Temps en moviment  3 hores 33 minuts

Temps  7 hores 16 minuts

Coordenades 9966

Data de pujada 16 / de desembre / 2019

Data de realització de desembre 2019

  • valoració

     
  • informació

     
  • Fàcil de seguir

     
  • Entorn

     
-
-
762 m
435 m
0
22
44
88,48 km

Vista 301 vegades, descarregada 20 vegades

a prop de Les Oluges, Catalunya (España)

>> Català:

Si us agraden els castells i les històries i llegendes que els envolten, a més de recórrer bonics paisatges en 4x4, aquí teniu una bona proposta combinada que amb tota seguretat, no us deixarà indiferents.

L'Edat Media va deixar un important llegat arquitectònic de castells i fortificacions, un excel.lent patrimoni que en la seva majoria presenta avui un bon estat de conservació i són visitables, una invitació i porta d'entrada al passat per a reviure les històries i les tradicions de l'època.

Aquestes fortaleses, habitualment ubicades en llocs prominents i elevats, van ser construïdes en les fronteres d'antics territoris o propietats i la seva funció era la de vigilar i controlar el pas, a més de refugi i defensa davant de les incursions i els atacs d'invasors pròpies de l'època. Una altra funció, no menys important, era la de mostrar el domini i possessió del territori, a més d'una evident ostentació de poder.

No es tracta de grans construccions, com podrien ser els Castells de Cardona, Peralada, Requesens, Montsoriu o Hostalric, per citar només alguns d'ells, si no de petites i mitjanes construccions que complien perfectament el seu propòsit abans comentat.

Amb el pas del temps aquestes incursions i baralles per a conquerir territoris va desaparèixer i també la raó de ser d'aquests castells i fortaleses, motiu per el qual van entrar en un període de desús i decadència. Alguns d'ells van ser abandonats a la seva sort i d'altres, amb més fortuna, van ser reconstruïts, ampliats i ocupats per la noblesa i persones influents de l'època com a residència habitual, d'aquí el seu magnífic estat de conservació.

En aquest recorregut visitarem 22 diferents castells. La gran majoria presenta un bon estat de salut arquitectònica, d'altres es troben en procés de restauració i alguns en una ruïna total.
Important!!! Si voleu completar tota la ruta, us recomano començar-la d'hora en aquesta època d'hivern (a l'estiu amb més hores de llum segur us sobrarà temps). Ho comento perquè s'han quedat 3 castells en el tinter per manca de llum... Castellfollit de Riubregós, Enfesta i Calonge de la Segarra. Al arribar a la població d'Ivorra ja era totalment de nit, fet que ha impossibilitat "conquerir" aquests tres inclosos en la llista inicial de 25 castells. El darrer tram, d'Ivorra a Calaf, l'he fet per carretera, amb l'inesperada sorpresa de passar per la petita població de Portell que també compta amb el seu castell, convertit més tard una part d'ell en església i que també pot visitar-se.

El traçat de la ruta transcorre per camins i pistes bones en quasi tot el recorregut amb algun curt tram asfaltat de connexió, però compteu amb l'excepció de dos trams una mica atrotinats i amb força pedra. Un és la connexió del Castell de les Sitges amb la Carretera C-14, un tram de menys de 2 km. i l'altre és la connexió del Castell de Vicfred al Castell d'Ivorra, un tram d'uns 3 km. aproximadament. No ha calgut utilitzar la reductora en cap moment, només dir com a referència que el meu cotxe porta tracció total permanent. Teniu en compte que si ha plogut recentment trobareu força trams de fangueres.

En l'ampli reportatge fotogràfic trobareu il.lustrats tots els castells a més de la corresponent ressenya documental de la seva construcció, història i d'altres curiositats, consulteu-la!.
Trobareu unes quantes fotos de l'entorn i el paisatge, no menys importants en una ruta que ben es mereix una escapada. Estic segur que us encantarà aquest breu viatge al passat!

Ruta feta amb un Land Rover Discovery Td5.

Salut i rutes culturals en 4x4!

> Castellano:

Si os gustan los castillos y las historias y leyendas que los rodean, además de recorrer bonitos paisajes en 4x4, aquí tenéis una buena propuesta combinada que con toda seguridad, no os dejará indiferentes.

La Edad Media dejó un importante legado arquitectónico de castillos y fortificaciones, un excelente patrimonio que en su mayoría presenta hoy un buen estado de conservación y son visitables, una invitación y puerta de entrada al pasado para revivir las historias y las tradiciones de la época.

Estas fortalezas, habitualmente ubicadas en lugares prominentes y elevados, fueron construidas en las fronteras de antiguos territorios o propiedades y su función era la de vigilar y controlar el paso, además de refugio y defensa ante las incursiones y los ataques de invasores propias de la época. Otra función, no menos importante, era la de mostrar el dominio y posesión del territorio, además de una evidente ostentación de poder.

No se trata de grandes construcciones, como podrían ser los Castillos de Cardona, Peralada, Requesens, Montsoriu o Hostalric, para citar solo algunos de ellos, si no de pequeñas y medianas construcciones que cumplían perfectamente su propósito antes comentado.

Con el paso del tiempo estas incursiones y peleas para conquistar territorios desapareció y también la razón de ser de estos castillos y fortalezas, motivo por el cual entraron en un periodo de desuso y decadencia. Algunos de ellos fueron abandonados a su suerte y otros, con más fortuna, fueron reconstruidos, ampliados y ocupados por la nobleza y personas influyentes de la época como residencia habitual, de aquí su magnífico estado de conservación.

En este recorrido visitaremos 22 diferentes castillos. La gran mayoría presenta un buen estado de salud arquitectónica, otros se encuentran en proceso de restauración y algunos en una ruina total.
Importante!!! Si queréis completar toda la ruta, os recomiendo empezarla temprano en esta época de invierno (en verano con más horas de luz seguro os sobrará tiempo). Lo comento porque se han quedado 3 castillos en el tintero por carencia de luz... Castellfollit de Riubregós, Enfesta y Calonge de la Segarra. Al llegar a la población de Ivorra ya era totalmente de noche, circunstancia que ha imposibilitado "conquistar" estos tres incluidos en la lista inicial de 25 castillos. El último tramo, de Ivorra a Calaf, es por carretera con la inesperada sorpresa de pasar por la pequeña población de Portell que también cuenta con su castillo, convertido una parte de él más tarde en iglesia y que también puede visitarse.

El trazado de la ruta transcurre por caminos y pistas buenas en casi todo el recorrido con algún corto tramo asfaltado de conexión, pero contad con la excepción de dos tramos un poco destartalados y con bastante piedra. Uno es la conexión del Castell de les Sitges con la Carretera C-14, un tramo de menos de 2 km. y el otro es la conexión del Castell de Vicfred al Castell de Ivorra, un tramo de unos 3 km. aproximadamente. No ha habido que utilizar la reductora en ninguna ocasión, solo decir como referencia que mi coche lleva tracción total permanente. Tened en cuenta que si ha llovido recientemente encontraréis bastantes tramos de barrizales.

En el amplio reportaje fotográfico encontraréis ilustrados todos los castillos además de la correspondiente reseña documental de su construcción, historia y otras curiosidades, consultadla!.
Encontraréis unas cuántas fotos del entorno y el paisaje, no menos importantes en una ruta que bien se merece una escapada. Estoy seguro que os encantará este breve viaje al pasado!

Ruta hecha con un Land Rover Discovery Td5.

Salud y rutas culturales en 4x4!
Castell

Inici ruta. Montfalcó Murallat (591 m)

> Documentció: "Montfalcó Murallat. Montfalcó Murallat és una entitat de població del municipi de les Oluges a la comarca de la Segarra. El seu conjunt arquitectònic ha estat declarat bé cultural d'interès nacional. Descripció: Montfalcó Murallat està aturonat damunt la confluència del Sió i del seu afluent per l'esquerra, la riera de Vergós. Forma un recinte clos i murat i es tracta d'un excepcional exemple de vila closa que conserva en bon estat el mur perimetral al qual s'adossaren interiorment les cases. La muralla només es pot apreciar des de fora, està formada per carreus rectangulars units amb morter alternats per altres carreus de mida gairabé quadrada. Al llarg dels anys s'hi ha realitzat diferents obertures per a adequar la fortificació a les noves necessitats de les cases que s'hi adossaren posteriorment. Està construïda sobre el basament calcari natural del tossal amb una alçada que supera els 8 metres i una amplada de més de 2 metres, amb un perfil corbat. El portal d'accés a la vila closa, està format per una doble porta d'arcs de mig punt adovellats. La més interior, que es troba al mateix mur, és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular. L'antic castell presenta una planta allargada, que s'adapta al cim del turó. Els costats més llargs són el nord i el sud, lleugerament convergents cap a l'est, on es tanquen contra l'absis de l'església. Amb el pas dels segles, el castell va perdre la seva condició i albergà unes quantes cases. Pel que fa al seu traçat urbà, es basa d'una plaça central, amb cisterna i amb un carrer principal que la rodeja, a partir del que surten petits carreronets amb un esquema força laberíntic i normalment sense sortida, en un dels quals s'hi troba l'antic forn. Els habitatges situats al voltant de la plaça tenen un esquema força regular, sobretot els que estan situats als porxos, en canvi els habitatges dels carrers secundaris varien considerablement uns als altres.[1] Història: El Castell de Montfalcó, que donà origen a la vila- fou bastit possiblement vers el segle XI quan el comte de Berga repoblà la zona propera al Sió, integrant-la al comtat de Cerdanya.[1] Els primers documents referents a Montfalcó daten de 1043. Probablement Montfalcó va estar en un principi sota l'alt domini dels comtes de Cerdanya, que l'infeudaren a diversos nobles.[1] Per un document de 1079 se sap que en aquests moments era senyor de la vila i el castell Ramon Miró, i el 1095 consta que era de Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà.[1] El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV pel castell.[1] De l'any 1157 hi ha notícia del Castell de Montfalcó pel testament de Berenguer d'Altés. El 1172 serà propietat de Ramon de Cervera. L'any 1179 apareix esmentat en el testament de Ramon de la Guàrdia, tot i que se sap que encara era propietat dels Cervera.[1] Pel testament de Ramon de Cervera sabem que el 1182 el "castrum Monfalcon" era assignat a "Guillelmo filio meo"[1] Per casament, el 1234 el castell passà a ser propietat de Ramon Folc VIII de Cardona, integrant-se així al vescomtat i més tard comtat i ducat de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es donà fins a la desamortització del segle XIX.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Montfalcó_Murallat
Castell

Les Olugues. Castell de l'Oluja Jussana (522 m)

> Documentació: "Castell de l'Oluja Baixa. El castell de l'Oluja Baixa és un edifici de les Oluges declarat bé cultural d'interès nacional. Descripció: El castell de l'Oluja Baixa, que respon a la tipologia de castell-palau del segle XVI, està situat a la plaça Major del municipi. La seva estructura constructiva es veu clarament dividida en dos cossos, la torre de defensa i la zona utilitzada en un primer moment com habitatge. Aquest últim cos, situat a la part dreta, està format per planta baixa, primer i segon pis, i les golfes, exceptuant la porta d'accés al recinte, que únicament presenta planta baixa i que al seu interior hi devia haver el pati d'armes. La portalada principal està formada per un arc de mig punt amb grans dovelles de pedra, mentre que la resta del mur presenta carreus irregulars formant un paredat. A banda i banda d'aquesta portalada principal, ens apareixen dues espitlleres per arma de foc, mentre que a la part superior de la porta hi apareix l'escut heràldic de la familia promotora de la construcció del castell.[1] Situada al costat esquerre, observem una altra porta d'accés d'arc de mig punt rebaixat, de menors dimensions i amb un treball més rudimentari. Per sobre d'aquesta s'aixeca l'edifici destinat a habitatge en el que destaquen una finestra amb guardapols motllurat de línia conopial amb elements decoratius renaixentistes i un escut central a la llinda. Ja a la part més elevada d'aquest cos de l'edifici ens apareixen les golfes, que presenten quatre obertures també amb arc de mig punt, per sota de les quals ens apareix les restes d'un antic matacà.[1] Finalment d'aquest casal en destaca la torre quadrada, amb carreus a les cantoneres, amb una estructura en alçat de quatre pisos, dels quals en destaca la finestra situada al primer pis, que presenta la mateixa decoració que la que trobem al cos de l'habitatge. La porta d'accés situada a la part inferior de la torre és posterior a la seva edificació, ja que la porta original d'accés està situada al mur lateral de la dreta, adossat al cos de l'habitatge, i està situada a una certa altura per qüestions de defensa.[1] Història: El castell de l'Oluja Baixa, anomenat també Castell d'Oluja Jussana, està documentat des del 1072. Els comtes de Cerdanya tingueren en un principi l'alt domini del castell. A ells Guerau Ponç prestà jurament de fidelitat pel "castello de Vulvuga" en una data compresa entre 1072 i 1095.[1] L'església de "Uvuiga" fou confirmada el 1150, a l'església de Solsona, pel papa Eugeni III.[1] De l'indret sorgí un llinatge homònim, alguns membres del qual són ja documentats a l'inici del segle XII i els quals varen tenir una destacada intervenció en la vida política dels segles XII i XIII, participant en moltes empreses bèl·liques com la conquesta de Lleida. Alhora, alguns membres de la nissaga foren de l'orde del Temple.[1] En els fogatges del segle XIV ja apareix documentat que l'antic terme del castell d'Oluja era dividit en dues parts, l'Oluja Sobirana i l'Oluja Jussana. El 1358 Galceran d'Oluja tenia 56 focs "in locis d'Uluja Sobirana" i llocs veïns, mentre que Pere d'Oluja tenia 19 focs "dicti loci et assecuravit pro eo G. Solsona baiulus d'Oluja jusana", a la vegada que Arnau d'Oluja posseïa 23 focs "in loco de Castro novo d'Uluja". Els fogatges de 1381 assenyalen: "Castell Nou Duluja: den P. Duluja donzell".[1] Durant la guerra civil catalana, l'any 1462 els propietaris del castell, la família de Pere Ramon d'Oluja foren partidaris de Joan II i hostatjaren el seu fill Ferran, el futur rei Catòlic, que hi passà llargues estades.[1] En el segle XVI el castell fou convertit en un gran palau senyorial d'inspiració renaixentista, tot deixant l'antiga estructura exterior.[1] Al segle XVII la jurisdicció criminal del terme de les Oluges era del rei. Al llarg del temps la propietat passà per diverses famílies com els Agulló o el Vega. El 1831 els senyors de les dues demarcacions de les Oluges foren els Rocafort. Els últims propietaris van ser la família de l'escriptor Manuel de Pedrolo. L'edifici ha funcionat com a escola i recentment ha estat adequat com a Casa de la Vila.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l%27Oluja_Baixa
Castell

Castellnou d'Olugues. Castell del Coma (487 m)

> Documentació: "Castell de Castellnou d'Oluges. El Castell de Castellnou d'Oluges és un edifici de Castellnou d’Oluges, al municipi de Cervera, declarat bé cultural d'interès nacional. Es troba a la riba esquerra del Sió, dominant el tossal per on s'estenen les cases de la vila closa. Història: La vila de Castellnou s'originà al voltant del castell, el qual és documentat per primera vegada al segle XI, temps en què formava part del comtat de Berga a la marca del comtat de Cerdanya. El primer feudatari o castlà conegut fou Ramon Miró (1076). Posteriorment, Castellnou s'incorporà als dominis dels vescomtes d'Àger i Cabrera. El 1090, Guerau II Ponç de Cabrera prestà jurament de fidelitat als comtes de Cerdanya per aquest castell. El seu fill Ferrer, llegà, l'any 1105, la meitat del castell a la canònica de Santa Maria de la Seu d'Urgell i l'altra meitat de Santa Maria de Solsona. En un conveni de 1138, hi signa com a testimoni Arnau de Castellnou, llinatge que es documentarà al llarg del segle XII. Durant un temps fou domini dels Cervera. L'any 1172, Ramon de Cervera, en el seu testament cedí el «castrum de Castello novo» al seu fill Guillem. El 1242, la senyoria consta per a Pere de Tarascó. A finals del segle XIII o principi del XIV, el terme passà als Oluja, senyors del castell de l'Oluja Sobirana. Segons el fogatjament de 1358, el castell tenia 23 focs i pertanyia a Arnau d'Oluja el qual probablement infeudà el «Castellnou Duluja» a Francesca, vídua de Francesc de Falcons, esmentats en els fogatjaments de 1365-70. El 1381, Castellnou pertanyia a Pere d'Oluja, donzell. Durant la guerra civil catalana (1462-1472), serà cedit pel rei Joan II d'Aragó al seu capità Rodrigo de Bobadilla. Durant els segles XVII, XVIII i XIX consta a mans de les famílies Reguer i Marimon. A finals del XIX s'extingeix el senyoriu de Castellnou d'Oluges i el castell entra en decadència fins a convertir-se en un espai molt degradat, dedicat a usos agrícoles.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Castellnou_d%27Oluges
Castell

Malgrat. Castell de Malgrat (500 m)

> Documentació: "Castell de Malgrat. El Castell de Malgrat és un edifici del petit nucli de Malgrat, o Malgrat de Segarra, declarat bé cultural d'interès nacional. Malgrat, entitat de població de Cervera, se situa al nord-est de Cervera, a la riba dreta del Sió. L'edifici actual és un gran casalot molt reformat que s'alça en la paret més enlairada del llogaret. Historia: La primera referència documental del castell és en un document de venda, de l'any 1078, d'un alou que hi posseïen, «per aprisionem, in comitatum berchitano, in castrum vocitatum Mal grad», Joan Oromir i la seva muller Adelaida. El castell es trobava dins el comtat de Berga. Segurament Joan Oromir fou el primer senyor del terme. El 1089 n'era senyor Berenguer Ramon. El seu fill, Arnau Berenguer, el donà a l'església de Santa Maria de Solsona l'any 1102. L'oncle d’aquest, Vidià Pere, confirmà la donació el 1104 per a després de la seva mort. El 1112 Vidià era encara senyor del lloc i signà una convinença amb Guillem Dalmau de Cervera, encomanant-li dues terceres parts dels drets que posseïa al «Kastel de Malgrad». L'any 1126 n'eren sotsfeudataris els Puigverd i un membre d'aquesta nissaga cedí al paborde de l'església de Solsona tots els drets sobre els castells de Malgrat i les Piles. També hi tenien drets, com s'ha dit, els Cervera i el 1133, fou jurat el testament de Guillem Dalmau. S'hi ordenava que el «kastrum de Malgrad» fos donat a Guillem de Pujalt, sota el domini de l'església de Solsona.[1] L'any 1138, el paborde Gausbert de Solsona infeudà el terme i el castell a Solastern, vídua de Guillem Dalmau de Cervera, el seu gendre Guillem de Pujalt, la seva muller Lorena i a llur fill Guillem. Al llarg del segle XII es produïren diverses disputes entre la canònica de Solsona i les famílies feudatàries del castell. El 1164, en el seu testament, Pere de Puigverd confirmà a la canònica el domini sobre el castell. El 1220, Guillem de Cervera i el seu fill, feudataris, cediren al paborde de Solsona, per 280 sous la vila i el castell de Malgrat. A la darreria del segle XIII, els Malgrat posseïen la castlania en nom dels pabordes de Solsona. El 1328, la castlania passà a Arnau de Biure. En els fogatjaments del segle XIV es reconeix la senyoria de la canònica de Solsona sobre Malgrat però el rei devia posseir-hi molts drets jurisdiccionals. El 1393, Joan I va vendre la jurisdicció canonical i el mer i mixt imperi a Ponç de Ribelles que, el 1396, va vendre a Santa Maria de Solsona tota la jurisdicció que hi posseïa. Malgrat continuà sota el domini de la canònica de Solsona fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Malgrat
Intersecció

Arribem a Prenyanosa (472 m)

Castell

La Prenyanosa. Castell de la Prenyanosa 2 (495 m)

> Documentació: "Castell de la Prenyanosa. El castell de la Prenyanosa és situat a la vila homònima, entitat de població de Cervera, en un coster a l'esquerra del riu Sió. És un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Història: El lloc és esmentat per primer cop el 1024 on consta que la vila de «Prinnonosam» es trobava inclosa en el terme de Santa Maria de Guissona. El primer esment del castell és del 1045 en què Guillem fill d'Elomar, segurament senyor de la fortalesa, féu donació a la seva muller Ingilberga i al seu fill Hugó del castell del LLor amb tots els altres castells continguts en la demarcació territorial, entre els quals Prenyanosa. El 1104 figura el personatge «Arnalli Seniofredi de Prinionosa». A partir del segle XII, el castell estigué sota la jurisdicció del capítol de Santa Maria de Guissona i dels senyors de Fluvià fins que el cavaller Guillem de Fluvià el vengué al paborde de Solsona, Ponç de Vilaró, el castell i la vila, «cum militibus et districtibus et habitantibus universis», el 1270. Els templers de Granyena tenien vassalls i possessions a Tudela i Prenyanosa que el comanador Berenguer de Cardona donà a l'església de Santa Maria de Solsona el 1299. Segurament, a finals del segle XIII el lloc passà a formar part del domini feudal de l'església de Solsona, indret d'on era originària la família Prenyanosa. És conegut Ramon de la Prenyanosa, el qual el 1275 subscrigué com a testimoni el testament de Guillem Sarroca. En el fogatjament de 1358, la Prenyanosa consta que era del paborde de Solsona i tenia 19 focs. El 1388 els habitants del lloc juntament amb els de Malgrat, intentaren desfer-se del domini de la canònica de Solsona i esdevenir carrer de la ciutat de Cervera. [1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Prenyanosa
Castell

La Cardosa. Castell de la Cardosa (500 m)

> Documentació: "Castell de la Cardosa. El Castell de la Cardosa és un edifici situat al nucli urbà del poble de la Cardosa, dins del terme municipal de Cervera, a la comarca de la Segarra. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Descripció: Edifici de grans dimensions de planta quadrangular amb teulada a doble vessant i el carener paral·lel a la façana principal. Consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La porta principal és d'arc de mig punt adovellat, està precedida per tres esglaons i queda flanquejada per dos contraforts atalussats que hi ha només a nivell de planta baixa. Als tres pisos superiors s'obren finestres allindades de diferents dimensions.[1] A la façana lateral s'obren dues grans finestres a la part superior d'arc rebaixat i a nivell del primer pis s'obre una finestra de grans dimensions amb la llinda i els brancals motllurats.[1] Hi ha altres edificacions secundàries als costat de la casa i per la part de darrere hi ha un pati.[1] Història: Es té notícies del lloc de la Cardosa des del segle XI, època en què formava una quadra sota el domini de diversos cavallers. L'any 1398, la Cardosa es va convertir en carrer de Cervera, fins al 1452 quan Guillem de Tàrrega va comprar la senyoria del lloc. Els últims senyors del lloc, a principis del segle XIX, van ser els Montull i Tello.[1] L'antiga casa senyorial de la Cardosa es va convertir en una masoveria fins que el va comprar l'artista Montse Gomis que el va restaurar i el va convertir en la seva residència i en un espai per l'art i la cultura: fa cursos, exposicions, trobades d'artistes....[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Cardosa
Castell

Montcortès de Segarra. Castell de Montcortès (462 m)

> Documentació: "Castell de Montcortès. El castell de Montcortès és un castell de Montcortès de Segarra, al municipi dels Plans de Sió, a la Segarra. És un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. Està situat aïlladament a la part més alta del nucli, sobre una gran cinglera i davant una petita capella, a la part baixa del qual es troben les cases que posteriorment conformaren el poble. Història: Ja existia l'any 1095, quan el cavaller Guillem Isarn de Trevics deixà en testament al seu fill o filla que havia de néixer el castell de Montcortès. L'any 1306 consta com a senyor del lloc Berenguer d'Anglesola el qual també n'era d'altres indrets propers. El 1381 havia passat als Llompard. Bernat Berenguer de Llompard, senyor de Montcortès, fou l'impulsor de la construcció del convent de Santa Clara a Cervera.[1] Per raons encara desconegudes, més endavant passa a mans dels Sacirera. Joan Sacirera féu construir, al final del segle XV, el notable edifici renaixentista que veiem avui dia. La data del contracte de la construcció és de 1493, i es conserva la capitulació de l'obra que Joan Sacirera pactà amb el mestre Joan Barrufet.[1] Després del domini de Sacirera durant el segle XVI, es feren amb la propietat els Marc, també senyors de Clariana, la Goda i Canós. D'aquest llinatge fou un membre destacat Pere Ausiàs Marc i d'Oluja (segles XVI-XVII), jurista i poeta, senyor del Canós, Montcortès, Clariana i la Goda. El fill d'aquest, Baltasar Ausiàs Marc i d'Alturub (o d'Alta-Riba segons les fonts), també jurista i poeta. A la seva mort el 1622, sense descendència, el castell va passar a la seva dona Anna Maria de Moixó. El llinatge Moixó (o Moxó) conserva encara la propietat del castell.[1] Arquitectura: L'obra del nou castell va donar com a resultat una majestuosa fortalesa que contrasta amb el petit nucli de Montcortès de Segarra, format per petites cases de pagès dels segles XVII i XVIII i l'església de Santa Anna, del segle XVI. De planta rectangular, es poden distingir tres cossos ben diferenciats, el cos central utilitzat com a habitatge, les dues torres situades paral·lelament a l'esquerra de l'edifici, amb finalitats defensives, i un tercer cos situat a la dreta i de dimensions més petites destinat segurament a usos agrícoles.[1] Des de la façana principal es pot distingir la planta baixa amb la portalada d'accés d'arc de mig punt adovellat, i petites obertures en forma d'espitlleres, segurament utilitzada per finalitats agrícoles. Per damunt d'aquesta, s'alcen tres plantes superiors, la primera presenta finestres de mida mitjana i amb poc treball decoratiu. La segona planta, on segurament estava situada la planta noble, presenta tres finestres de grans dimensions amb motllures i brancals decorats. A la tercera planta o golfes, hi trobem una sèrie d'obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de tres matacans.[1] Les dues torres situades a l'esquerra, queden separades per l'edifici central, al qual s'hi pot observar una finestra de les mateixes característiques que les situades a la planta noble de la façana principal. Les torres presenten petites obertures en forma d'espitlleres i a la part superior tornem a trobar la sèrie d'obertures en arc rebaixat de petites dimensions juntament amb les restes de diferents matacans que ressalten el seu ús defensiu. Tot el perímetre de l'edifici presenta un gruixut ràfec de maó d'influència morisca com a element de decoració. El cos situat a la dreta de l'edifici, presenta una obertura per accedir al seu interior formada per un arc rebaixat adovellat, amb volta de canó al seu interior.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Montcortès
panoràmica

L'Aranyó (444 m)

Castell

Castell de l'Aranyó (455 m)

> Documentació: "Castell de l'Aranyó. El castell de l'Aranyó, situat al poble de l'Aranyó, al municipi dels Plans de Sió, al nord-oest de Cervera, és un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. Història: Està documentat des del segle XIV. La seva rodalia fou conquerida als andalusins a la primera meitat del segle XI i s'incorporà al comtat d'Urgell. El lloc de l'Aranyó és documentat ja l'any 1045 (1044) en què, entre les afrontacions del castell de Llor s'esmenta «ipsa Parada de ipso Aranno». El terme Aranyó apareix en la documentació l'any 1120. A mitjan segle XII és conegut Berenguer de l'Aranyó, un dels repobladors de Lleida entre el 1150 i el 1175. L'any 1381, el castell pertanyia als nobles Montsuar. En el fogatjament del 1381 encara consta que Aranyó era dels Montsuar de Lleida. El domini passà a Arnau d'Alta-riba l'any 1424, i successivament, als Burguès i als Agulló, senyors de Bellver, a la fi del segle XVI. L'edifici actual és el resultat de les reformes endegades cap al 1569 i que van canviar-ne la fesomia, car es va tractar d'una reforma que va donar lloc a un castell-residència. Com a curiositat, cal destacar que en època de l'extinció dels senyorius (amortització), al segle XIX (1831), el castell de l'Aranyó era propietat dels Pedrolo-Gomar, família del cèlebre escriptor català Manuel de Pedrolo, nascut al mateix castell l'any 1918. Arquitectura: S'observen en la construcció del castell tres fases ben diferenciades: d'una banda, la torre quadrada de planta poligonal amb carreus regulars de grans dimensions, que és l'element més antic, possiblement pensada com a torre de vigilància, i, de l'altra, dues ampliacions posteriors, una al llarg del segle XVI i l'altra del 1659, com s'aprecia en el ràfec-canaló de pedra sobre la porta d'entrada. Castell de l'Aranyó: Les façanes són molt massisses doncs fou adaptat a missions de defensa i habitatge per a regiment. La façana principal té tres plantes amb el mur realitzat en grans carreus de pedra regulars. A la planta baixa s'obre la porta adovellada i un escut d'armes partit entre bandes i àguiles. A continuació, s'alcen dues plantes, on hi ha finestres quadrades amb motllures i la presència de les restes d'un matacà. La planta més alta presenta, en totes les façanes, una galeria d'arcs petits de mig punt i un ràfec- canaló de pedra que rematen l'edifici. La torre presenta finestres rectangulars amb diferents motllures i està rematada per matacans que li donaven la volta. La resta de façanes són gairebé massisses, i només presenten mínimes obertures de petites dimensions. A la part inferior de la torre es conserva l'entrada a el que podia ser la cisterna per proporcionar aigua al castell.[1] Portal i restes de fortificació: Es tracta d'una sèrie d'arcades que condueixen cap al portal d'entrada al nucli. Les arcades són dobles, formades per arcs carpanells units a la part superior per grans lloses de pedra que formaven part de l'estructura defensiva i que possiblement servien com a pas de ronda. Els arcs i la base d'aquests estan realitzats amb carreus de pedra, la resta de mur està format per paredat. Aquesta estructura, connecta amb el portal d'accés al nucli, format per un arc de mig punt adovellat, per damunt del qual es van obrir finestres posteriorment amb decoració a la llinda. Finalment, aquest arc dóna pas a una volta de canó que condueix fins a l'interior del nucli on hi ha situat el castell.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_l%27Aranyó
panoràmica

Vistes en els Plans de Sió (434 m)

Castell

Hostafrancs. Castell de Hostafrancs (420 m)

> Documentació: "Castell d'Hostafrancs. Castell d'Hostafrancs és un edifici d'Hostafrancs, als Plans de Sió (Segarra) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció: Es tracta d'una casa senyorial situada a la part més alta del nucli, actualment envoltada per altres habitatges. Es divideix en tres plantes, la planta baixa que presenta la porta principal allindada i sense cap mena de decoració, la primera planta, planta noble, que presenta tres obertures, un balcó i dues finestres amb els brancals motllurats i finalment la tercera planta o golfes amb una sèrie de finestres de dimensions més reduïdes. El mur està format per carreus irregulars de pedra rejuntats entre ells per morter.[1] El castell apareix documentat l'any 1073.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Hostafrancs
panoràmica

Arribem a Concabella (412 m)

Castell

Concabella. Castell de Concabella (413 m)

> Documentació: "Castell de Concabella. El Castell de Concabella fou un palau senyorial al nucli de la població de Concabella, al municipi dels Plans de Sió (Segarra). És el castell o casal fortificat més gran de la comarca. És un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional La comarca: El tòpic diu que la Segarra és la Castella de Catalunya, tant pel seu paisatge estepari, rural i de secà, que ens recorda les terres de l'altiplà ibèric, com pel seu centenar llarg de castells, torres i cases fortes documentades. D'entre tots els castells de la comarca, els de majors dimensions, un dels tres únics de propietat pública i el que està cridat a ser el pal de paller en l'ambiciós projecte de valorització del patrimoni de les terres del Pla de Lleida és el castell de Concabella. Història: Tot i que no és forassenyat apuntar que l'origen de la fortificació el trobem en temps de domini califal, el segle X, fins a l'any 1031 hi ha les primeres notícies del terme de Concabella quan el bisbe Sant Ermengol d'Urgell donà a Guifré un alou del terme de la ciutat de Guissona que afrontava a sud in termino de Concabela. Les primeres referències corresponen al moment en què la quadra de Concabella és donada en alou als cònjuges Guifré i Bonadona, l'any 1031 i apareix documentat des del 1040 a través de l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu. A partir de mitjan segle XI. apareix la saga dels Concabella, possiblement feudataris de la canònica d'Urgell, que mantenen el domini del castell fins al segle XIV. Hi ha constància de diversos abusos i violències comeses per les hosts de Bernat de Concabella durant la segona meitat del segle XII sobre els habitants de les terres circumdants i, fins i tot, incursions per la conca del conca del Gaià, aprofitant la llunyania del poder comtal respecte a aquests territoris de la marca. El 1077, Guillem Arnau de Concabella era membre destacat de la cort d'Urgell. Durant tot el segle XII els Concabella intervenen activament en la vida del comtat d'Urgell. Donaren dos abats al monestir de Poblet, Pere de Concabella (1198) i Berenguer de Concabella (1253). També foren senyors de Les Pallargues. De totes maneres foren els comportaments rebels i l'exercici arbitrari de la justícia --abans mencionats-- per cada senyor dins del seu feu allò que, finalment, fou institucionalitzat l'any 1202 a l'assemblea de Cervera, que va reconèixer el dret dels senyors feudals a maltractar els seus pagesos sense que el rei hi pogués intervenir (clau de volta del feudalisme). Bernat i Ponç de Concabella presten homenatge, l'any 1291, al rei Jaume II, fet que suposa que el terme sortí del domini del comtat d'Urgell per integrar-se al domini reial, però això no impedirà que aquesta nissaga perdi el senyoriu d'aquest castell i el molt proper de les Pallargues, poc més d'una dècada més tard. Així, al segle XIV el domini va passar a Berenguer de Peramola, el qual va testar el 1347 a favor de Gombau de Vilalta, concedint molts privilegis als seus vassalls). Al voltant de l'any 1381 era dels senyors de l'Oluja, nissaga emergent que durant la baixa edat mitjana acapararà molts castells de les terres de la plana de Lleida a costa de lluites constants amb els senyors dels voltants, especialment els Sacirera. Al llarg del segle XV el castell es transmet de mà en mà (va estar en poder dels Orís, els Nicolau, els Requesens i els monjos de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron fins que, en agraïment per la seva participació en la presa de Cervera, Joan II el cedeix al seu lloctinent Rodrigo de Bobadilla. És del testament d'aquest capità (any 1470) d'on es conserva un del més complets inventaris d'un castell baix medieval català, amb relació detallada de les armes (llances i espases, emprades bàsicament com a element de decoració o, fins i tot, com a suport per a penjar tapissos o barrotar les finestres) i el ric aixovar, compost per vaixelles, cortines, canelobres i estris d'aram per a la cuina. Durant la guerra civil catalana (1462-1472) va pertànyer els Bobadilla, i el domini sobre el castell es traslladà, per successió testamentària, d'aquest als Ortiz. A partir del segle XVI en serien propietaris els Erill. Aquesta nissaga, també propietària del proper Castell de Ratera, també conegut com a Castell Molí de Ratera, els quals van transformar l'antiga fortalesa en un palau senyorial, d'acord amb l'estil luxós i renaixentista que s'imposà en aquestes contrades i que fou esperonat per la puixança de les famílies senyorials durant els segles XV, XVI i XVII." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Concabella
Castell

Ratera. Castell-molí de Ratera (408 m)

> Documentació: "Castell de Ratera. El Castell de Ratera, també conegut com a Castell Molí de Ratera,[1] és un molí fariner, antic castell, situat a Ratera, al municipi dels Plans de Sió, a la Segarra. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional Descripció: El castell-molí de Ratera està situat en un descampat a la dreta del riu Sió per poder aprofitar l'aigua i utilitzar-la per al funcionament del molí de farina, actualment en desús. La construcció original està formada per dos volums rectangulars, visibles a la façana principal i enllaçats per un cilindre, que és una escala circular, que arrenca de la planta noble i que, en façana, comença sobre una trompa i acaba en forma plana. Està realitzat amb carreus regulars de mitjanes dimensions i pel que fa a la seva coberta, varia segons el cos de l'edifici on està situada, amb planta baixa i tres plantes superiors, al cos central del castell. Cal destacar que l'anàlisi de les façanes mostra la varietat d'intervencions que hi ha hagut al llarg del temps.[2] Al cos utilitzat originàriament com a habitatge, s'hi accedeix a nivell per la part més baixa de l'atalussament, on es troba el molí i on apareix la porta principal amb arc de mig punt adovellat i escut nobiliari a la dovella central. Per damunt d'aquesta trobem dues finestres amb reixes de ferro forjat exteriors, acompanyades per una altra porta de menors dimensions a la que s'hi accedeix mitjançant una sèrie d'escales, realitzada també amb arc de mig punt adovellat i amb la prsesència de l'escut nobiliari. A la segona planta trobem dues finestres de mitjanes dimensions, mentres que a la tercera i última apareix una sèrie de petites finestres d'arc de mig punt, acompanyades per dos matacans amb espitlleres, centrals en els dos punts d'entrada.[2] Al cos situat més a la dreta, el qual queda unit a l'anterior pel cilindre central o escala circular, trobem dues obertures, una d'inferior de petites dimensions i una de superior de majors dimensions amb llinda superior treballada. A la façana lateral d'aquest cos de l'edifici, és on trobem tots els elements conservats del molí fariner; presenta tres obertures distribuïdes verticalment per sota de les quals es conserva l'antic cacau del molí, que queda situat just al davant de la bassa de forma trapezoïdal i aixecada del nivell del terreny que s'estreny cap a la sortida.[2] Finalment destacar que el tercer cos de l'edifici, situat a la seva esquerra, juntament amb un segon cilindre situat a la part posterior, correspon a les reformes que s'hi van realitzar durant el segle XX.[2] Història: El castell de Ratera estigué inclòs dins del terme del castell de Concabella, del qual fou probablement una fortificació secundària. De Ratera va sorgir un petit llinatge nobiliari: Pere de Ratera és documentat el 1164 i Berenguer de Ratera, canonge de Solsona, el 1222. Encara que Ratera estigué lligat als senyors de Concabella, per exemple al s. XV als Ortiz de Cabrera i Orís, segons documentació tardana, pertanyia a la canònica de Santa Maria de Guissona fins a la desamortització del segle XIX.[2] El castell va ser reconstruït als segles XIV i XV per convertir-lo en un gran casal gòtic als afores del poble. Cap el 1530 es transformà en un molí fariner per aprofitar les aigües del Sió. A mitjans del segle XX, el seu propietari, l'arquitecte Joaquim Vilaseca, el restaurà.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Ratera
fotografia

Canal Segarra - Garrigues (408 m)

Museu

Sisteró (394 m)

En aquesta petita població de Sisteró es troba el Museu de la Pagesia
panoràmica

Carretera d'Agramunt, L-304 Km. 2,9 (391 m)

Al fons dreta les Pallargues, proper destí
Castell

Les Pallargues. Castell de les Pallargues (409 m)

> Documentació: "Castell de les Pallargues. El castell de les Pallargues, al terme municipal dels Plans de Sió, a la comarca de la Segarra, fou una fortalesa medieval, documentada des del segle XI com a Castellum Espalargi (mot equivalent a "pallers"). Actualment és un casal o palau quan, al segle XVI, el senyor de les Pallargues, Onofre d'Argençola, decidí reformar el castell. És un monument històric declarat bé cultural d'interès nacional. Arquitectura: El castell s'aixeca en el punt més alt del nucli de les Pallargues i està orientat al sud. Pertany a la tipologia dels castells-palau, amb una planta irregular, formada per tres cossos de mida diferent, fruit d'ampliacions successives. Té un cos central de planta quadrada, i dos cossos laterals rectangulars de menors dimensions. Està format per planta baixa, on es troben les dependències destinades als serveis, com ara les quadres, el celler o la presó, i dues plantes superiors amb els murs realitzats amb carreus regulars. A la façana principal, de gran llargada, destaca l'arc gòtic de 13 metres d'alt per 7,5 metres d'ample, en l'eix del qual es troba la finestra de la sala noble i la porta d'entrada, amb un arc de mig punt i grans dovelles, que queda enfonsada respecte al pla de la façana, avui només visible en part, a causa de l'afegit posterior del balcó i l'arc de mig punt sobreposat, igual que el contrafort que queda situat a la seva dreta. Les grans finestres, algunes d'elles amb reixes de ferro forjat, estan ordenades regularment al llarg de tota la façana, tot i que amb l'aparició dels balcons, la façana va canviar la seva imatge. S'aprofità el gran arc i es van rebaixar les finestres per convertir-les en balcons amb baranes de ferro forjat, i també es va construir una curiosa torreta en una de les balconades. Durant la guerra civil es va haver de refer la coberta i es va rebaixar en part aprofitant les pedres per a fer la tanca del corral.[1] Altres elements destacables són: la Capella dedicada a Sant Miquel, l'escala de cargol que comunica amb les antigues presons subterrànies i el pou de gel. Aquest castell està inclòs en la Ruta dels Castells de la Segarra i es pot visitar. Història: La primera referència d'aquesta fortalesa es remunta al 1040 amb motiu de la segona consagració de la Seu d’Urgell en què es fa esment de la possessió, per part de l'església del castell de Guissona, del «castellum Espalargi» esmentat abans, que formava part del seu territori. Diversos documents del s. XI esmenten el castell de les Pallargues. L'any 1061 Bernat bisbe d'Urgell, donà a la canònica de Solsona i als seus canonges els alous que tenia al terme del castell de les Pallargues. El 1315 era senyor de les Pallargues Berenguer de Rajadell. Segons els fogatjaments de la segona meitat del segle XIV, era senyor de les Pallargues Joan de Concabella. El 1590 el terme havia passat als Argençola que conservaren el domini sobre el terme fins a l'abolició dels senyorius al s. XIX. .[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Pallargues
panoràmica

Masia del Gravat (392 m)

Pont

Canal Segarra - Garrigues (412 m)

panoràmica

Arribem a Florejacs (467 m)

Castell

Florejacs. Castell de Florejacs (489 m)

> Documentació: "Castell de Florejacs. El Castell de Florejacs és un monument del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra) declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[2][3] Descripció: A 10 km per carretera a l'oest de Guissona, s'alça sobre un petit turó, el poble de Florejacs, antic cap de municipi que va ser unit en època moderna al de Torrefeta. La silueta del poble, emmarcada per la torre del castell i pel campanar de l'església, destacant contra el cel sobre un típic paisatge segarrenc, constitueix una de les perspectives més fascinadores de la comarca. Malgrat trobar-se pròxima a la transitada carretera que parteix de l'N-II, prop de Cervera en direcció Ponts/Andorra, la localitat és un oasi de pau, ja que el seu accés és mitjançant una petita carretera d'uns 4 km, pròxim al poble de Palou, que mor en arribar a Florejacs. Històricament, el castell de Florejacs, juntament amb el veí castell de les Sitges, va formar part de la línia fronterera entre el món àrab i el món cristià a l'època de la Reconquesta i el repoblament de les terres de la zona. Exterior: Edifici de grans dimensions. A la façana que dona al carrer de baix, començant per l'esquerra, a la segona planta hi ha tres petites finestres. A la planta següent, hi ha tres finestres a la part esquerra, més a la dreta hi ha un balcó amb barana de ferro, més a la dreta hi ha una finestra amb ampit, a la seva dreta hi ha dues finestres més senzilles. A la planta següent, hi ha tres finestres a la part esquerra, i quatre a la part dreta.[3] A l'esquerra de la façana hi ha la torre, on a la planta baixa, hi ha una entrada que dona al carrer Avall, a la dreta de l'entrada hi ha una obertura. Uns metres a sobre, hi ha una balcó amb barana de ferro que rodeja la torre. Hi ha un accés orientat a l'oest i un al sud. Hi ha diverses petites obertures al llarg de la torre. Passada l'entrada de la torre, donant a un carrer quasi tancat, que és on hi ha l'entrada a l'edifici, hi ha dues entrades amb arc de mig punt, i a les dues plantes següents, hi ha dues finestres. Hi ha una altra entrada orientada a l'oest amb arc de mig punt, a sobre hi ha un balcó amb barana de ferro i al següent pis una finestra.[3] Interior: En una petita plaça - la plaça del Castell - s'obre la porta d'entrada, mentre que a mà esquerra queda la que es destinava a cavalleries i carruatges, comunicada amb la quadra i, al fons, amb celles i el calabós. En un pati que en el seu temps va ser un cementiri exterior, s'obria la porta que donava a la capella romànica del castell, avui integrada dins l'església del poble, construïda al s. XVIII i ampliada al s. XIX. La porta romànica encara subsisteix a l'interior de l'església amb l'escut Josa sobre l'arc. Per una escala situada a l'entrada, s'arriba a la planta noble, ocupada principalment per saletes i salons. Del saló, parteix un altre tram d'escales que porta a una sala de la planta alta decorada amb armes, que dóna accés a altres dependències, entre les quals, diversos dormitoris. Quant als mobles, igual que s'ha fet amb l'arquitectura, s'ha acceptat el llegat dels segles passats. Així, el recorregut per les diferents estances, permet contemplar mobles i objectes d'art procedents de totes les èpoques a partir del s.XVI, agrupats en conjunts harmònics adaptats a la vida familiar, ja que no es tracta d'un museu, sinó d'una residència viva. Història: Les primeres mencions documentals del castell de Florejacs són del s.XI, si bé probablement existia una fortificació més antiga, sobre la qual es va construir el castell medieval. No tan sols s'han trobat algun vestigi ibèric, sinó que el mateix nom de la fortalesa podria molt bé, ser derivat de Loreac, que en llengua ibèrica voldria significar "elevació fortificada de les flors". El nom va ser llatinitzat pels romans, com Floriacus, i d'aquí va passar a Florejacs. Durant la reconquesta de Catalunya de mans dels sarraïns, el gran cabdill de la zona, Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger, va construir o consolidar, amb tota probabilitat, el castell medieval de Florejacs, a la fi de les seves campanyes, cap a l'any 1063. Monreal-De Riquer afegeixen que el 1099, en un document publicat a la «Marca Hispanica» de P. de Marca, es fa referència als «terminos de Floreiachs». Pere Ponç, en la donació a la canònica d'Urgell fet el 1100, parla de la «villa que vulgo dicitur floriag», i un document de 1131 ens dóna a conèixer el «castrum Floriaci», que segurament es referirà al mateix. En la concòrdia de 1307, el rei concedí al comte d’Urgell íntegra jurisdicció de la Morana, Siges i Florejacs». Entenem que pot estar vinculat amb Florejacs cert repoblador de Lleida, Miró de Floregai, procedent de la Segarra — segons Lladonosa— que l'any 1150, o sigui tot just de feta la conquesta de la ciutat lleidatana, va resultar-ne beneficiat amb un solar, en alou. Uns anys després, el 1172, els templers li concedien, en cens, una vinya pròxima a Lleida. En un document del 1258, intervé Bernat de «Florejachs», qui hi és expressat com a fill de Berenguer de Montbrió. A començaments del segle XIV el castell de Florejacs pertanyia als Alamany de Cervelló, car l'any 1304 testà Guerau Alamany, concedint franquesa de tota servitud, pel terme de deu anys a partir de la seva mort, als pobladors de Florejacs i les Sitges. En el fogatjament de vers el 1381, Florejacs, amb 4 focs, figura en la vegueria de Lleida. Florejacs era una vila emmurallada de considerable importància, si hem de jutjar pels amples panys de mur atalussat que conserva encara. La resta més interessant és el portal cantoner que s'obre sota una torre alta i quadrada, en l'interior de la qual encara es veuen les frontisses de pedra de la pesada porta que la tancava. Sembla que aquesta magnífica torre, d'una construcció característica del segle XIV, formava part d'un gran castell arrambat a la muralla, del qual queda memòria en la tradició local. Arnau encomanant-se a Ermengol II d'Urgell abans de prendre del castell d'Àger (Liber feudorum maior). La baronia de Florejacs, jurisdicció senyorial centrada en el castell homònim que pertangué als Josa, passà als Cortit (1571), als Bartomeu (1574), als Aguiló (1613), als Ribera (1625) i, des del 1741, als marquesos de Gironella. De Francesc de Ribera i de Bartomeu, baró de Florejacs, i muller (Maria d'Espuny i de Claramunt, senyora de la baronia de Rivert i del castell de Claramunt), nasqué, el 1688, a Barcelona, Josep Antoni de Ribera, qui, juntament amb el seu germà Carles (ferit en la defensa de Barcelona el 1714), fou un decidit austriacista en la lluita contra Felip V. El rei dels catalans Carles III premià el baró de Florejacs amb el títol de comte de Claramunt. Després d'endurar privacions, el 1725 Josep Antoni de Ribera va recobrar els seus castells i baronies de Claramunt, Florejacs i Rivert. Una seva sexta néta, Pilar de Febrer Sanllehy, marquesa de Villa-Palma d'Encalada (va rehabilitar el títol una vegada va morir el seu germà, ja que el fill primogènit del marquès, Josep Antoni de Febrer Monforte, no va voler fer-ho) va reclamar en els anys 60, sense èxit, la rehabilitació del títol comtal de Claramunt. Un nét seu també ho va intentar el 1985, donant-se en aquell moment un expedient de millor dret amb Josep Maria de Febrer y de los Rios. Després d'un informe positiu del Ministeri de Justicia i dos informes del Consejo de Estado a favor d'aquest segon pretendent, no es va arribar a signar però carta real de successió del títol de comte de Claramunt a favor d'en Josep Maria de Febrer y de los Rios, si bé l'ostenta socialment i legítimament. La part vella del poble, és tancada dins un recinte que segueix la forma del que va ser la muralla del castell medieval. La part que es conserva de la fortificació, que ocupa el sector est, on es fa més patent la part atalussada del baluard, és el conjunt format per una torre amb merlets del s.XIV, i el basament de la muralla, presumiblement del s.XI, sobre el qual s'assenta un casal senyorial del s.XVI A l'edat mitjana, no existia el poble, i tan sols vivien al lloc els habitants del castell i un reduït nombre de persones del seu servei. Segons dades de l'any 1380, Florejacs només constava de 4 focs. Després de moltes modificacions, com la prosperitat econòmica del senyor, l'any 1715, Florejacs ja constava d'unes 18 cases, i al principi d'aquest segle, una cinquantena de cases, i prop de 200 habitants (nombre què a hores d'ara, ha minvat considerablement)" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Florejacs
Castell

Les Sitges. Castell de les Sitges (531 m)

> Documentació: "Castell de les Sitges. El Castell de les Sitges és un castell d'estil romànic i gòtic del nucli de les Sitges, al municipi de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra. És un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[1][2] A la dècada del 2010 el castell es presenta al públic amb regularitat, per primera vegada en deu segles d'història, amb vocació d'esdevenir nucli de promoció d'esdeveniments culturals, lúdics i socials. Història: La seva situació estratègica, dominant la vall del Llobregós, el feu protagonista a l'Alta Edat Mitjana de les lluites dels cristians en el seu lent avançar cap a les terres de la Hispània musulmana. El castell de les Sitges està documentat com a castrum de Ciges a partir de l'any 1116, any en què Pere Ponç abans d'anar al Sant Sepulcre, féu testament i el deixà al seu fill Arnau.[2] El castell ve referit vinculat al proper castrum Floriaci (castell de Florejacs) en un document de donació a la canònica d'Urgell, per part de Pere Ponç, vescomte de Cabrera i gendre d'Arnau, de l'any 1100. La seva història és fins a cert punt paral·lela a la del castell de Florejacs car també va passar successivament del domini dels Alemany de Cervelló, senyors de Guimerà, a la darreria del segle XIII, i va anar a parar finalment als Ribera, als quals confiscà el domini el rei Felip V a la fi de la Guerra de Successió per haver-se declarat partidaris de Carles d'Àustria. Des d'aleshores, el castell s'ha mantingut en mans de la mateixa nissaga familiar, tot i que sota diferents títols. Així, famílies com els Alemany de Cervelló, els Josa, els Ribera, els Agulló de Pinós i, darrerament, els Ribera. Després de la guerra de Successió, la fortalesa, com a part integrant de la baronia de Florejacs, fou confiscada, tot i que retornà als Ribera el 1725. A mitjan segle XVIII pertanyia als marquesos de Gironella, que en van mantenir el domini jurisdiccional fins a la fi de l'Antic Règim.[2] Descripció: Sant Pere del Castell de Sitges Exterior: El castell està constituït per una torre de planta quadrangular envoltada per una muralla que tanca un recinte amb la mateixa forma. La torre d'homenatge és un element notable. Construïda vers el segle XIII fa més de 20 m d'alçada i encara conserva l'obertura corresponent a l'antiga porta d'accés, situada a uns 8 m d'alçada. La superfície interior ha estat progressivament ocupada per diferents edificacions, ocupant tot el pati que originàriament hi havia.[2] Exteriorment, exhibeix una aparença guerrera, donada per dos elements principals: la magnífica torre mestra, rematada per merlets, i la murallada atalussada, que conserva diverses espitlleres, merlets amb permòdols i restes d'un matacà sobre la porta principal. La porta d'accés a l'interior del recinte s'obre a la façana sud, és de mig punt adovellat, i ve precedida per unes escales modernes. A la seva dreta hi ha dos contraforts, i a l'esquerra n'hi ha un altre on hi ha una finestra amb reixa. A la planta següent hi ha quatre finestres.[2] A la façana oest, hi ha tres finestres que donen al segon pis, a la planta següent, hi ha dues finestres a cada lateral, i al centre hi ha dos obertures d'arc ogival, separades per un pilar.[2] A la façana nord, hi ha diverses petites obertures repartides per la façana. A la façana est, hi ha un ample contrafort a la planta baixa, a la dreta hi ha una finestra. A la planta següent hi ha quatre finestres i una porta al centre. A la planta següent, hi ha tres finestres.[2] L'element més antic que conserva és la torre, feta amb carreus rectangulars ben alineats en filades; fa uns 20 metres d'alçada i consta de tres pisos i terrassa.[2] Interior: L'interior ens revela un seguit d'àmbits senyorials que el fan un model prototípic del castell-palau gòtic. La seva estructura s'organitza a partir del pati central i gira entorn de la torre mestra, que conserva -a vuit metres del terra- la porta primitiva d'accés. A la planta baixa, hi trobem els cellers, la tàvega -o masmorra- i els espais destinats a cuina, forn i cavallerisses. El primer pis està ocupat per la sala noble, dotada d'una gran llar de foc i oberta al sud per uns finestrals renaixentistes amb festejadors. Al segon pis, on hi havia l'antic pas de ronda, s'hi emplaça una terrassa oberta a migdia, tancada al sud pels merlets i el matacà de la muralla. A l'interior, trobem la porta romànica d'accés a la torre i l'escala que permet pujar al capdamunt, on es gaudeix d'una magnífica vista sobre la plana de Lleida. Església: Sant Pere del Castell de les Sitges és l'església pròxima al castell. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_les_Sitges
Castell

La Morana. Castell de la Morana (484 m)

> Documentació: "Castell de la Morana. El castell de la Morana és al bell mig del nucli urbà del mateix nom, entitat de població del municipi de Torrefeta i Florejacs, sobre l'elevació que delimita el marge dret de la vall del torrent del Passerell. És un castell palau declarat bé cultural d'interès nacional.[1] Història: La primera constància escrita que tenim del lloc de la Morana es remunta a l'any 1038, quan els marmessors del comte Ermengol II d'Urgell, que eren Arnau Miró, la comtessa Constança i el bisbe Eribau d'Urgell, entregaren a la canònica de Santa Maria de la Seu els alous que tenien a Guissona i a «ipsa Mora». El 1040, en l'acta de la segona consagració de l'esmentada canònica, s'esmenta per primera vegada el «castellum Morane» com una de les possessions que tenia al comtat d'Urgell, dins el terme del castell de Guissona.[1] El 15 de setembre de 1098, data de consagració de Santa Maria de Guissona, la Morana hi apareix en un document en què se cita com a parròquia englobada dins la zona parroquial de Santa Maria, a la qual li pertoquen tots els seus drets en dècimes, defuncions, etc. Al segle XIV n’eren senyors els Sacirera; el 1564 consta en poder de Jaume Joan de Cortès, cavaller de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i en el segle XVIII passà al domini dels barons de Maldà als quals pertangué fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. A partir d’aquest moment el castell va anar deteriorant-se progressivament, fins que, ja entrat el segle XXI, ha estat restaurat.[2] Més recentment, el castell ha estat recentment rehabilitat com a habitatge per l'arquitecte Josep Mora i Castellà.[1] Arquitectura: Al mig de la població es troba la gran construcció de l'antic castell, datable bàsicament en època postmedieval si bé hi ha testimonis d'altres etapes.[1] Del conjunt destaca una estructura de planta rectangular que correspon a l'edifici més antic avui visible. Té uns murs d'uns 8 m de longitud i un gruix considerable i són fets amb carreus força grans i de formes diverses. Destaca la cantonada nord on hi ha alguns blocs col·locats al llarg que fan més de 2 m i que contrasten amb altres pedres d'acabat molt més petit i irregular que hi ha a la paret nord-oest, segurament d'una refacció puntual. La paret nord-est presenta els carreus en alternança irregular al llarg i de través. A uns 3 m d'alçada s'aprecien dues espitlleres cegades. Les altres parets es troben amagades per les construccions afegides. Té dues portes. La de la façana sud és una porta d'arc de mig punt adovellat amb un escut heràldic a la clau. L'altra porta, a la façana nord és moderna, és d'arc escarser i utilitza el maó com a element constructiu.[1][2] La majoria del conjunt correspon a un moment constructiu postmedieval, si bé es conserven algunes parts més antigues. Concretament, el cos més septentrional, de planta gairebé quadrada. Els seus murs són fets amb un aparell de carreus força grans i de formes diverses; alguns dels carreus situats a la cantonada septentrional arriben a fer més de 2 m. de llarg. A la paret nord-est s'han conservat diverses espitlleres.[1] La resta del conjunt correspon a un gran casal dels segles XVI-XVII. De planta irregular, té la base dels murs atalussada i presenta finestres allindades i obertures en forma d'espitllera a les seves façanes. Dues de les finestres, a la façana sud, presenten motllures decorades.[1] A prop del castell hi ha un portal format per dues arcades dovellades que donen accés al nucli de la Morana. La primera d'aquestes arcades presenta un arc de mig punt amb un blasó de pedra a clau, on es pot identificar la silueta d'un ocell i d'un tronc; a sota apareix inscrita la data "1630". La segona arcada, que es troba dins el recinte de la Plaça Gabriel Benet, és d'arc escarser i està construïda amb dovelles més petites que l'anterior.[1] Entre aquestes dues arcades observem uns forats de bigues que ens fan pensar que antigament hi havia un passatge que no s'ha conservat.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_la_Morana
panoràmica

Arribem a Guissona (466 m)

Castell

Guissona. Portal de l'Àngel (489 m)

> Documentació: "Castell de Guissona. El castell de Guissona està situat a Guissona (Segarra). Hi ha restes d'una porta romana, encara amb els seus carreus originals, coixinats, entre dues torres quadrades, amb modificacions medievals posteriors. També són visibles fragments de muralles, pertanyents, per la seva cronologia, al Baix Imperi. Per nombroses troballes arqueològiques, verificades a Guissona mateix o ben a la vora, els investigadors poden ressaltar l'auge assolit pel paratge durant els temps romans. Context històric: L'antiguitat remota de Guissona no ha deixat d'oferir punts polèmics, car algun erudit ha pretès d'identificar amb Guissona la ibèrica «Aeso», mentre que l'opinió d'arqueòlegs actuals l'aprecien com la «Iesso» de les Taules de Ptolemeu, reservant per a Isona aquell nom. Del que hom no pot dubtar, en tot cas, és que l'indret gaudia ja de predicament durant l'època romana, puix que esdevingué capçalera del «Municipium Iessonensis», categoria de municipi que a la Catalunya occidental només tingueren Lleida, Isona i Segarra. La reconquesta cristiana de Guissona — llegim al·lusió a la vila i al castell— anà a càrrec del bisbe d'Urgell (sant) Ermengol. L'acció reconqueridora va ésser duta a terme poc abans de l'any 1024, vers el 1016 en opinió del P. Sanahuja. L'historiador Lladonosa explica que vers el quinquenni 1020-1024 el bisbe Ermengol havia ja organitzat la part superior de la Ribera de Sió, amb Guissona com a centre natural i punt de conjunció dels comtats de Barcelona i d'Urgell, enmig de terres despoblades i amb restes d'antigues construccions visigòtiques i romanes. És molt probable —afegeix— que en aquest extens territori persistís en bona part població mossàrab en contacte assidu amb els cristians del nord. Guissona s'anirà desenvolupant, sobretot a partir de l'any 1035, en ésser colonitzada la riba del Llobregós, sobre Oliola, i fins al seu desguàs a Ponts. Vers el segle XIV el poble de Fluvià, amb el seu castell o torre, començà a esllanguir-se i en el fogatjament del 1365-1370, dins la vegueria de Cervera, hi consten 35 llocs a Fluvià i Tapioles i al «Loch de Guissona», qui és del dit Bisbe (d'Urgell) hi consten 134 focs. A la vila de Guissona, el 1462, «amb motiu de la guerra del comte de Foix, hi entra lo mariscal de França senyor d'Orbal» i aleshores es comenta que «la construcció més interessant que posseeix Guissona és a un quilòmetre al NE., al punt on hi havia el lloc de Fluvià, avui desaparegut, i que conserva encara el nom aplicat a tota aquella partida de terme». L'any 1505, el bisbe Pere de Cardona, desitjós d'adjuntar a la jurisdicció criminal que tenia sobre Fluvià els altres drets de senyoriu, proposà l'adquisició dels drets que hi tenia la universitat de Guissona, i així va obtenir-ho, però amb les condicions que s'ensorrés el poble, església i castell, no permetent poblar altra vegada dit territori ni aixecar-hi casa forta alguna i que el bisbe, per a ell i els seus successors, construís una casa de plaer. D'aquesta casa, actualment sols en podem observar les despulles, i prova que ja aleshores es dubtava que fos exclusivament de plaer, que sempre més se l'ha coneguda per obra de Fluvià. Aquí foren traslladades les imatges de Santa Llúcia i de Sant Blai, que es veneraven en la vella església i d'aquí ve el popular nom de «Santa Llúcia», amb què encara se l'assenyala. La construcció degué durar de 1505 a 1514, en què el bisbe Cardona passà a ocupar la cadira metropolitana de Tarragona. Hom dubta de la clàusula que els de Guissona haurien imposat al bisbe, en vendre-li els drets de Fluvià, d'eliminar aquest poble. Arquitectura: A la vila medieval s'endevinen diversos moments. Un nucli fortificat on hi havia el castell que es data el segle XI i era situat al punt més alt de Guissona i havia format part de la ciutat romana. Fora del nucli clos, l'entorn de la canònica de Santa Maria de Guissona i el fossar. S'hi han trobat enterraments moderns i medievals. Cap al segle XIV es devia crear un nou perímetre del qual es conserva una de les tres torres portal, l'anomenat portal de l'Àngel, i tres torres sense portal. L'aparell constructiu del dit portal de l'Àngel presenta carreus encoixinats propis de l'època baix medieval. Al costat occidental, un pany de muralla d'igual datació, molt modificat posteriorment. A l'est, hi resta un fragment de muralla d'uns 3 m d'alçada i 13 m de llargada on es veuen carreus regulars entre 30 i 40 cm de llarg. Aquest fragment coincideix amb el traçat del recinte baixmedieval podria tenir una cronologia més reculada. No es descarta, en funció d'estudis futurs, una datació als segles XII-XIII i, fins i tot, d'època islàmica (finals segle IX i començaments del segle X)." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Guissona
Castell

Bellveí. Castell de Bellveí (478 m)

> Documentació: "Castell de Bellveí. El castell de Bellveí es troba al bell mig de l'entitat de població de Bellveí, dalt d'un turó a llevant del municipi de Torrefeta i Florejacs (Segarra). És un edifici declarat bé cultural d'interès nacional. Història: L'indret fou conquerit pels comtes i bisbes d'Urgell a l'inici del segle XI i una de les primeres mencions documentals del data de l'any 1040, on apareix citat entre les fortaleses pertanyents a la canònica de la Seu d'Urgell en l'acta de consagració. La supeditació a l'església urgellesa es confirma en un document de l'any 1046-1047 en el qual el bisbe Guillem d'Urgell i els canonges de la Seu reconeixen la cessió del castell de Bellveí en favor del vescomte Guillem Miró, en virtut d'una convinença pactada entre el seu pare Miró i el bisbe Ermengol. (Donat que el bisbe Ermengol va morir el 1035, s'ha de suposar que abans d'aquesta data ja existia el castell de Bellveí). Bellveí formà una quadra autònoma dins el terme de Guissona, la qual és documentada des del 1047; consta que en aquest any els esposos Guillem i Adalèn vengueren al sacerdot Guillem una peça de terra «in quadra de Belovezino» pel preu de sis sous. Dels senyors de la quadra hi ha poques notícies posterior. El 1196, en un document de Ramon de Cervera hi signa Ramon de «Belvedino» que podria tractar-se del castlà de Bellveí. Altres personatges cognomenats Bellveí es documenten en escriptures dels segles XII i XIII. Segons els fogatjaments del segle XIV, era senyorejat per la família dels Sacirera (consten 10 focs en 1365-70 i 14 focs el 1380) i al segle XV ho va ser pels Agulló-Pinós, que reberen de Felip V, a l'inici del segle XVIII, el marquesat de Gironella i que en van mantenir els drets fins a l'abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. [1] Arquitectura: Com tants altres castells de la comarca, en perdre la seva funció militar al segle XVI, va transformar-se en un gran casal senyorial que és el que ens ha pervingut en gran manera, tot i que molt transformat per les successives divisions en habitatges separats. La seva construcció deuria produir-se en època de Miquel d’Agulló i de Pinós.[1] La façana oest és la més interessant de tot l'edifici; en aquesta trobem una porta d'accés a mà dreta amb una llinda de pedra que conté la inscripció "FETA A FER PER RAMON GADIEL". A la segona planta veiem dos portes balconeres amb balcó i barana de forja, una de les quals conté una llinda amb la data "1700" inscrita al centre. En aquesta mateixa planta observem un parell de finestres amb ampit d'escàs interès.[2] A la façana nord hi ha un gran contrafort. A la segona planta s'obre una porta balconera amb balcó de forja, mentre que a l'esquerra d'aquesta apareix una finestra simple. La planta superior encapçala l'edifici amb dues finestres rectangulars més.[2] A la façana sud-est prenen un gran protagonisme unes escales que donen accés a una estructura cilíndrica que antigament funcionava com a cuba. Algunes de les obertures d'aquesta façana han estat tapiades, degut al deteriorament que sofreix aquesta part de l'edifici.[2] Per últim la façana sud presenta una sèrie de finestres rectangulars de diferents dimensions.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Bellve%C3%AD
Castell

Sant Guim de la Plana. El Castell (540 m)

> Documentació: "Castell de Sant Guim de la Plana. El castell de Sant Guim de la Plana és un edifici de Sant Guim de la Plana (Segarra) inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció: Aquest antic castell, avui utilitzat com a habitatges, dóna la benvinguda al poble de Sant Guim de la Plana. Els tres contraforts de la façana principal i la petita elevació en què es troba, li confereixen una imatge molt sòbria i estàtica. És un edifici que consta d'una planta baixa, a través de la qual podem accedir als tres habitatges moderns en què està dividit, i una primera planta.[1] Accedim en cadascun d'aquest habitatges a través d'una petita rampa, en el cas del central d'un tram d'escales, per salvaguardar el desnivell existent entre l'edifici i el nivell de carrer. Totes les obertures que trobem en el mur són modernes, no obstant la porta central d'aquest edifici conserva encara l'arc de mig punt i en el cas de la resta es manté l'arc rebaixat.[1] A la primera planta podem observar-hi set obertures rectangulars modernes, quatre de les quals tenen balcó amb barana de forja i la resta són finestres de diferets dimensions. Pren especial rellevància una d'aquestes portes balconeres que s'obra al bell mig del contrafort central.[1] Aquesta façana principal ha estat molt intervinguda al llarg dels anys, fins i tot a l'extrem nord-est hi trobem adossat un edifici de construcció actual, que complementa un dels habitatges.[1] La façana est presenta una porta central d'arc rebaixat flanquejada per dues finestres rectangulars i una primera planta amb dues finestres rectangulars modernes.[1] Aquesta construcció presenta filades de petits carreus irregulars de pedra, que testimonien les diverses intervencions que ha sofert l'edifici.[1] Història: Apareix documentat el 1161 quan la població formava part del terme del castell del Llor. Anys més tard, va pertànyer al llinatge de Sacirera i finalment als marquesos de Santa Maria de Barberà.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Sant_Guim_de_la_Plana
Castell

Vicfred. Castell de Vicfred (624 m) / Ivorra. Castell Torre del Moro (567 m)

> Documentació: "Castell de Vicfred. El castell de Vicfred està situat a l'altiplà que separa la conca del riu Llobregós de la del riu Sió. Una ubicació excel·lent per a vigilar els avanços de l'enemic. Vicfred marcava el límit entre el Comtat d’Urgell i el de Cardona. Avui dia veiem una residència senyorial però l'origen fou el d'un castell de frontera. És un monument protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català del municipi de Sant Guim de la Plana (Segarra) Història: El Castell de Vicfred apareix esmentat per primera vegada l'any 1079, amb el nom de Bechfred, en una acta testamentària conservada en el bisbat de Solsona i atorgada per Ramon Mir (propietari del castell i conegut també amb el patronímic de Ramon Miró d'Aguda) cap a la seva muller Engèlsia, abans de pelegrinar a Santiago de Compostel·la. L'any 1099 el nom de Vicfred apareix en la consagració de l'església de Guissona. Després de pertànyer a la família Mir, i de diverses etapes històriques, va passar al llinatge dels Ribelles en funció de governadors castlans. El 1179 apareix com propietari Gombau de Ribelles, casat amb Marquesa de Cabrera, senyora de Montsonís. Gombau de Ribelles, en el testament a la seva filla Sança de Llobera, canvia el nom del castell i s'hi refereix com a castrum de Becfreit. El castell romangué en mans de la família Ribelles i dels seus descendents, que van fer-hi diferents reformes, fins a mitjan segle XIV. A continuació, passà a les mans dels Cardona. El desembre del 1375 el rei Pere el Cerimoniós va instituir el comtat de Cardona i el castell de Vicfred és mencionat en el diploma reial. Com que els Cardona eren senyors de Torà, el castell de Vicfred constituïa un batlliu dins la batllia de Torà, a la vegueria de Cervera. En el fogatjament de 1381 comptava amb 9 focs. Els Cardona, emparentats amb els Medinaceli, el van conservar fins a l'extinció dels senyorius al segle XIX. L'any 1998 el castell de Vicfred passa a ser propietat particular i es restaura. Llegim en una placa de marbre del castell: «Sa Majestat Felip V va posar les seves reials plantes al castell l'any 1701. El pretendent al tron en Carles de Borbó es va hostatjar en ell, el 12 de juny de 1837 dia de la batalla de gra, acompanyat pel bisbe de Lleó. Sa Majestat Amadeu I de Savoia, en la seva marxa cap a l'exili l'any 1873, va passar la nit aquí». Penjat a l'entrada hi ha un tapís brodat a mà amb l'escut de Felip V i que en commemora l'estança del rei d'Espanya a Vicfred. Arquitectura: L'originari castell de Vicfred era molt més gran que el que avui podem veure: moltes de les restes de l'antiga construcció es troben dins de les cases del voltant. Primer va ser una torre de guaita i durant els segles XVII- XVIII i XIX es va transformar en una casa senyorial. Es conserva una torre molt modificada, de planta quadrada i coronada amb merlets. Dels segles XIV-XV es troben restes a la façana de llevant i a la planta baixa, on hi ha una sala coberta amb embigat i dos grans arcs diafragma. A l'altra banda d'un d'aquests arcs s'hi troba la masmorra excavada sota una roca i concebuda com un veritable ergàstul, un forat sense més ventilació que la reixa d'entrada. A la planta baixa hi ha l'entrada al passadís secret que comunica encara avui el castell amb les cases de l'altra banda del carrer." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vicfred ------------------------------------------------------------------------------------- "Ivorra. Situat a uns 6 km de Torà, direcció Cervera El poble d'Ivorra Autor: Ramon Sunyer. És un dels municipis petits de la Segarra i la població actual és d'uns 150 habitants, quasi del tot circumscrita al nucli urbà. Llocs d'interès turí­stic: Antiga cisterna del castell. Possiblement del final del segle XIII. Es tracta d'una edificació soterrada feta amb carreus uniformes i volta de canó amb una obertura al centre que feia de brocall per extreure l'aigua. Té unes dimensions de 7 x 5 metres i una alçada de 4 metres. L'església parroquial de Sant Cugat.Va ser construïda l'any 1782, per l'arquitecte Francesc Ponç fora del clos murallat, d'estil barroc. Constitueix un dels millors exemples d'arquitectura religiosa d'època del barroc a la Segarra. Església de Santa Maria d'Ivorra o del Sant Dubte. Situada al fons de la vall, a ponent del poble. Aquesta església va substituir la primitiva del segle X on es produí­, l'any 1010, el fet miraculós que s'anomena el Sant Dubte, del qual enguany se celebra el Milennari. És una edificació del segle XVII, d'estil barroc, que alberga una espaiosa església i l'antiga hospederia per acollir els pelegrins que hi acudien a venerar les relí­quies. Recentment l'església ha estat restaurada i s'hi pot contemplar la imatge del Crist del Sant Dubte, una escultura de 2,60 m. feta en ferro, d'estil contemporani. Torre del Moro. Torre de guaita per defensar els camins i la frontera. Té 20 metres d'alçada. Posteriorment, un com conquerit el lloc per part dels comtes catalans va constituir la torre del primitiu castell d'Ivorra, al redós del qual s'edificà l'actual nucli de població." Font: https://www.viladetora.net/35-noticia-841-ivorra.html
Castell

Portell. Castell de Portell (652 m)

> Documentació: "Portell (Sant Ramon). Portell és una entitat de població adscrita al municipi de Sant Ramon, a la Segarra. En l'actualitat, Portell té 95 habitants. S'hi conserven les restes de la torre i murs del castell de Portell, documentat el 1042. La Festa Major de Portell se celebra el dia 31 d'agost en honor a Sant Ramon amb l'acte religiós i a la tarda una sessió de ball. En l'apartat de les festes destaca la Festa dels Apòstols que se celebra el primer dia de maig on la gent surt en professó fins al santuari de Sant Ramon, després de la missa solemne es fan els Tres Tombs i es canten els goigs en honor al sant. Història: Dels orígens de Portell, la primera referència que s'ha trobat és de l'any 1028 en la qual el senyor Benefilio Sancil és el primer senyor del castell i del poble. El poble de Portell destaca pel naixement de sant Ramon Nonat el 2 de febrer del 1200, i l'any 1651 s'inicia la construcció de la capella dedicada a sant Ramon Nonat en el lloc on va néixer. Dins del terme municipal hi havia l'ermita de Sant Nicolau que segons la tradició fou el lloc d'oració de sant Ramon i que posteriorment fou l'actual monestir. Els primers escrits de l'església de Portell són de l'any 1718. Se'n va duplicar la capacitat i està dedicada a sant Jaume. Estructura closa de Portell: L'estructura de la vila closa de Portell es pot observar en dos carrers situats al mig de nucli antic, un dels quals encara conserva un portal d'entrada.[1] El carrer les Voltes comunica la part superior del nucli amb la part baixa o entrada. Per la part superior s'inicia amb un carreró estret amb pendent i totalment cobert pels habitatges edificats al seu damunt, que condueix cap a una zona del mateix carrer més ampla i coberta en part pels habitatges, amb la presència de nombrosos arcs de mig punt realitzats amb carreus irregulars i paredat que sustenten les estructures superiors. Aquest carrer connecta amb el carrer Major, que presenta la mateixa estructura constructiva, però que conserva a la part inferior del nucli el portal d'accés al nucli, realitzat amb arc de mig punt adovellat.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Portell_(Sant_Ramon)
fotografia

Arribem a Calaf (688 m)

Castell

Final ruta. Castell de Calaf (716 m)

> Documentació: "Castell de Calaf. El Castell de Calaf és a la part alta de la població de Calaf, al cim d'un turó. Està declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat, per on passaven dues vies de comunicació importants: l'una de nord a sud que comunicava el nord de Catalunya (Alt Urgell i Solsonès) amb un ramal de la via Augusta, passant pel municipi romà de «Sigarra» (actual Els Prats de Rei) i l'altra d'est a oest, comunicant la Segarra i les terres de Lleida amb la Catalunya central. Se'l considera una de les fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb altres edificis de planta poligonal com el proper Castell de Mirambell. Descripció: És una fortificació de planta poligonal amb cinc costats de longituds lleugerament diferents i amplada i longitud de 28 m. Els murs tenen un gruix de 270 a 300 cm. Actualment es conserva en una alçària variable; en alguns trams de mur supera els 10 m. Per damunt de la paret més antiga, original, hi ha una franja més moderna amb espitlleres. La major part dels angles d'aquesta muralla eren corbs; el més oriental fa una forta curvatura vers l'exterior que fa que, des de fora, sembli una bestorre semicircular. A l'angle nord-est hi hagué una planta circular, ara totalment ensorrada. Les parets perimetrals són fetes amb carreus grossos (30 x 35 cm), ben escairats i col·locats a trencajunts. La porta és situada a la banda meridional que dóna a la població en un entrant de la muralla que fa que el portal sobresurti de la resta. Per fora hi manquen les dovelles; per dins és acabat amb un arc rebaixat i té una amplada de 220 cm i una alçària d'uns 275 cm. A l'interior de l'ample recinte clos per aquest murs perimetrals, hi ha un mur transversal que va d'oest a est i és situat a uns 4,8 m de la paret sud. A la banda est, cara interior del mur hi ha una cornisa de pedra que es pot relacionar amb l'existència d'un trespol. Pel que fa a la datació, tot i que les característiques dels murs perimetrals podrien fer pensar en un origen força remot, es considera que aquesta notable fortificació fou construïda força unitàriament cap al segle XII o més aviat al XIII.[1] Història: És un castell termenat, documentat el 1015.[2] Passades les devastacions d'Almansor i del seu fill Abd al-Malik les quals afectaren greument tota la marca del comtat de Manresa, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermesenda, entre els anys 1010 i 1015 donaren al bisbe Borrell de Vic un territori de nom Segarra per a repoblar. L'any 1015 el bisbe donà al levita (amo de castell o castells en servei de l'Església) Guillem d'Oló, castellà de Mediona i Clariana aquesta marca de la Segarra en la qual hi havia els tres puigs de Calaf, Calafell i Ferrera. Es desconeix l'activitat repobladora de Guillem d'Oló doncs no es tenen més notícies del castell fins al seu testament del 1031-33, en el qual el llegà a un fill clergue, que el tindria per l'església de Sant Pere de Vic. Sorgiren discrepàncies per aquest castell, entre el bisbe de Vic i el vescomte de Cardona, però l'any 1039, el bisbe reconegué els drets que hi tenien els Cardona, els quals, agraïts, cediren al bisbe Oliba el dret superior o eminent; feren donació del terme i del mateix castell de «Calaph» a la seu vigatana, restant-hi, ells com a feudataris que designaren castlans, les famílies dels quals aniran canviant. Al s. XII es documenta una família de nom Calaf, probablement castlana del castell.[2] El 1318 el castell de Calaf quedà vinculat al vescomtat. Segons el fogatjament del 1359 Calaf comptava 63 focs i figurava dins la vegueria de Cervera. La casa de Cardona era senyora de la vila de Calaf. Tanmateix, amb el segle XIV, el predomini passa als Cardona i «castrum et locum de Calaf» foren integrats al comtat de Cardona, en ésser erigit l'any 1375. La batalla de Calaf de la Guerra Civil Catalana (28 feb. 1465) ocupa una pàgina de la història de Catalunya. El senyoriu de Calaf acabà en el ducat de Cardona.[2] El 1462, en la guerra de la Generalitat contra Joan II s'esmenta el castell com a «molt fort e defensivol». El 1602, hi ha esment de la capella del Castell; en visites anteriors al 1630, sovint hom parla de l'església de Sant Pere del Castell. El maig de 1710, un destacament borbònic irlandès, a les ordres del tinent general Daniel O’Mahony, atacà el castell de Calaf, on hi havia una guarnició austriacista, i a continuació, hi calà foc, després de prendre i destruir una gran quantitat de provisions de l’exèrcit austriacista. Un any i mig més tard, durant els mesos de setembre i desembre de 1711, en l'enfrontament de Prats de Rei, la vila de Calaf acollí el quarter general borbònic del Duc de Vendôme, que es trobava instal·lat al casal de Mn. Jeroni Abadal. La vila fou ocupada per més de 30.000 soldats, que es desplegaren també per la població de Sant Martí Sesgueioles, fins que abandonaren la zona el desembre de 1711. L'any 1781, el castell acabà enrunant-se. fins a arribar avui dia que s'han aplicat diverses feines de recuperació. El març de 2011 van acabar-se les tasques de restauració del castell de Calaf, iniciades el juliol del 2009, i que han permès recupera l'estructura exterior del monument, així com fer-ne visitable l'interior. Les obres han estat finançades entre el Ministeri de Foment, l'Incasòl i l'Ajuntament de Calaf, a través del programa de l'1% Cultural.[3]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Calaf

2 comentaris

  • aitorcorb4x4 30/12/2019

    He fet aquesta ruta  verificat  veure detalls

    Ruta perfecta como acostumbre a hacer Joan! Una ruta fácil en cuanto a conducción y entretenida por poder hacer turismo por los castillos. Gracias!

  • Foto de Joan Rover

    Joan Rover 30/12/2019

    Muchas gracias Aitor por tus comentarios, valoración de la ruta y por escogerla. Celebro que te la hayas disfrutado :-)
    Si te gusta este tipo de rutas, estoy subiendo a Wikiloc una nueva entrega, de La Bisbal d'Empordà a Collioure en tres etapas. Cuando puedas échale una ojeada a ver que te parecen.
    Saludos y hasta pronto!
    Joan Rover

Si vols, pots o aquesta ruta.