El Carrer Ample és inclòs a l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Entre 1939 i 1979, i durant el períoden en què transcorre la novel·la, es va dir Avenida del Generalísimo. És el lloc de trobada dels guerrillers per enllaçar amb els seus caps i es correspon amb l’actual Bar TROPICAL. p. 216 de la novel·la El pou dels maquis: "L’endemà van a buscar el propietari del Bar Canarias de Reus i un altre home que li feia els encàrrecs. I busquen inútilment en “Víctor”, que ha tingut el temps just de fugir de Reus quan l’han avisat que es començaven a endur gent, i l’home que el protegia. També detenen dues persones que repartien propaganda del Partit a la Selva del Camp, els quals acusen de ser els responsables de l’organització." p. 114 de l’obra El Pou dels maquis: els fets, els documents. "Vaig demanar a l’Agustí Bruguera: —I els de Reus?, que els van conèixer? Aquell bar, el Bar Canarias, que hi va anar cap dia, vostè? Com era aquell bar? L’adreça d’aleshores era Avenida del Generalísimo, 5. —Aquell bar? Era allà, a Reus.
—Que era gros, petit?
—Gran. —Era un bar de fer vermuts o què? —No, hi jugaven a cartes, i cafè. I allà hi anava molta gent dels nostros. […] —I hi posàvem, Bar Canarias, barri tal, tal qual, perquè sapiguéssim allò del bar que era.
—Però era molt exposat, això.
—Claro, però... era molt exposat però si et pares davant, què cony saben? Si no t’ho diuen no ho saps."

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.