Descarrega

Distància

1,94 km

Desnivell positiu

12 m

Dificultat tècnica

Fàcil

Desnivell negatiu

27 m

Altitud màxima

78 m

Trailrank

42

Altitud mínima

44 m

Tipus de ruta

Només anada

Coordenades

82

Data de pujada

16 de març de 2022

Cerca per Zona de Pas

Troba rutes que comencin o passin per zones concretes que tu triïs.

Passa't a Wikiloc Premium Passa't a Premium per eliminar els anuncis
Cerca per Zona de Pas Cerca per Zona de Pas
Sigues el primer a aplaudir
Comparteix
-
-
78 m
44 m
1,94 km

Vista 81 vegades, descarregada 1 vegades

a prop de Tarragona, Catalunya (España)

Recorregut pels espais de la novel·la "Rapsòdia per a un mort", de Margarida Aritzeta. La ruta recorre la Part Alta de Tarragona.
Resum argumental: L'Onclo Gros, una de les persones de més carisma de la comunitat gitana que viu a la Part Alta de Tarragona, és víctima d'un "accident" davant del Centre Cultural del carrer de les Escrivanies Velles. A partir d'aquí, les coses es compliquen i la inspectora Mina Fuster té un dels casos més complicats de la seva vida.
Punt d'interès

Punt de trobada: ARC DEL ROSER

  • Foto de Punt de trobada: ARC DEL ROSER
Punt d'interès

Conservatori

  • Foto de Conservatori
  • Foto de Conservatori
«Fa com qui diu dos dies que aquest home que ara el precedeix per les escales era un marrec que s’encantava a la porta del conservatori de música del carrer de Cavallers quan sortia d’escola. Quan arribava a la botiga on el pare venia ràdios, ja era ben bé l’hora de tancar. D’on vens?, li preguntava el pare, amoïnat. Ell, amb aquells ullassos negres, immensos, que il·luminaven la seva careta fosca d’ocell, somreia i assenyalava amb el dit cap on hi havia el portal del conservatori. La música et darà pa!, s’exclamava el pare brandant el cap. No li agradava l’escola, al marrec, mai no hi va fer amics i era el corcó de les mestres. Quan podia s’escapava i es plantava al portal del conservatori i allà, arrupit, immòbil, escoltava. Al cap del temps, a l’onclo Gros li van explicar que de vegades hi havia algú que el convidava a passar i que, així, de mica en mica, el menut s’havia fet familiar en aquell edifici. Se’n recorda.»
Punt d'interès

Carrer d'en Compte

  • Foto de Carrer d'en Compte
«Un bon dia se li va presentar el professor de cant i viola del conservatori a la botiga del carrer de Comte. Ja ho sap, onclo, que aquest marrec té un do per a la música? L’onclo Gros va somriure, tal com fa també ara que hi pensa. La música li darà pa!, va respondre, incrèdul. Però es va avenir que el marrec entrés al conservatori i visqués la seva passió. Hi ha unes beques de l’ajuntament per als joves gitanos, li va dir el mestre. L’onclo va tornar a brandar el cap, val més que es quedi a la botiga, va rondinar, però la mare hi va insistir, es nota que és artista. Molt aviat la música li va donar el pa, i el vi i les postres que l’onclo Gros no hauria imaginat mai que donés un passatemps com aquell.»
Punt d'interès

Casa de l'Onclo Gros: carrer del Vidre

  • Foto de Casa de l'Onclo Gros: carrer del Vidre
  • Foto de Casa de l'Onclo Gros: carrer del Vidre
«L’onclo Gros parla sol. Li tremolen les mans. Són dos quarts de nou del matí d’un dimarts de finals de maig i plovisqueja. Mira el cel, emprenyat, i s’apuja el coll de l’americana. El carrer del Vidre és buit.» «Quan se’n va la tropa i es deixa anar al sofà, davant la tele engegada, se sent sol. Enyora la seva caseta del número set del carrer del Vidre. L’olor dels carrers de la part alta. Les ràdios de les veïnes i els crits de les criatures al pati, a l’hora de jugar.» «Cap a les dues de la matinada, dos homes fornits amb passamuntanyes han aparegut al carrer del Vidre. Mentre burxaven al pany de la casa que hi ha al número 7, on viu l’onclo Gros, s’ha sentit un xiulet agut, llarg i profund. I dos grups de tres homes amb la cara descoberta han aparegut del no-res, un a cada extrem del carrer. Han rodejat els intrusos, que han deixat caure les litrones que duien, una cada un, i han provat de defensar-se. Però els han estomacat de valent i els han deixat allà, repenjats a la paret, pesant figues. Algú ha recollit amb compte els bocins de vidre de les ampolles trencades i els ha fet desaparèixer. En l’aire ha quedat una forta pudor de benzina. A les cinc del matí, els ferits ja no hi eren. La pudor de benzina s’havia esvaït. Dos passamuntanyes negres tacats de sang i de mocs eren l’únic record de la batussa. Al cap d’una estona, ni això no en quedava. Cap a les vuit, un gos llepava uns drapots foscos vora el Portal del Roser. Un escombriaire ha fet marxar el gos, ha recollit els parracs sense adonar-se que eren les restes de dos passamuntanyes i els ha tirat al contenidor.»
Punt d'interès

Carrer de les Escrivanies Velles: GATO'S

  • Foto de Carrer de les Escrivanies Velles: GATO'S
  • Foto de Carrer de les Escrivanies Velles: GATO'S
  • Foto de Carrer de les Escrivanies Velles: GATO'S
«Amb quatre passes és al carrer de les Escrivanies Velles. Gato’s.
[…] La dovella que tanca l’arc de pedra no és gaire més amunt del metre i mig. Abans la gent devien ser com els enanitos!, remuga el gitano. Fins i tot ell, que no és precisament un Michael Jordan, ha d’acotar el cap. L’aigua del plugim matinal li humiteja els cabells i li regalima per la cara. Diuen els paios de Tarragona que al local li van posar aquest nom pel Gato Pérez, el cantant de rumba més gran que hi ha hagut mai, però a en Kàputx no l’enreden. No amb aquell forat de gatera que hi ha al capdavall de la porta. El van haver de tapar. Als clients no els agraden les bèsties rondant-los les cames.» Rumba: https://open.spotify.com/track/5MqZMCVWcc91Q6Aqg87wxr?si=3d47b5eedb864aa5
Punt d'interès

Pla de la Catedral. Casa de l'Ardiaca

  • Foto de Pla de la Catedral. Casa de l'Ardiaca
  • Foto de Pla de la Catedral. Casa de l'Ardiaca
  • Foto de Pla de la Catedral. Casa de l'Ardiaca
  • Foto de Pla de la Catedral. Casa de l'Ardiaca
« Ca l’Ardiaca és un palauet ruïnós al pla de la Catedral. Hi havien de fer un hotel.
–A subhasta! –fa ella, exagerant la sorpresa–. I el museu romaní?
 El museu. És cosa del consell d’ancians i ell hi ha ficat la banya. Un museu que expliqui que els romanís fa sis-cents anys que viuen a la Part Alta de Tarragona. Ha d’anar al soterrani on els arqueòlegs de l’Ajuntament han trobat unes ruïnes romanes. Quin merder d’ençà que van començar les reunions! És el que va explicar a la ràdio: les negociacions amb els promotors. L’estira i arronsa, papers i més papers. Informes. Qui li manava posar- s’hi! Projectes, exposició pública, pressupostos, memòries... Si ho arriba a saber abans de començar... Perquè, a veure, de bo de bo, per què cony volem els gitanos un museu? Per re, no? Doncs ja som al cap del carrer. Estava a punt de llançar la tovallola i dir: ja n’hi ha prou, total per un cony de museu!, quan el constructor de Barcelona, aquell fanfarró clenxinat que es pensa que ho pot fer tot perquè està folrat, li va tocar el que no sona. Som bona gent, els gitanos, més que molts. Travessaríem el país de genolls per ajudar algú de la família quan ho necessita. Però que no ens provoquin, sobretot que no ens provoquin, perquè llavors som capaços de clavar la banya tan endins que no hi ha manera d’arrencar-la. I això és el que va fer aquell gallet: tocar el que no sona. De manera que quan va cridar tot pinxo: ¿I per què el voleu, el museu, si es pot saber, eh?, si cap de vosaltres no sap llegir ni escriure?, ja hi vam ser. Doncs perquè sí!, va respondre l’onclo Gros com si l’hagués fet saltar una molla, perquè hi tenim dret! Perquè naltres ja hi érem abans que... Sense saber-ho, aquell insensat acabava de dictar la sentència i la lluita seria a mort. No s’ha de provocar mai a un gitano.»
Punt d'interès

Portal de Sant Antoni. EMBOSCADA

  • Foto de Portal de Sant Antoni. EMBOSCADA
  • Foto de Portal de Sant Antoni. EMBOSCADA
«Finalment l’home que dimarts passat conduïa l'excavadora té una missió. Se’n moria de ganes, pensava que se’l volien treure de sobre a base de tenir-lo allà tancat. No és persona d’estar-se quieta en un magatzem fosc amb quatre entrepans embolicats amb paper de plata, i encara menys si els altres es mouen amunt i avall lliures com les gavines. Espavil!, li diuen. Cap a les dues de la matinada, ell i en Gus baixen d’un cotxe que s’ha aturat a la part de dintre del Portal de Sant Antoni. Fa una nit quieta, tèbia, fins diries que en la llunyania es pot sentir la remor de la mar. On anem?, pregunta a mitja veu. Sssssssht, li fa el company. Passa un tren. Peta una porta, somica un nadó i torna el silenci. Els dos homes enfilen el carrer Puig d’en Sitges. Aquí, li diu en Gus amb un murmuri, al parquímetre! I el kosovar, sense saber què li diu en Gus, es mira la pilona on es paguen els tiquets de la zona blava. No hi veu res d’estrany. Llavors nota la punxada al ventre. S’hi posa les dues mans per contenir el dolor, mentre aguanta un gemec que voldria ser un udol, si no estés tot tan quiet i la nit no fos tan tèbia. Esbatana els ulls quan es nota l’esvoranc i les mans enganxoses, molles, i es mira en Gus com per preguntar-li el què i el com i el qui.»
Punt d'interès

Plaça del Fòrum

  • Foto de Plaça del Fòrum
  • Foto de Plaça del Fòrum
  • Foto de Plaça del Fòrum
  • Foto de Plaça del Fòrum
« Fa estona que en Kàputx seu, amb el portàtil damunt la taula, en una de les terrasses de la plaça del Fòrum. Sempre li ha agradat aquest lloc que conserva, enmig de l’espai enllosat, les restes d’un enorme mur de pedra amb tres obertures rectangulars, dues arran de terra, com dos portals, i una altra d’elevada, com un finestral. Són les restes dels antics pòrtics del Fòrum de la ciutat. Aquí es trobava la gent, s’hi feien mercats, era un dels punts neuràlgics de la Tarragona romana. A través d’aquestes obertures de mida ciclòpia el periodista contempla portes i finestres de l’edifici del fons, que semblen, per contrast, d’una casa de nines. Hem anat a menys, pensa. En proporcions, en mesures, en ambició. En grandesa. Com cada vespre, hi ha criatures que juguen a passar d’una banda a l’altra d’aquests pòrtics, com si fossin capaces d’entrar en un altre món i tornar-ne a sortir de seguida. Però el passat és mort i l’altre món no existeix. El mur, escarbotat, dolorosament mutilat, a penes uns metres de carreus de pedra castigada pels segles, fora de lloc i fora d’època, ja només és el testimoni mut d’una antiga grandesa enderrocada, una peça del mapa virtual d’un parc temàtic, un lloc per fer-se fotos o penjar vídeos a Instagram.» «Encara és molt aviat quan s’encamina cap a la plaça del Fòrum amb la idea de fer-se un bon esmorzar i un parell de litres de cafè. Els bars són oberts, però a les terrasses encara hi ha les cadires plegades. Els venedors ambulants estan acabant de muntar els para-sols de les parades de fruita i verdura. Avui és dimecres. Enceten les síndries, vermelles i sucoses, a punt de menjar. Escampen les cireres a les caixes, les nespres, els préssecs d’aigua, els albercocs i les maduixes. Apilen els enciams per mides, formes i colors de les fulles, les cebes, les mongetes, les patates, els alls tendres, els primers carbassons de la temporada, les pastanagues. La intensitat de la llum mediterrània i els colors de les mercaderies, els paradistes i el moviment de les primeres compradores, el tenen fascinat. Mentre en Kàputx contempla embadalit aquell retall meravellós de la ciutat, que podria ser un oli de Sorolla o una aquarel·la d’en Tapiró, s’adona que de la banda del fons, pel carrer d’en Talavera, s’acosten els dos pinxos d’ahir.»
Punt d'interès

Arcs de la Mercè. Carrer Major

  • Foto de Arcs de la Mercè. Carrer Major
  • Foto de Arcs de la Mercè. Carrer Major
  • Foto de Arcs de la Mercè. Carrer Major
  • Foto de Arcs de la Mercè. Carrer Major
« Tocava amb una lleugeresa, amb una frescor i una intensitat que semblaven màgiques. Feia que el violí parlés, rigués i plorés, supliqués i dominés, com si fos humà. Va fundar un quartet de corda. Quan tornava de les gires per tot Europa, i aviat per tot el món, agafava la guitarra del primer que la portava, s’envoltava de marrecs del barri i els ensenyava a posar els dits i a compondre rumbes. La música us obrirà les portes de la vida, deia. Era el seu ídol. Tots volien tocar, els més atrevits somiaven amb el violí i imaginaven que un dia serien famosos com ell. Buscaven uns acords i hi posaven lletra. De vegades sense instrument, picant de mans i amb la veu nua. I en les nits caloroses d’estiu, quan el noi no tenia bolos o ja estava tip de fer-ne, cantaven les rumbes que havien inventat sota els porxos del Pla de la Seu, o en un racó de la plaça del Fòrum, o sota els arcs de la Mercè, a tocar de les escales de la catedral. Els turistes n’estaven encantats i sempre els tiraven alguna moneda. Un dia va passar un paio i li va dir: té, aquí esgargamellant-te amb aquests xavals sembles lo puto rumbero! I així li va quedar, des d’aquell dia tothom li va dir lo Rumbero. I té, sembla que fa dos dies i ja és tot un home. Si sa mare en pau descansi el pogués veure!» «Al vespre, a l’hora que tanquen les botigues i la gent s’escampa per les places i s’asseu a les terrasses a fer-la petar una estona, en Mateu Alemany, Kàputx, ronseja pel carrer Major a veure si troba algun conegut que l’il·lumini. Passa per davant de la botiga de flors, però la Nessa no hi és.» «De lluny, la Mina Fuster ha vist en Phil que sortia del carrer de Cavallers i enfilava el carrer Major, en direcció a la catedral. Són les tres tocades i sembla que va serè. Pensa que no està tot perdut. Ahir van anar al metge i esperen resultats. De sobte dos pinxos se li posen a banda i banda. Un d’ells li diu alguna cosa i en Phil s’hi gira. El pinxo l’empeny i en Phil, sense comptar que aquell paio en fa dos d’ell, s’hi encara. La gent, en lloc de separar-los, se n’aparta. Ningú no se’n va i els que arriben s’aturen a mirar a una certa distància. Es fan dos rotlles, un a cada banda. Una noia ho filma amb el mòbil, un home que seguia els pinxos se li acosta, li ensenya alguna cosa, potser una placa. La noia ha deixat de filmar i es fa enrere, però no marxa, la Mina corre carrer avall, cinquanta metres, quaranta. Veu com el pinxo que s’havia encarat amb en Phil arrenca el llaç groc de la caçadora del seu amic, li escup i li dona un cop de puny a les barres. En Phil va a parar contra la paret i ara l’home que ensenyava la placa també s’hi gira amb un cop de puny a l’estómac abans que s’escorri fins a terra. Són tres. En realitat, quatre. Miren cap a la gent, a veure si s’afegeix algú al ball dels mastegots, però la gent no s’hi anima, ningú no s’hi atreveix, però miren, allà, apartats, immòbils, com abduïts. La Mina treu el mòbil i els fa una fotografia. Dues. Tres. Un dels homes se li encara, mala puta!, i quan ella s’identifica i intenta detenir-lo, desapareix entre la multitud. De sobte ja no hi són i ningú no sabria dir per on se n’han anat.»
Punt d'interès

Plaça del Rei

  • Foto de Plaça del Rei
  • Foto de Plaça del Rei
  • Foto de Plaça del Rei
«Baixa pel costat de la parròquia de la Santíssima Trinitat i travessa la plaça del Rei, en direcció a les Peixateries Velles. Ja no plou. Han estat quatre gotes de re, ni el terra no és moll.»
Punt d'interès

Carrers de l'Enrajolat i del Trinquet Vell: l'excavadora.

  • Foto de Carrers de l'Enrajolat i del Trinquet Vell: l'excavadora.
  • Foto de Carrers de l'Enrajolat i del Trinquet Vell: l'excavadora.
«L’home, passamuntanyes i guants, atura la màquina i salta d’un bot. L’onclo Gros està estirat de bocaterrosa amb mig balcó al damunt. Cagundena! L’home és fort i musculat. Mira enlaire. La resta del balcó no caurà. Ni la façana. Remou el bloc i dona la volta al cos. Només li havia de donar un ensurt. Tirar la casa a terra. Sembla que s’ha quedat sec, desmanegat com un ninot. Ni sang ni re, però el pes l’ha esclafat. No respira. –Què ha passat? –crida una dona des de lluny, allà al darrere. És en un balcó del carrer de l’Enrajolat. A cinquanta metres. Potser cent. Un tercer pis. Fa com qui no la sent. –Què és aquest soroll? –insisteix la dona fent visera amb la mà. No es pot entretenir. Carrega el cos a la cullera de l’excavadora, la fixa, fa marxa enrere i tira carrer avall a tota pastilla. Quan la dona arriba al portal de casa seva, l’excavadora és a l’alçada del Circ romà. Pel camí ha tombat un ciclista i una dona. Dues. Sembla que són vius perquè es belluguen, però no s’aixequen. Quan la baluerna arriba al final del carrer, decanta cap a l’esquerra. A la dona li ha semblat que, de la pala aixecada, en penjaven unes cames. Però no n’està segura.» «El veïnat s’ho mira des dels balcons i de cap a cap de les cintes que acordonen el perímetre, tant per la banda del carrer de l’Enrajolat com a baix, al Cós del Bou. I també al carrer del Trinquet Vell, on hi ha una colla de gitanos que surten del Culto, hi ha una triple filera de badocs. La gent ha perdut la por i potser espera que en algun moment encara passi una cosa o altra. No ho sé, que trobin alguna bomba i esclati, li ha dit una dona. Segur que n’han deixat alguna en algun lloc, sempre les deixen en unes motxilles o en bosses d’esport, fa estona que les busquen, però em fa que encara no les han trobat.»
Punt d'interès

Carrer de les Peixateries Velles. Centre Cultural

  • Foto de Carrer de les Peixateries Velles. Centre Cultural
  • Foto de Carrer de les Peixateries Velles. Centre Cultural
  • Foto de Carrer de les Peixateries Velles. Centre Cultural
«Prop de la baixada de la Peixateria, a distància, veu que hi ha una tanca que barra el pas als cotxes i una filera de cons vermells que impedeix l’accés a les places d’aparcament. Hi ha una mena d’excavadora aturada davant de l’edifici del que va ser primer un ateneu i després un cau d’okupes, just al costat del local de l’Associació Gitana, on els matins dona un cop de mà a un nebot. Una casa ruïnosa, un niu de rates que algun dia havien de tirar a terra. Ja era hora!, pensa. Al seu cap encara ressona la rumba.» «Enfila la vorera. Passa per davant de la porta on s’anuncia la Germandat del Sant Ecce Homo. Guaita a través dels vidres de la galeria d’art. Encara està tancat. El pintor hi ha exposat una sèrie de quadres de la catedral, pintats des de la banda de ca l’Ardiaca. L’onclo Gros sospira. Mira que dir-me que hi fotran un bordell! Això són ganes de tocar els dallonses! Què sap aquell pingüí perfumat de quan la part alta era plena de bars de fanalet vermell, de quan les noies, amb les mitges de reixeta i els corpinyos ben escotats, bevien un ditet de menta mentre... Posa els peus a la vorera i a penes s’adona que la màquina excavadora ha començat a moure el seu braç prop del balcó de la primera planta. Espanta les cabòries. Està content.»
Punt d'interès

casa de la Mina Fuster

Punt d'interès

Can Boada

  • Foto de Can Boada
«Va tancar de sobte. El millor local d’entrepans de Tarragona i del món mundial va aparèixer un bon dia amb un cartellet a la porta: “No em trobo bé.” I des d’aleshores mitja ciutat enyora l’Eduard Boada, els seus entrepans sensacionals, el seu bon humor, el seu local minúscul atapeït, el ritual de fer cua sense queixar-se, la meravella de queixalar un pa cruixent i omplir-se el nas i la boca de totes les olors i dels sabors més familiars i més inesperats... Potser tornarà a obrir. O potser quan es recuperi pensarà que ja té edat de merèixer un descans i tancarà del tot per jubilació. Però per ara, el buit es nota. I el cartellet continua a la porta.»
Punt d'interès

Balcó del Mediterrani: mirant en direcció al Bosc de la Marquesa

«Un matí de finals de maig, a primera hora, al Bosc de la Marquesa. Fer l’amor a pèl enmig de la pineda, amb la remor de la mar que bat les roques i s’arrossega delerós per la platja, arena endins, com si les sirenes li haguessin brodat una rastellera de serrells d’escuma. Els ocells entre les branques, la flonjor molla de la pinassa per màrfega, el verd i el blau, intensos, per trespol. Feia molt de temps que la inspectora Mina Fuster, cap de l’àrea d’Investigació Criminal de la Comissaria General del Camp de Tarragona, feia l’article d’aquest bosc al seu nòvio, en Robert, un adonis musculat dels serveis secrets espanyols que havia conegut per casualitat en un bareto de Vinaròs, i que potser ni tan sols no es deia Robert.»

Comentaris

    Si vols, pots o aquesta ruta.