Passejada per Sarrià

Punt de trobada i inici de la passejada

En aquest carrer d’ús preferent per als vianants hi ha un seguit de casetes que van ser construïdes durant el segle XIX. Les van destinar als treballadors de la masia de Can Canet, actualment desapareguda. L’Ajuntament de Barcelona se’n va fer càrrec quan hi havia el perill que fossin enderrocades i actualment estan ocupades per diferents tallers artesanals i per entitats veïnals. En una cantonada del carrer hi ha el casal de la família Sangrà, amb una porta de ferro forjat i un escut d’armes de pedra.

Casal de la família Sangrà, amb una porta de ferro forjat i un escut d’armes de pedra.

Dedicada a Sant Vicenç de Sarrià data del segle XVIII

El 1778 la família Segarra va comprar el Mas Serra. Hi van residir fins que l’epidèmia de còlera del 1865 els va fer abandonar la propietat i la van vendre. El nou propietari la va revendre el 1877 a les monges clarisses provinents del monestir del carrer d’Elisabets, van construir l’edifici i s’hi van establir el 1878. Ni durant la Setmana tràgica (1909) ni durant la Guerra civil (1936-1939) l’edifici no va sofrir cap desperfecte tot i que les monges en van marxar el 1936 fins acabada la guerra. El 1946 la congregació va compartir durant uns anys els espais amb una escola que des del 1995 és l’escola dels Legionarios de Cristo.

Aquesta plaça és a on comença el carrer Major. Deu el seu nom a Delfí Artós, que va ser qui la va urbanitzar. La font que hi ha té un aspecte robust, feta de pedra i ferro colat. Les piques que hi ha al costat dels brolladors servien per a deixar-hi galledes i càntirs. La columna de ferro colat té a la part més baixa les inicials dels donants: J. M. i A. V., corresponents a Joan Muntadas i Francesca Vilardell. La seva donació va tenir com a finalitat l’agraïment de la família per l’acord a què havien arribat durant un litigi amb l’Ajuntament.

Eduardo Conde, fundador dels magatzems El Siglo, va comprar el 1909 els terrenys d’una finca i hi va construir la Vil·la Cecília, nom de la seva dona. El 1969 l’Ajuntament va expropiar l’edifici de la vil·la i els jardins que l’envoltaven, juntament amb l’altra zona enjardinada de la Vil·la Amèlia. Actualment, tant l’edifici com el conjunt de jardins són de propietat pública i l’edifici és la seu del Centre Cívic Casal de Sarrià. Els jardins tenen una gran diversitat vegetal, tant plataners, til·lers o cedres com una espècie de palmera (butia capitata) molt poc freqüent a la ciutat. Els espais oberts tenen una estructura laberíntica. En l’entrada del carrer de Sta. Amèlia hi ha una escultura que representa Ofèlia ofegada de F. López. També és de destacar que els dissenys dels bancs i dels alts fanals van rebre un premi FAD l’any 1986.

Ofèlia ofegada és una escultura en bronze de l'artista madrileny Francisco López Hernández, situada als jardins de Vil·la Cecília de Barcelona. L'escultura va ser encarregada pels arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña a Francisco López Hernández per posar-la dins d'uns dels canals que envolten els jardins de Vil·la Cecília al districte de Sarrià-Sant Gervasi de la ciutat comtal. L'escultura és una representació realista a mida natural d'una dona jaient sobre una base rectangular i envoltada pel flux incessant d'aigua. Aquesta obra fa referència al tràgic final del personatge homònim de l'obra teatral Hamlet de William Shakespeare.[1]

Els Caputxins de Sarrià són una comunitat de l’Orde dels Germans Menors Caputxins que es va instal·lar a Barcelona el 1578 per una petició del Consell de Cent, en contra de la voluntat del rei Felip II. Va ser el primer convent de l’orde caputxí de la península Ibèrica. En el setge de 1714 durant la Guerra de Successió el convent fou ocupat militarment, però bona part dels caputxins s’hi varen poder quedar pel servei religiós i així el lloc va ser respectat. Finalment el convent va desaparèixer el 1835 amb la confiscació dels béns de l’Església durant la desamortització de Mendizábal. Els terrenys varen anar a parar a mans de l’italià Enrico Sisley d’una manera dubtosa. Al cap d’uns anys i després de molts intents frustrats per recuperar l’antic convent, la família Ponsich de Sarrià va fer donació dels terrenys actuals i així es va poder construir un nou convent l’any 1887. I a partir del 1900 es va convertir en la seu de la cúria provincial, casa d’estudis i centre intel·lectual freqüentat per nombrosos intel·lectuals il·lustres. Un dels fets importants que va tenir lloc al convent dels Pares Caputxins de Sarrià és el que és coneix com a Caputxinada. Es va esdevenir entre el 9 i 11 de març de 1966, en ple règim franquista, amb motiu de l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona. En aquesta assemblea s’havia d’aprovar la declaració de principis i els estatuts dels sindicats i hi varen assistir més 450 representants d’estudiants, professors i intel·lectuals. La Brigada Político-Social estava informada de l’assemblea. Hi va haver un fort desplegament de les forces de l’ordre públic que finalment no va poder impedir la celebració de l’acte per què aquest es va fer amb una hora de retard. Les forces de seguretat i la policia armada va envoltar l’edifici amb grans mesures de seguretat. Un cop donada l’ordre de sortida cap dels nombrosos reunits la va obeir. Hi va haver un recolzament molt gran per part dels frares que vivien en el convent i al cap de dos dies de setge la policia va forçar la porta i van fer nombroses detencions dels assistents que varen haver de pagar multes elevades.

Actualment i des de 1950 aquesta important via porta el nom de carrer Major, però antigament havia tingut altres noms, com per exemple: Caputxins, Catalunya, Major, Prim, Serrà, Sarrià ... Aquesta via tan interessant i comercial va des de la Plaça Artós fins la Ronda de dalt. Malgrat que els veïns s’hi varen oposar, al 1921 aquesta via es va incorporar a Barcelona. L’origen de la municipalitat de Sarrià se situa en els segles XIII-XIV. Un nucli es va situar al voltant de l’església i l’altre en les masies de fora de la vila, aquest nucli vivia de treballar la terra i formava una comunitat rural. Amb el temps es va anar transformant en una societat urbana de menestrals i artesans. També varen proliferar les torres i xalets d’estiueig (s. XVI-XVII). Actualment els comerciants del carrer Major s’agrupen en l’Eix Comercial de Sarrià que manté una important activitat cultural i de promoció del barri.

Passejar pel nucli antic de Sarrià té un encant especial però fer-ho guiats pels grans escriptors que hi varen viure i que el varen freqüentar és un privilegi. Comencem per J.V. Foix personatge mític del vell Sarrià. Al número 57 del carrer Major hi trobem la pastisseria Foix d’estil modernista, inaugurada pel seu pare el 1886. És un dels locals més emblemàtics del barri. El poeta va viure sempre a Sarrià. El carrer Major era com casa seva. Més endavant Foix es va traslladar al carrer Setentí, 9 on va morir l’any 1987. Per aquests carrers, però, també hi varen passejar altres figures literàries, per exemple, Garcia Márquez que es va instal·lar a la seva casa de Sarrià entre 1967 i 1975 i va escriure El otoño del patriarca. O els germans Goytisolo i també Joan Vinyoli i Vargas Llosa que compartien cafès i tertúlies en els bars del barri residencial de les Tres Torres. Actualment encara trobem el Bar Pau a prop de la plaça de Sant Vicenç. Va ser també refugi d’escriptors i un altre punt de trobada.

La Plaça del Consell de la Vila està situada en el nucli antic de Sarrià. En el segle XIX, l’antiga casa consistorial es trobava en el bell mig de la plaça. En el 1896 es va enderrocar aquest edifici i es va substituir per l’actual Consell de la Vila. En el 1921 Sarrià es va annexionar a Barcelona i aquest edifici va exercir les funcions d’Ajuntament. Actualment és la seu del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. El 1267, Jaume I va atorgar al territori de Sarrià el dret a tenir alcalde però no va ser fins a finals del s. XIV que es va constituí un govern municipal. En aquells moments la persona responsable dels nomenaments dels alcaldes era l’Abadessa del monestir de Pedralbes i els lliurava la vara d’alcalde que es conserva en l’interior de l’edifici. La plaça té vistes al campanar de l’església. El restaurant El Vell Sarrià ocupava la casa amb esgrafiats a la façana.

Temple neoclàssic construït el 1781 sobre l’emplaçament de temples anteriors. El primer temple de què tenim constància és de l’any 987 situat a Sarrià. La primera cita que tenim de Sarrià és del 937. Té un campanar acabat (costat meridional) i un inacabat (costat septentrional). En la part central de la façana principal hi ha una petxina de peregrí que recorda que el temple està enclavat en el Camí de Mar de Santiago de Compostel·la. L’interior consta de tres naus, una central i dues laterals en què hi ha diferents capelles. El 1936 el temple va ser incendiat i es va destruir l’arxiu i el retaule del segle XVIII però es conserva el del Roser, del segle XVII. Les obres de l’estació de Sarrià dels FGC i de reforç dels fonaments del temple van posar al descobert fragments de ceràmica medieval. El 1972, a mig metre del nivell del carrer es van trobar ossos, segurament pertanyents al cementiri parroquial. La placeta del Roser, lloc molt tranquil, està presidida per la imatge de la Mare de Déu del Roser i en el centre hi ha la font que antigament subministrava l’aigua al poble quan aquest era independent.

Paulina Pla era la mestressa de l’edifici situat al número 174 del Carrer Major de Sarrià. En la planta baixa hi brollava una font d'aigua que provenia d’una deu trobada per Francesc Renart el 1776 i que estava situada al peu de Collserola. Maria Bruquetas era l’encarregada de vendre a la clientela de veïnes l’aigua que brollava a un preu de sis pessetes el litre. La clientela la formava una trentena de persones. Com que l’aigua que sobrava anava a parar a la riera de les Monges, la Maria acceptava que la gent digués que aquelles aigües tenien poders curatius. El 1964, la mestressa va posar a la venda aquesta aigua sota la marca Renart degut que va ser un any de molta sequera. La va sotmetre a control sanitari. Va ser l’última aigua venuda a Barcelona. En el número 232 del carrer Major hi va viure, els últims anys de la seva vida Carmen Tórtora València, ballarina i coreògrafa de fama mundial nascuda a Sevilla, de pares catalans que varen emigrar a Anglaterra quan ella tenia 3 anys. Personatge molt destacat i poc conegut, malgrat la seva bellesa, que va ser durant anys imatge de la marca de sabons La Maja, de Myrurgia.

Aquest carrer és una llarga via de l’antic poble de Sarrià que es va projectar inicialment en els terrenys de la Masia Anglí als voltants del s. XVIII. Al 1931 es va acordar anomenar el carrer d’Anglí en record d’aquesta masia. Durant la Guerra Civil van funcionar a Barcelona les anomenades txeques, centres de detenció, amb la primera policia secreta organitzada a la Unió Soviètica. Després de l’alçament militar de 1936 les forces defensores de la República van crear diverses txeques davant la fallida de la Guàrdia Civil i Guàrdies d’Assalt, a causa de la rebel·lió militar. En els primers mesos de la guerra, la ciutat de Barcelona estava en les mans de la CNT i la FAI i les txeques varen ser organitzades per cadascun dels partits i sindicats defensors de la República, teòricament sota el control del Comitè de milícies Antifeixistes. En aquests centres varen ser detinguts, tancats i en molts casos torturats, rebels, quintacolumnistes i alçats contra la legalitat republicana. A partir de 1937 van passar a dependre bàsicament del Servei d'intel·ligència Militar sota una forta influència soviètica. A Barcelona van arribar a funcionar unes 40 txeques i una d’elles va estar situada en el número 49 del carrer d’Anglí, en la confluència amb el passeig de la Bonanova. El destí de la txeca d’Anglí va ser curiós, perquè després de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona va ser transformada en un centre d’internament per a nens orfes i el 1946 va ser la primera destinació a Espanya d’uns dos-cents nens polonesos segrestats pels nazis i rescatats al final de la guerra.

El 3 de gener de 1874 el capità general Manuel Pavía va dirigir el cop d’estat contra la Primera República i la va enderrocar. Van haver-hi diferents insurreccions, una de les quals es va produir a Sarrià, poble independent en aquell moment. El guerriller Joan Martí Torras va ocupar la vila amb un batalló de milicians, contra els quals van enviar vuit companyies. El dia 11 de gener de 1874 es va produir l’enfrontament armat entre el batalló de milicians republicans i l’exèrcit enviat a Sarrià per reprimir-los. Els republicans van sofrir baixes abans de poder fugir de Sarrià. Els cossos van ser enterrats en aquest cementiri. Cada 11 de gener els vells republicans hi anaven per recordar els caiguts. Hi ha enterrats els cossos de Carles Riba (+1959) i Clementina Arderiu (+1976). El relleu de l’estela mostra una figura humana destriant el gra de la palla i està presidida per la frase en grec "L'amor no cau mai", de Sant Pau.

La tomba del matrimoni Arderiu-Riba està situada entrant a la dreta i en l'eixample dret. El relleu de l'estela fou fet per l'escultor Rebull i mostra una figura humana destriant el gra de la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta. Tal com deixà dit el poeta en unes últimes voluntats que s'obriren a la seva mort, l'estela havia d'estar presidida per una frase de sant Pau en grec: «L'amor no cau mai».