Temps en moviment  una hora 21 minuts

Temps  una hora 44 minuts

Coordenades 1137

Data de pujada 5 / de desembre / 2018

Data de realització de desembre 2018

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
298 m
185 m
0
1,7
3,4
6,75 km

Vista 272 vegades, descarregada 13 vegades

a prop de Las Tres Torres, Catalunya (España)

Hi havia passat moltes vegades, coneixia molts dels edificis que he inclòs a la ruta però em passava una cosa curiosa: mai havia pensat en ells con un conjunt arquitectònic unitari, del que en calia gaudir resseguint-los un darrera l’altre. Si us agrada l’arquitectura de principis del segle XX, aquesta zona es un continuo d’edificis que no pots deixar d’admirar. Jo he seleccionat els que m’han semblat millors però a l’Avinguda Tibidabo, per exemple, s’han de veure tots, no n’hi ha cap que no sigui bonic.

La ruta es senzilla, no té cap gran desnivell ni una gran llargada. Es fa tota sobre asfalt, tret dels trams, curts, que passen pel mig dels dos Parcs que travessem. Es pot començar per on es vulgui ja que en tot el seu recorregut hi ha transport públic disponible
Edifici d'interès

Casa Muley Afid

El que segueix ha estat copiat de ca. m. wikipedia. org La Casa Muley Afid és un edifici modernista construït per Josep Puig i Cadafalch el 1914. Està situat al passeig de la Bonanova, 55, de Barcelona,[1] en un extrem del barri de les Tres Torres del districte de Sarrià - Sant Gervasi. Es tracta d'un edifici aïllat i envoltat de jardí, de planta baixa i planta pis, organitzat segons una complexa volumetria, amb terrasses i miradors prominents i amb una torreta amb coronament agut que domina el conjunt. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. La casa va ser un encàrrec de Muley Afid, fill de Hassan I i califa de Marràqueix que el 1908 i, en lluita fratricida pel llegat del seu pare, va arribar a soldà del Marroc. Exiliat a la ciutat després dels canvis produïts al protectorat de Marroc per l'ocupació francesa, Muley Afid va residir molt temps al conegut Hotel Oriente, epicentre de la Barcelona de l'època. El soldà va decidir deixar l'hotel i construir-se una magnífica torre, encàrrec que va fer a Puig i Cadafalch. Muley Afid es va voler congratular amb la ciutat i, dins de les seves excèntriques accions, va regalar una elefant al zoo de Barcelona anomenada Julia.
Arquitectura religiosa

Esglèsia dels Sants Gervasi i Protasi i de la Mare de Déu de la Bonanova

Tot el que vé a continuació ha estat copiat de ca.m. wikipedia.org L'església dels Sants Gervasi i Protasi i de la Mare de Déu de la Bonanova és un temple catòlic situat a la plaça de la Bonanova, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. Va ser construïda entre 1942 i 1962, obra de Josep Danés i Torras en estil neorenaixentista, acabada a la mort d'aquest per Joaquim Porqueras Bañeres. Pertany a l'arxiprestat de Sant Gervasi de l'Arxidiòcesi de Barcelona. L'església de la Bonanova està inspirada en les basíliques paleocristianes, amb una clara influència de la basílica de Santa Maria Major de Roma. La façana presenta un pòrtic sobre escalinata amb vuit columnes corínties, sobre el qual se situa un entaulament amb la inscripció Ave Gratia Plena Dominus Tecum; sobre aquest es troba un cos superior amb cinc finestrals d'arc de mig punt, dos d'ells amb les imatges dels sants Gervasi i Protasi, rematat per un frontó i una creu. Als costats del cos central es troben el campanar, a l'esquerra, amb un rellotge en cadascun dels seus quatre costats; i, a la dreta, una torre octogonal rematada per una cúpula acampanada i una rosa dels vents. L'interior presenta tres naus separades amb arcades de mig punt, amb capelles laterals, i un sostre d'enteixinat. Està decorat amb mosaics de Lluís Bru i esgrafiats i pintures de Francesc Labarta
Edifici d'interès

Pavelló de la Torre Castanyer

El que vé a continuació ha estat copiat de “ orientabarcelona.blogspot.com En el passeig de Sant Gervasi no passa inadvertida una edificació de petites dimensions que envaeix el traçat de l’antiga carretera de Barcelona. Adjacent a la reixa que delimita el jardí de la Torre Castanyer i sovint considerat, erròniament, la porteria del col·legi Jesús i Maria, aquesta construcció d’estil neoàrab fou el resultat d’una extravagància que reportà en el seu moment importants beneficis a qui la va promoure. El 17 de maig de 1888 la família Reial arriba a Barcelona per assistir als actes inaugurals de l’Exposició Universal. Però degut a que el Palau Reial ha quedat malmès per un incendi la reina regent Maria Cristina i els seus fills, les infantes Mercedes i Maria Teresa i el Princep Alfons XIII, s'han d’instal·lar provisionalment a l’Ajuntament de la ciutat. És tracte d’una solució de compromís que resulta força incomoda pels més petits de la família reial ja que l’atapeïda agenda d’actes i la rigidesa del protocol mantenen permanentment ocupada a la seva mare, la reina regent. Per aquest motiu es considera convenient allunyar-los de l’enrenou dels compromisos oficials i portar-los a un lloc on es poguessin entretenir sense l'atenció de la seva mare. La Torre castanyer és l'indret escollit i els seus propietaris, la família Jover i Vidal, accepten cofois la sol·licitud de convertir la seva finca en l’espai de joc de les infantes i el Princep borbons. En un temps record aixequen un pavelló de 50 metres quadrats en un extrem del jardí que, de retruc, delimiten amb el reixat ornamental que encara es pot veure avui dia. El 7 de juny la reina regent Maria Cristina i els seus fills tornen a la Cort reial. Només van utilitzar el pavelló unes setmanes, però en agraïment a l’atenció rebuda la reina regent va atorgar a la família Jover i Vidal el marquesat de Gelida. Més endavant quan la torre Castanyer va passar a mans d’Eusebi Güell López, el mecenes de Gaudi, i Maria Consuelo Jover Vidal, el pavelló es va destinar a habitacle del servei domèstic. Desprès va fer la funció de traster i es va anar degradant oblidat per tothom fins fa dos anys que ha estat rehabilitat per 02 Basso Arquitectes. Aquest estudi de disseny va arribar amb un acord amb els propietaris per restaurar el pavelló i convertir-lo en el seu despatx i, també, en la seu d’Ecoespace, entitat de projectes de rehabilitació d'edificis antics entre altres funcions, creada per ells mateixos.
Edifici d'interès

Col.legi Jesús Maria

Edifici projectar per Enric Sagnier Villavecchia. El que segueix s’ha copiat de “ ca.m.wikipedia.org” El Col·legi de Jesús-Maria és un edifici historicista de Barcelona protegit com a Bé Cultural d'Interès Local, edificat per la Congregació de Religioses de Jesús-Maria. Ubicada al districte de Sarrià-Sant Gervasi, el Col·legi de Jesús-Maria forma part de l'illa delimitada pel passeig de Sant Gervasi i els carrers Torre Castanyer, Jesús i Maria i Lluçanès. És un edifici escolar aïllat de planta rectangular organitzat al voltant d'un pati. La composició en planta segueix un estricte eix de simetria longitudinal que es genera a partir de l'accés principal a l'edifici en la façana sud-est. Aquest eix continua pel jardí fins centrar l'accés de la parcel·la des del passeig Sant Gervasi. Consta de planta baixa i tres plantes pis en el cos principal mentre les ales laterals presenten una quarta planta pis i un pis semisoterrani.[1] L'accés principal és fa a través d'una escalinata monumental i dóna pas a una zona de vestíbul que conté l'escala d'accés als nivells superiors.[1] Al voltant del pati trobem el volum principal que té l'accés, les dues ales laterals i un cos que tanca la formació de la mateixa alçada que el volum principal. Disposa d'una capella de grans dimensions ubicada en l'ala lateral.[1] La façana principal reflexa la composició de la planta al presentar el volum central retirat respecte als testers del cossos laterals. L'espai que es crea davant la façana s'aprofita per ubicar la gran escalinata d'accés i un volum sortint que fa de porxo d'entrada i galeria de la planta noble. Aquest volum sortint també té una important funció simbòlica ja que recolza un gran pinacle que s'inicia en el terrat de la galeria i s'alça per sobre del volum central. Cal ressaltar la riquesa artística d'aquest pinacle que inclou com a base un frontis que recolza elements propis de la façana d'una catedral; falses finestres coronelles, florons, pinacles secundaris i el dosser de la imatge de la Mare de Deu.[1] La resta de façanes s'organitzen en eixos verticals d'obertures ritmades amb finestres separades per senzilles pilastres de tota l'alçada de l'edifici. Cal mencionar que les finestres de la planta noble són rectangulars sense cap decoració contrastant amb la resta de pisos en que són d'estètica gòtica, algunes d'elles coronelles.[1] El parament de la façana està fet amb maó vist de i carreus de pedra blanca.[1] La coberta combina parts de terrat amb parts de teulada a doble vessant. La trobada de les cobertes inclinades amb la façana es soluciona amb un ritme de pinacles i petites cobertes a dues aigües alternats.[1] Cal destacar el delicat treball de la pedra que s'utilitza per crear la decoració de les façanes, sobretot les escultures religioses o místiques i els motius florals. L'edifici es considera neogòtic pel tipus d'estil de les decoracions i els elements arquitectònics utilitzats; arcs apuntats, traceria, pinacles, finestres coronelles, arcuació cega entre d'altres.
Edifici d'interès

Casa Rialp

Tot el que segueix ha estat copiat de “ bcnattraction.wordpress” En el número 14 de la calle Dominics encontramos la imponente Casa Rialp. La Casa Rialp fue realizada por Joan Rubió i Bellver en 1908-1910 como residencia del industrial barcelonés Claudi de Rialp Navinés. Joan Rubio i Bellver, fue discípulo de Gaudí y trabajó con él desde 1893 hasta 1905 en la Sagrada Familia, en la Casa Batlló y en el Park Güell. Por su parte, Claudi de Rialp fue industrial y consejero del Ayuntamiento. Además fue un apasionado del ciclismo creando la Sociedad de Velocipedistas de Barcelona, antecedente directo del actual Real Moto Club de Cataluña. Al igual que en el caso de la Marquesa de Moragas, el título nobiliario fue creado expresamente para él. Así, el 14 de octubre de 1924, Alfonso XIII creaba y concedía la Baronía de Rialp a D. Claudi. Ese mismo año, su hijo Joan Claudi de Rialp i Pons fue nombrado Cónsul Honorario de Polonia en Barcelona, aunque no está claro que la familia tuviera intereses en dicho país. Joan Claudi inició carrera en el ejército pero la dejó en 1931, al proclamarse la Segunda República. Este fue el inicio del declive. En 1937, él y sus dos hermanos fueron apresados por la milicia republicana que buscaba a su padre. Puestos en libertad, probablemente por la intervención del Consulado de Polonia, huyeron hacia Francia. Sin embargo, fueron apresados de nuevo en Puigcerdá. De esta forma perdiendo la mayor parte de sus bienes durante la Guerra Civil. Sin embargo, mantuvieron la casa hasta los años ’60 cuando fue vendida.
Edifici d'interès

Dominics 26

Aquesta casa potser no té l’importància històrica de la resta de les que hi ha en aquest recorregut pero la veritat es que es una casa molt maca, que mereix ser inclosa en aquesta caminada. Tot el que segueix ho he copiat de “bcnattraction.wordpress”. Si entráis por la plaza Calvó, en la misma esquina con Quatre Camins veréis las dos primeras. La más original es la del número 26, la casita blanca de que os hablaba al principio. Poca, poquísima documentación he encontrado sobre ella. La casa no consta en el catálogo de Patrimonio Histórico-Artístico. Pregunté al respecto a la Ruta del Modernisme porque saben un montón (os recomiendo que les sigáis @RutaModernisme, son súperinteresantes), y me contestaron que la única información que tenían era que el Inventario no publicado de Valentí Pons, que abarca todo lo que consideró Modernismo, consta como obra de un tal Eusebi Climent Viñola, maestro de obras que trabajó en Barcelona a partir de 1870. Desde aquí, muchas gracias a todo el equipo de la Ruta del Modernisme por la ayuda. Consulté también el catastro (es que una es así de cabezota) y la fecha que consta es 1936 y está declarada como vivienda. Sin embargo, teniendo en cuenta que la urbanización esta zona de la calle Quatre Camis es de esa fecha, no sé hasta qué punto la casa no será anterior.
Edifici d'interès

Part trasera de la casa que hi ha a Av. Tibidabo 27

Veure descripció de la Casa Ignacio Portabella a un waypoint posterior
Edifici d'interès

Casa Bernat Creus

Veure més informació en el waypoint següent
Edifici d'interès

Casa Bernat i Creus . Av Tibidabo 23-25

Mai m’hi havia fixat. Avui l’he vista de lluny i m’ha impressionat veure el seu aspecte de castell medieval pel que m’hi he acostat. Es una casa espectacular i a l’hora curiosa per la seva estructura. Sembla que va ser construída el 1906 sota la direcció de Josep Masdeu i Puigdemasa
Edifici d'interès

Casa Ignacio Portabella . Av Tibidabo 27

Tot el que vé a continuació ha estat copiat del magnífic blog anomenat “bcnattraction.wordpress.com “ Esta casa fue encargada por los pintores-decoradores Bernat i Creus como residencia de verano. Posteriormente la propiedad pasó a manos de Ignacio Portabella. Los Bernat i Creus estaba establecidos en Paseo de Gracia y eran también propietarios del solar contiguo. Esta casa contigua, que recuerda un castillo, es conocida como Casa Bernat i Creus (aunque para el Ayuntamiento es, simplemente, torre unifamiliar). La Torre Portabella no fue realizada por un arquitecto, sino por el maestro de obra Josep Pérez Terraza, discípulo de Domenech i Muntaner, en 1906 y sería una de sus últimas obras ya que falleció en octubre de ese mismo año. La construcción ganó el Diploma honorífico en el Concurso anual de edificios artísticos de 1907. En 2006 se restauró la fachada. Se recuperaron las pinturas originales de la fachada principal que representa la primavera, la del lado mar que representa el verano y la de la fachada posterior que representa el otoño. Sin embargo, no se tenían documentos gráficos de la fachada del lado montaña, que debía representar el invierno, así que se realizó una reinterpretación. No obstante, no se pudo recuperar el característico pináculo que remataba la torre, ni las esculturas que flanqueaban la puerta principal.
Edifici d'interès

Frare Blanc o Casa Roviralta

Tot el que segueix s’ha copiat de “ca.m.wikipedia.org” La casa Roviralta, també coneguda com el Frare Blanc, és un edifici modernista, obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, situat al número 31 de l'avinguda del Tibidabo, al barri Sant Gervasi - la Bonanova de Barcelona. Prèviament la casa era una masia[1] on s'havia establert una comunitat de frares dominics, d'on li ve el seu nom popular del Frare Blanc. El 1903 va ésser adquirida per l'indià Teodor Roviralta, que va encarregar a Rubió i Bellver convertir-la en una torre residencial.
Edifici d'interès

Casa Muntadas

Tot el que vé a continuació ha estat copiat de “ ca.m.wikipedia.org” Aquesta torre es localitza al número 48 de l'Avinguda del Tibidabo (Carrer Lluís Muntadas, núm. 10-10b). Es tracta d'un edifici a quatre vents inserit en una parcel·la irregular amb una forta pendent. La casa, orientada a sud-est, ocupa el centre de la parcel·la i disposa d'unes escales que salven el desnivell existent fins a l'avinguda del Tibidabo. En canvi, la seva part posterior es troba gairebé al mateix nivell que el carrer Lluís Muntades.[1] L'edifici disposa de planta baixa, un pis i un nivell de golfes, amb teulada a dues vessants de forta pendent. De planta rectangular, disposava d'un cos d'escala situat al centre de l'edifici, desaparegut en reformes posteriors.[1] La casa Muntadas destaca per unes façanes (principal i posterior) estucades de color blanc amb uns esgrafiats de motius florals (garlandes), que emmarquen les finestres i les cantoneres. També hi ha la data ("Any / 1901") inscrita al coronament de la façana principal. A la façana posterior s'observa la mateixa estructuració pel que fa a la cornisa, amb motius florals esgrafiats (garlandes) només resseguint les ondulacions de la cornisa. Aquesta ondulació està inspirada en l'arquitectura barroca rural catalana, la qual cosa atorga aquest caràcter de masia rural al conjunt.[1] La porta principal d'accés a l'edifici està situada a la façana orientada vers l'avinguda del Tibidabo; està coberta per un gran arc de mig punt, amb brancals rectes i escairats. Les finestres no disposen de motllures decoratives ni en els brancals, llinda o ampit.[1] L'accés a la finca es realtiza a partir d'una porta situada en un mur de contecció fet amb pardat antic que dóna a l'avinguda del Tibidabo. La porta disposa d'uns relleus de pedra amb motius florals. També, i en l'arc de mig punt de la llinda, s'insereix el nom de la casa ("TORRE MUNTADAS") amb lletres de ferro de forja. La porta és de ferro de forja, amb motius curvilinis i reganyols. Destaquen altres elements localitzats al mur de contenció com el petit mirador semicircular i el desguàs en forma de gàrgola que representa una llagosta.[1]
arbre

Imatges del Parc de la Font del Racò

Es tracta d’un petit parc però que em sembla molt bonic
arbre

Parc de la Font del Racó

Un racó del parc
Edifici d'interès

Casa Arnús

El que segueix està copiat del magnífic blog “bcnattraction.wordpress.com” En 1900, el Dr. Manuel Arnús, sobrino del banquero Evarist Arnús, encargó a Enric Sagnier la construcción de una casa de veraneo, junto con una cochera y la casa del portero (que con la del portero yo ya me conformaba). Si queréis ver la casa del portero, tenéis que subir un poco por la calle Manuel Arnús. Como a la mitad veréis la construcción de piedra neogótica. La casa es conocida como El Pinar porque en el momento de la construcción se respetó un bosquecillo de bosques que había en el lugar. En la actualidad, el bosquecillo se ha convertido en una fantástica pineda. También se la conoció como la Casa de la Bruixa por su aspecto de cuento de hadas. Si algún dia salís del metro de Vallcarca cuando está oscuro, no os perdáis el espectáculo de ver la Casa Arnús y el parque de atracciones iluminados. Entenderéis porqué le llamaban la Casa de la Bruixa. Durante la Guerra Civil, como casi todas las casas de la zona alta, fue requisada para acoger refugiados que huían de los fascistas. Tras la Guerra fue entregada a las Hermanas de la Caridad de Sant Vicenç de Paül que se dedicó a acoger niños huérfanos. Sin embargo, no os dejéis engañar, estos internados fascistas estaban pensados para reeducar y socializar a los hijos de los “rojos” y los hacían vivir en condiciones deplorables. Si queréis saber cómo era El Pinar como internado, leed el artículo “Los internados del franquismo“, de Carina Farreras, publicado en La Vanguardia del 15 de noviembre de 2009. En 1976, la Casa Arnús fue adquirida por la Fundación ASEPEYO que la restauró
Edifici d'interès

Casa Arnús

Fotografia feta devant dela porta a on hi ha l’inscripció “El Pinar”
arbre

Parc Teodor Roviralta

He passat pel mig d’aquest parc, que no coneixia però que tampoc sembla tindre res que mereixi ser destacat
Transbordador

Submari Barcelona

A la sortida del Parc de Teodor Roviralta i devant del Cosmocaixa hi ha aquest submarí. El que segueix ha estat copiat de “sitiosdebarcelona.net” El submarino Barcelona, es una nave donada en el año 1986 por el ministerio de defensa al Museo de la Ciencia (actualmente CosmoCaixa) se trata de un submarino del modelo SA-51 o también llamado submarino de asalto número 51, tenia una capacidad para ocho personas y estaba fabricado en España por la empresa nacional Bazan de Cartagena, dicho modelo jamás intervino en la guerra. Al principio estaba instalado en los jardines del museo pero en la actualidad está situado y visible desde la Ronda de Dalt. El submarino, fue nombrado como “submarino Barcelona”, arribó al puerto el 4 de mayo de 1986 con motivo de una exposición del museo titulada Submarinos, sumergibles y batiscafs.
Edifici d'interès

Cosmocaixa

Tot el que segueix ha estat copiat de “ ca.m.wikipedia.org” L’edifici fou originalment un asil per a cecs, obra de Josep Domènech i Estapà de 1904-1909, va ser remodelat i ampliat el 1979-1980 per Jordi Garcés i Enric Sòria per encabir-hi el Museu de la Ciència de la Fundació "la Caixa". La reforma posterior, obra dels arquitectes Robert i Esteve Terrades, per tal de convertir-lo en el CosmoCaixa actual, després de cinc anys d'estar tancat, s'inaugurà el 25 de setembre del 2004.
Edifici d'interès

Santa Maria de Valldonzella

Tot el que vé a continuació ha estat copiat de “ valldonzella.cat “ Santa Maria de Valldonzella és un monestir de monges de l’Orde del Cister. Els cistercencs sorgiren l’any 1098, com una branca dels benedictins, al monestir de Cîteaux o Cister(Borgonya, França), amb el propòsit de viure segons la Regla de sant Benet en tota la seva puresa. Aviat, especialment per la forta personalitat espiritual de sant Bernat (1090-1153), abat de Claravall, gran místic, predicador de gran prestigi i autor de moltes obres d’espiritualitat i teologia monàstiques, els cistercencs (anomenats monjos blancs) proliferaren arreu d’Europa. Valldonzella ha estat, a través dels segles, una comunita itinerant, perquè una sèrie de circumstàncies han fet que les monges haguessin de traslladar-se diverses vegades d’un lloc a un altre. Després d’uns preludis, obscurs com tots els inicis, la comunitat es constituí a Santa Creu d’Olorde (prop de Vallvidrera) el 4 de novembre de l’any1237, per la donació que féu el bisbe de Barcelona de l’església de la Santa Creu d’Olorde a una comunitat de monges que seguís la Regla de Sant Benet. Ja formada la comunitat cistercenca, l’any1259, els conflictes bèl·lics del rei Jaume I amb els nobles catalans obligaran a les monges a refugiar-se a Barcelona i, quan pogueren tornar al monestir, el bisbe Arnau de Gurb, perquè visquessin més protegides, no volgué que residissin més en un despoblat. Aleshores fou construït, fora de les muralles de la ciutat, un monestir nou prop de la Creu Coberta, gràcies a l’auxili dels fidels als quals el bisbe concedí indulgències si ajudaven a la comunitat. La situació del monestir i l’observança monàstica de la comunitat van fer que, al s.XIV, els reis i la cort, en entrar o sortir de Barcelona, s’hostatgessin sovint a Valldonzella. Fins i tot fou a Valldonzella on el 1410, va morir el rei Martí l’Humà. Al s.XVII, aquest monestir fou destruït en la Guerra dels Segadors. Al s.XVII, les monges anaren a residir al Priorat de Natzaret, a l’interior de la ciutat, prop del portal de sant Antoni de la muralla. Aquest altre monestir fou cremat durant la Setmana Tràgica de 1909 i les monges foren acollides caritativament per la família Manuel Valls i Martí a la Torre dels Pardals, a la Sagrera. Després d’aquest fet, l’abadessa Esperança Roca i Roca, aconsellada pel director espiritual de la comunitat, el futur bisbe Torras i Bages, emprengué la construcció del nou monestir, l’actual. L’any 1913, la comunitat pogué habitar ja el monestir nou, bé que l’església no pogué ser acabada i consagrada fins al 1922. L’actual edifici és obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig, en l’estil més modern de l’època, actualment anomenat “modernisme català”. És un estil amb reminiscències de l’art medieval. Apareix en l’època del romanticisme, a la segona meitat del s.XIX, i té la seva major esplendor a la fi del segle i principis del s.XX. Ho palesen molts dels seus elements i especialment l’església, bastida, com tota la resta del monestir, amb maons vistos, la qual cosa dóna a l’exterior un cert aire mudèixar, com succeeix en algunes altres manifestacions del temps del modernisme, que aplicà recursos molt variats. L’església és d’intenció general goticista però imaginativa (per exemple: en els finestrals amb vitralls i els interessants reforços ornamentals dels arcs dels creuer) i té una estructura i una mecànica perfectament gòtiques (només cal veure el creuer i la nau central). En conjunt, presenta una gran força arquitectònica i decorativa
Edifici d'interès

Valldonzella

Vistes des del carrer lateral
Edifici d'interès

Convent del Redentor- Universitat Abad Oliba

Tot el que segueix ho he copiat de “geogle.es” qui sembla ho va copiar també de Wikipendia Año fin obras: 1926. Arquitecto: Bernardí Martorell i Puig. El Convento del Redentor es una iglesia modernista de Barcelona protegida como Bien Cultural de Interés Local. El edificio del convento del Redentor se encuentra situado en la parte alta del distrito de Sarrià-Sant Gervasi, junto a la Ronda de Dalt. El complejo se encuentra en una gran esquina, entre las calles Bellesguard y Newton. Está compuesto por un buen número de inmuebles, tanto aislados como entre medianeras dentro del complejo. El elemento más destacable y que analizamos aquí (es el único visible desde el exterior), es la iglesia del convento. El primer rasgo destacable es el uso masivo del ladrillo vista, que le confiere un aspecto muy notable e inconfundible. La iglesia está formada sobre una nave latina, con diferentes volúmenes y niveles, que dan profundidad al conjunto y un perfil escalonado irregular. Las cubiertas siguen el mismo esquema, y están sujetas por arcos diafragma, también de ladrillo vista, con un perfil cercano a la parábola. En la nave se abren un buen número de aperturas, bien cercanas a ventanales de aire gótico, aunque las cristaleras son sencillas. El coronamiento de la iglesia está dominado por numerosos tejados a doble vertiente, nuevamente en varios niveles y volúmenes. El acceso se hace a través de una abertura en arco de medio punto pero con aire peraltado. Corona la fachada una espadaña estrecha. Esta iglesia y demás dependencias de su alrededor, han contado con numerosas modificaciones y añadidos a lo largo del tiempo, hasta los años noventa del siglo XX. Actualmente, en torno al patio conventual, está la Universidad Abat Oliva. Al mismo tiempo, el interior de la iglesia es actualmente empleada como un salón de actos, con varias modificaciones del interior. Por todos estos motivos, el estado de conservación del inmueble es bueno.
Edifici d'interès

Torre Bellesguard

Tot el que segueix ha estat copiat de “ bellesguardgaudi.com” La Torre Bellesguard fou construïda per Antoni Gaudí entre 1900 i 1909, amb unes formes rectes molt poc habituals a la seva obra, inspirades en el castell medieval de Martí I l’Humà, últim rei de la dinastia catalana del Casal de Barcelona, qui va viure a Bellesguard fins a la seva mort el 1410. Gaudí construeix un castell a mig camí entre el modernisme i el gòtic i restaura les restes del palau medieval que formen part dels jardins de la finca.
Edifici d'interès

Casa Alemany , carrer General Vives 29

El que segueix ha estat copiat de “ poblesdecatalunya.cat” Edifici unifamiliar aïllat que fou propietat d'Alexandre Alemany Anglès, projectada per Rubió i Bellver i construïda entre els anys 1900-1901. L'obertura de la Ronda de Dalt va afectar el seu jardí, que va quedar molt reduït. L'edifici està bastit combinant trams de maçoneria o paredat comú amb altres de maó vist, material que, juntament amb la ceràmica, es fa servir també en els ressalts, balcons i mènsules.
Edifici d'interès

Col.legi Sant Ignasi de Sarrià

Una passada d’edifici. No en puc dir una altre cosa per qualificar aquest monstre. Es monumental i es bonic, ja està tot dit. El que segueix ara ha estat copiat de “ ca.m.wikipedia.org “ El Col·legi Sant Ignasi de Sarrià, conegut també com els Jesuïtes de Sarrià, és un centre educatiu dels jesuïtes a Catalunya, fundat el 1892 a Sarrià (Barcelona) per seguir la doctrina d'Ignasi de Loiola. Actualment imparteix els ensenyaments d'educació infantil, primària, ESO, batxillerat i cicles formatius. L'etapa obligatòria està concertada. L'edifici principal, obra de Joan Martorell i Montells, és d'estil neogòtic amb dues torres, façanes de maó cuit i finestrals amb arc ogival.[1] Els edificis annexos no segueixen aquest estil arquitectònic i es basen en el formigó i la funcionalitat.
Edifici d'interès

Col.legi Sant Ignasi de Sarrià

Més fotos d’aquest monumental edifici

2 comentaris

  • Jordi Bruno 26/02/2019

    He fet aquesta ruta  verificat  veure detalls

    Una ruta fantástica, moltes grácies per preparar-la i compartir-la

  • Foto de sabategalofre

    sabategalofre 26/02/2019

    Gràcies per la valoració Jordi

Si vols, pots o aquesta ruta.